19/12/2022

Per què li posen túnica a Messi? Quatre lectures polítiques de la final

En aquest Mundial de futbol, tan polèmic i tan polaritzador, ha ressonat més que mai l'etern debat sobre fins a quin punt la política i les relacions internacionals també impregnen els espais del futbol. De la final que ahir diumenge van disputar l'Argentina i França, amb victòria de l'equip de Leo Messi, també se n'extreuen –com no podia ser d'una altra manera– algunes lectures polítiques que cal tenir en compte.

La túnica negra

Va ser segons abans que Messi agafés la copa i l'aixequés al cel envoltat dels seus companys. L'emir de Qatar, Tamim bin Hamad Al Thani –sota la mirada còmplice del president de la FIFA, Gianni Infantino– va embolcallar el cos de l'astre argentí amb una túnica negra amb detalls daurats. Se'n diu bisht, i és una capa tradicional que, en diversos països del Pròxim Orient, denota poder i prestigi. A Qatar només la poden portar les persones vinculades a la família reial. Però més enllà del significat històric, aquesta túnica negra va ser la manera més efectiva que el règim qatarià va trobar per plasmar, a simple vista i per a l'eternitat, un missatge polític, també ple de poder: el Mundial que va guanyar Messi el va organitzar Qatar. El simbolisme és enorme i d'alguna manera serveix d'epíleg per a totes les vergonyes i contradiccions polítiques que ha suposat aquest campionat de futbol. La genuflexió del món davant Doha ha sigut tan descarada que fins i tot se'ls va permetre tenyir de negre els colors de l'albiceleste del millor futbolista de la història durant el seu instant més somiat.

Cargando
No hay anuncios

Les abraçades de Macron

Tot i la polèmica que han suscitat els seus viatges a Qatar per seguir els últims partits de la selecció francesa, ahir diumenge Emmanuel Macron també va fer acte de presència a la llotja del Lusail Stadium. El seu protagonisme, però, va venir un cop finalitzat el partit i consumada la derrota dels bleus a la tanda de penals. El president francès és, probablement, el mandatari global que millor domina el simbolisme i el llenguatge no verbal. També qui més cura té de la imatge que transmet a través de les càmeres, especialment aquelles que, després, nodriran les xarxes socials. Per aquest motiu, quan Macron va baixar al terreny de joc, va buscar desesperadament la foto amb Kylian Mbappé, que estava destrossat després d'haver perdut la final tot i haver marcat un hat-trick. El va ajudar a posar-se dempeus, el va acaronar, el va abraçar i va parlar amb ell tanta estona com va poder. Evidentment, tot estava estudiat. Fent això, Macron llançava un missatge a tots els francesos: el vostre president ha vingut fins aquí per consolar l'estrella de l'equip i, per tant, per consolar tot França. Veurem si li funciona però, segurament, no era ni el millor moment ni el millor escenari per buscar tant protagonisme polític.

Cargando
No hay anuncios

El vídeo de Zelenski

Cargando
No hay anuncios

Aquesta és la imatge que va passar més desapercebuda... bàsicament, perquè mai va existir. El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, havia gravat un discurs perquè fos retransmès just abans de la final. No és nou: des que, fa deu mesos, Vladímir Putin va decidir atacar Ucraïna, el mandatari de Kíiv havia aprofitat grans esdeveniments globals per denunciar la invasió russa. Però en aquest cas no va ser possible. La FIFA va rebutjar l'emissió del vídeo, al·legant que el seu contingut vulnerava la neutralitat política. Els contrastos són sovint difícils de digerir: hores abans que comencés el partit, des d'una Ucraïna mig a les fosques s'alertava que esperen una gran ofensiva russa a principis del 2023, que portarà "més morts i patiment". Des de Moscou, en canvi, s'anunciava que, a partir d'aquesta setmana, desplaçaran músics al front de batalla per intentar aixecar la moral dels seus soldats. Uns soldats que, convé no oblidar-ho, acostumen a ser joveníssims i, en molts casos, ni sabien que els enviaven a fer la guerra.

Sense gest de ningú

S'esperava que uns 1.500 milions de persones d'arreu del món mirarien el partit d'ahir. Hauria estat l'escenari ideal perquè qualsevol dels protagonistes s'hagués atrevit a fer un simple gest. Un gest dedicat a un col·lega de professió. Es diu Amir Nasr-Azadani, té 26 anys i aquesta setmana el règim de l'Iran el va condemnar a mort per donar suport a l'onada de manifestacions que desafia el règim dels aiatol·làs i que reclama més drets i llibertats, especialment per a les dones. Teheran ja ha executat com a mínim dues persones acusades del mateix càrrec –un dels cadàvers va ser penjat d'una grua i exposat al públic–. Però ahir el gest tampoc va arribar. És bastant evident que aquest serà recordat com el Mundial de Leo Messi. S'ho ha guanyat. Però també podria ser recordat de moltes altres maneres. Per exemple, el Mundial que va costar la vida de 6.500 treballadors. O el Mundial que va prohibir els colors de l'arc de Sant Martí. O fins i tot el Mundial en què ningú va alçar la veu per evitar la mort d'un company.