Línia directa amb el terror: veus des de la guerra

BarcelonaLa veu de Mohamed sona apagada a l’altra banda del telèfon. Avui, confessa, tampoc ha pogut parlar amb els seus pares. I ja fa cinc dies. “Els turcs tallen la connexió a internet. No tinc notícies d’ells i em fa por que els hagi passat alguna cosa”. Aquest jove kurd de Síria de 18 anys -que prefereix amagar la seva identitat- respon des d’una ciutat del nord de Finlàndia, on va arribar després de fugir de la guerra. Els seus pares, de 55 i 49 anys, formen part dels milers de kurds que estan atrapats a Afrin. Sota les bombes de l’exèrcit turc. Sota un setge silenciat.

Des que a mitjans de gener Turquia va iniciar una ofensiva contra les milícies kurdes en aquesta regió del Kurdistan sirià, el Mohamed viu pendent del telèfon mòbil. Quan els seus pares aconsegueixen connexió -calcula que sol ser cada quatre dies-, li envien un missatge a través de Facebook per dir-li que estan bé. No escolta la seva veu, tampoc els veu la cara, només llegeix el text i dona gràcies a Déu. “Viuen sota les bombes. Erdogan mata població civil cada dia, també àvies i nens, i ningú ens ajuda”, es lamenta. La situació a la ciutat d’Afrin, on hi ha els seus pares, és desesperant. Els bombardejos s’han intensificat els últims dies, han tallat el subministrament d’aigua potable i el menjar cada cop és més car. “No surten de casa perquè s’han de protegir, només van al supermercat a comprar, tot i que la majoria de botigues han tancat”. Tampoc en poden fugir. “Els turcs controlen les fronteres i els han encerclat”, denuncia el noi.

La penitència que viuen moltes famílies d’Afrin, com la del Mohamed, ha sigut doble. Fa anys que sobreviuen a la violència i en fugen: principalment, la de la guerra de Síria, que fa set anys que martiritza el país. De fet, el Mohamed es va escapar de la zona el 2014 perquè, començat el conflicte, temia que l’obliguessin a lluitar a primera línia del front. Amb només 14 anys es va haver de separar de la família. “Únicament vam poder pagar un viatge, i els meus pares es van haver de quedar”, diu amb un cert penediment. Després de creuar el mar Egeu i arribar clandestinament a Grècia, fa dos anys que va ser traslladat a Finlàndia, on treballa a la cuina d’un bar per enviar diners a casa. Durant la seva estada al camp de refugiats grec d’Idomeni, admetia que cada nit resava per protegir de la guerra els pares. “Em fa por. L’he vist i sé de què parlo”, deia llavors. Ara ho segueix fent, tot i que les bombes les llança Turquia. “El meu pare em diu que estigui tranquil, que Déu ens salvarà”.

Un silenci que molesta

El Rezan, un altre noi kurd de Síria de 25 anys, és un dels altres refugiats que, des d’Europa, es passa els dies pendent d’Afrin. Allà va néixer i viure fins que, com el Mohamed, va haver de marxar-ne perquè tampoc volia combatre. “Mai m’he vist capaç de matar ningú”, es repetia. En aquest cas, els seus pares i una bona part de la seva família sí que van poder fugir amb ell, i des de fa un any viuen a Alemanya. “Afrin és casa nostra i ens en volen fer fora. Turquia està atacant directament població civil: bombardeja barris residencials i carrers de pobles pacífics i tranquils”, denuncia indignat. Sobrevivint a aquests bombardejos hi té amics i també familiars. “Els kurds hem lluitat contra el Daeix, i ara que ja no ens necessiten ens abandonen mentre ens ataquen”.

Al llarg de la conversa, igual que el Mohamed, fa diverses referències a la informació que obté de Facebook. Aquest espai social s’ha convertit en la seva eina per intentar estar al dia d’Afrin. La gent hi comparteix imatges, vídeos o anècdotes quan aconsegueix accedir a la xarxa. Al Mohamed se li crispa el to quan recorda una de les últimes publicacions que un conegut seu hi va escriure: “L’exèrcit turc va anar a un poble d’Afrin i va agafar un noi kurd. No tenia cap arma ni era un terrorista. Tampoc era un soldat, però igualment el van matar. Per ser kurd, esclar”.

Almenys 100 civils morts en un mes

“Branca d’Olivera”, així és com Recep Tayyip Erdoğan va batejar l’operació militar sobre Afrin, que ja fa un mes que dura. El govern turc ha reiterat que l’ofensiva respon a un intent de posar fi a “l’amenaça” que representen per a la seva seguretat les milícies kurdes de la zona. Els kurds, per contra, denuncien que l’agressió d’Ankara suposa una invasió i que té com a objectiu acabar amb la presència kurda a la regió. La brutalitat dels atacs i les morts de civils han qüestionat les intencions d’Erdogan. Segons l’Observatori Sirià de Drets Humans (OSDH), almenys 112 civils –inclosos 23 menors– hi han perdut la vida.

L’exèrcit turc i els rebels de l’Exèrcit Sirià Lliure(ESL), aliats d’Ankara, han conquerit fins ara una zona de 300 quilòmetres quadrats. Segons OSDH, les forces turques controlen 35 pobles del nord de la regió. Uns 240 combatents proturcs i 200 membres de les YPG han mort des de l’inici de l’operació. L’ofensiva no sembla que hagi d’acabar aviat i les forces lleials a Baixar al-Assad, amb l'objectiu de protegir el territori de Turquia, ja s'han desplaçat a la zona per combatre.