El llegat de Shinzo Abe
BarcelonaL’assassinat de Shinzo Abe ha causat commoció al Japó i arreu del món. Carismàtic i popular, criticat i controvertit, conservador i nacionalista, Abe ha sigut una de les figures de més perfil polític en el Japó dels últims anys, fins i tot des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Provinent d’una família amb tradició política, Abe va ser dos cops primer ministre del seu país: entre el 2006 i el 2007 i entre el 2012 i el 2020, sent el primer ministre més jove, el primer nascut després del 1945, i el que més temps s’ha mantingut en el càrrec.
Compromès amb el canvi i la transformació del Japó, Abe deixa un llegat considerable. Durant el seu segon mandat va implementar l’estratègia coneguda com a Abenomics, mitjançant la qual pretenia impulsar l’economia japonesa després de més de dues dècades d’estancament. Però l’èxit d’aquestes mesures continua sent objecte de debat. La gestió de la pandèmia va impactar negativament en la seva popularitat, que va arribar a mínims abans de dimitir el setembre del 2020. Abe va ser també un fervent defensor de mantenir la celebració dels Jocs Olímpics de Tòquio, malgrat les crítiques, que finalment es van celebrar el 2021, ja després de la seva retirada.
Segurament, però, el llegat més significatiu d’Abe serà la seva visió sobre el paper del Japó en el món, especialment en un entorn regional ràpidament canviant en què les tensions entre els EUA (el seu principal aliat) i la Xina (el seu principal soci comercial) són cada cop més palpables i en què els gestos bel·licosos de Corea del Nord han sigut freqüents.
Perfil internacional poc freqüent
El 2006 Abe va plasmar aquesta visió en el seu llibre Utsukushii Kuni e [Cap a una nació bella], que va ser objecte de certes crítiques –tant al Japó com a l’exterior– per la seva interpretació sobre la història del país. Però va ser durant el segon mandat que Abe va anar cristal·litzant aquesta visió i va consolidar un perfil internacional notable –cosa poc freqüent entre els líders nipons–. En l’àmbit de la seguretat, els governs d’Abe van implementar alguns dels canvis més significatius dels últims 70 anys. Es va augmentar el pressupost de defensa i es van consolidar les estratègies del Diàleg de Seguretat Quadrilateral (o Quad) i de l’Indo-Pacífic Lliure i Obert (FOIP, segons les sigles en anglès), amb què el Japó ha buscat aprofundir les seves aliances amb els EUA –fins i tot durant l’era Trump–, Austràlia i l’Índia davant una Xina cada cop més assertiva.
Un dels principals objectius dels conservadors japonesos i que Abe va fer seu és la revisió de l’article 9 de la Constitució, una clàusula pacifista que limita a l’autodefensa el rang d’actuació de les forces armades japoneses. Tot i que Abe hauria preferit desfer-se’n plenament, això no ha estat possible a causa de les àmplies majories que es necessiten i el suport que el pacifisme constitucional encara té entre els japonesos. No obstant això, s’han fet passos importants en la direcció que el primer ministre volia, especialment amb la reinterpretació del 2015 que fa possible que les Forces d’Autodefensa (FAD) puguin actuar fora del Japó en pro de l’autodefensa col·lectiva. És a dir, per defensar un aliat en cas de ser atacat. Amb aquests canvis o reinterpretacions de la Constitució, Abe buscava legitimar i donar un suport legal a unes FAD més actives i fortes.
D’altra banda, entre els malencerts més notables de la política exterior d’Abe destaquen els nombrosos episodis de tensió amb Corea del Sud i la Xina, amb alguns episodis especialment controvertits com les visites del primer ministre al Santuari de Yasukuni i el fracàs de les negociacions amb Rússia per resoldre els conflictes territorials pendents.
L’assassinat d’Abe es produeix en el context d’unes eleccions a la cambra alta que segurament aniran bé per al PLD i que, en aquest sentit, seran poc transcendents. El seu llegat polític continua molt present en les polítiques del govern actual. Ara bé, l’ex primer ministre era també el líder de la principal facció del partit que ha dominat la política japonesa des del 1955 i la seva desaparició sobtada hi deixa un gran buit. Encara és molt aviat per dir quines implicacions pot tenir això a llarg termini, i caldrà estar atent a l’emergència de nous perfils i nous lideratges.
