Liz Truss abandona després d'un lideratge tan curt com catastròfic

LondresQuaranta-cinc dies i dimiteix. És el que ha resistit al 10 de Downing Street Liz Truss com a primera ministra britànica substituta de Boris Johnson, segons acaba d'anunciar aquest dijous en una compareixença al davant de la residència del govern. La dona que es vestia com Margaret Thatcher i que havia arribat per revolucionar el país i girar-lo com un mitjó, per acabar amb un període d'estacament de l'economia i per atiar el "creixement, creixement i creixement", com va assegurar en el congrés del partit celebrat a primers d'octubre, ha tirat la tovallola 24 hores després de dir al Parlament que és "una lluitadora" i que no abandonaria. Però Truss ha dimitit per una constatació: "No puc complir el mandat per al qual vaig ser elegida".

En una compareixença tan breu com gairebé el seu lideratge al govern, Truss ha insinuat que "la gran inestabilitat econòmica i internacional" i "la guerra il·legal de Putin a Ucraïna" han contribuït a la seva caiguda. Però res més lluny de la veritat. El que l'ha fet caure han sigut quaranta-cinc dies de caos i desgovern, en què Truss ha posat l'economia britànica cap per avall amb els seus experiments, que han tingut l'efecte d'augmentar les quotes de les hipoteques per a milions de britànics, han fet caure el valor de la lliura i han disparat els interessos dels bons del Tresor.

L'encara premier, que estarà al càrrec fins que tingui un substitut o substituta, veu com el seu somni d'"una economia de baixos impostos i d'un alt creixement, que aprofitaria les llibertats del Brexit", se n'ha anat en orris. Entre altres raons perquè el Brexit, tot el contrari, el que ha fet ha sigut encotillar l'economia britànica i empobrir la societat. Dades oficials del govern, de l'Oficina de Responsabilitat Pressupostària, han calculat en un 4% menys de PIB l'efecte de la sortida de la Unió Europea. Fins ara, però, la pandèmia i la guerra d'Ucraïna han servit per amagar aquesta veritat.

L'any 2022 serà recordat a la història política britànica com el dels tres primers ministres: Boris Johnson i Liz Truss fins ara, més el pròxim, sempre que arribi fins al 31 de desembre. El que és segur és que també serà recordat com l'any en què l'esperpent polític que va començar el 2016, amb el referèndum del Brexit, s'ha fet a miques, si bé encara els brexiters, i la dreta del Partit Conservador, intenten mantenir viva la fantasia, com ha recordat en el seu breu missatge de comiat Truss, que el 2016 era una fervent partidària de continuar a la Unió Europea.

Camí precipitat

Els esdeveniments s'han precipitat de manera vertiginosa des de la setmana passada, quan divendres Truss, humiliada pels mercats i per la realitat, es va desfer del seu ministre d'Economia, Kwasi Kwarteng, que el 23 de setembre va presentar un minipressupost, catalogat aleshores pels defensors de Truss com el primer veritablement tory. Abaixava impostos –als més rics– i endeutava el país. I els mercats van reaccionar d'una manera brutal, fins al punt que el Banc d'Anglaterra va haver d'intervenir per evitar que s'evaporessin 1,5 bilions de lliures del fons de pensions del país. Durant la campanya per a la substitució de Johnson, el rival de Truss, Rishi Sunak, exministre d'Economia, va advertir dels riscos d'una política econòmica que, perseguint el somni dels brexiters més radicals, pretenia acabar creant un territori econòmic amb una regulació mínima i un nivell impositiu també mínim.

Moments abans que Truss anunciés la seva renúncia s'ha reunit amb sir Graham Brady, el president del Comitè del 1922, que aplega els diputats de segona fila del Partit Conservador i que acostuma a ser el termòmetre amb què es mesura la temperatura dels tories. A última hora d'aquesta tarda de dijous, Brady ha anunciat les regles del procés d'elecció del nou primer ministre. Per poder optar al càrrec caldrà comptar amb la nominació d'almenys cent diputats abans de les 14 h de dilluns, fet que suposa que només hi haurà, com a molt, tres candidats. Les bases conservadores hi podran dir la seva si hi ha dos finalistes a través d'una votació en línia, el resultat de la qual es coneixeria el divendres següent, 28 d'octubre. Si només n'hi hagués un que superés les cent nominacions, el mateix dilluns ja hi hauria nou primer ministre del Regne Unit.

El partit necessita, en tot cas, un nou líder com més aviat millor, en especial perquè sigui quina sigui la persona triada, almenys tingui prou temps abans del 31 d'octubre per discutir i valorar amb el ministre d'Economia que va substituir Kwarteng, Jeremy Hunt, el pressupost que ha de presentar per intentar pal·liar el desastre causat per Truss. Naturalment, el nou primer ministre podrà fer i desfer, i en la seva mà té la capacitat de cessar i nomenar els ministres que cregui convenient, inclòs Hunt, tot i que ara per ara sembla que el titular d'Economia és l'home que veritablement talla el bacallà a Downing Street.

I mentre els tories continuen jugant frívolament amb el futur del país, Keir Starmer, líder laborista, i la resta de líders de l'oposició, els liberaldemòcrates i els nacionalistes escocesos, han comparegut immediatament després de l'anunci de Truss per exigir la convocatòria d'eleccions generals, una possibilitat que, de moment, sembla remota. El pas per les urnes dels conservadors suposaria un terratrèmol però en termes polítics és insostenible no convocar eleccions. El nou premier, doncs, podria silenciar el brogit que sens dubte hi haurà sobre la seva manca de mandat democràtic per implementar un programa econòmic que inclourà retallades prometent anar a les urnes a la primavera, un cop hagi passat un hivern que s'espera dur i ple de conflictivitat social.