La llei del silenci a Kandahar

KandaharAquest article forma part de la sèrie 'Viatge a l'Afganistan que els talibans no volen que vegis' que publica l'ARA aquest abril i que signa la nostra enviada especial Mònica Bernabé.

En diuen autopista Kabul-Kandahar perquè és la principal artèria que uneix la capital afganesa amb el sud del país, però en realitat és una carretera de només dos carrils i doble sentit. Durant els anys que les tropes internacionals eren a l'Afganistan, també en deien la carretera de la mort perquè circular-hi suposava jugar-se la vida. Els talibans l'atacaven diàriament. De fet, la calçada sembla un formatge gruyère. És plena de forats.

Els talibans col·locaven artefactes explosius a les canalitzacions d'aigua. És a dir, en tubs enormes que creuen la carretera de banda a banda per sota de la calçada per permetre el pas de l'aigua de la pluja. Hi ha canalitzacions cada cent metres i sorprenentment cada cent metres l'asfalt està aixecat. És impressionant la capacitat destructiva que tenien els talibans i que poguessin col·locar tants i tants artefactes explosius. Al trajecte també trobes quatre ponts enfonsats, perquè els fonamentalistes els van volar, i cables elèctrics caiguts. En altres trams hi ha torres d'alta tensió, però no tenen cables, perquè va ser impossible instal·lar-los a causa dels atacs jihadistes.

Ara, en canvi, des que els talibans són al poder circular-hi no suposa cap perill, més enllà de la possibilitat d'estavellar-se pel mal estat de l'asfalt. Els cotxes van a tota velocitat i també hi circulen molts camions. Aquí no hi ha senyals de trànsit, ni límit de velocitat ni policies que hi posin multes. Sí que hi ha, en canvi, controls dels talibans. Una desena en tot el trajecte. Paren els vehicles un a un i comproven qui hi va.

Per recórrer els gairebé 500 quilòmetres que separen Kabul de Kandahar calen unes nou hores amb cotxe. En alguns trams els vehicles es veuen obligats a sortir de la calçada perquè és millor circular per la terra que pel paviment destrossat. En uns altres, nens esparracats o vells amb la pell resseca pel sol són a peu de carretera amb una pala a la mà per tapar amb terra els esvorancs i així esmorteir lleugerament el pas dels vehicles. A canvi, esperen que els conductors els compensin amb una propina.

Curiosament, la carretera millora a l'últim tram, quan falten pocs quilòmetres per arribar a la considerada capital dels talibans. S'hi han fet obres de millora fa poc.

Kandahar és el feu fonamentalista per excel·lència de l'Afganistan. Amb tot, es veuen poques banderes talibans pel carrer i la vigilància és relativament discreta. Hi ha talibans amb passamuntanyes i fusells d'assalt a les rotondes i a les interseccions dels principals carrers, però no solen molestar els vianants.

De fet, a primera vista sembla que la ciutat ha canviat poc respecte a l'època en què hi havia les tropes estrangeres: hi ha bullici de gent i les dones que caminen pel carrer són poques i totes van cobertes amb el burca. La majoria dels cotxes de la ciutat tenen el volant a la dreta i no disposen de matrícula, senyal que han estat importats de manera il·legal des del Pakistan. A les motocicletes viatgen tres persones com si fossin un sandvitx sobre el seient. A la principal plaça de Kandahar, la de Shahidan, hi han col·locat un rètol lluminós que diu: “Haibatullah Akhunzada recorda: «Has de resar puntualment cinc cops al dia»”. Una advertència que les coses sí que han canviat, i molt, encara que no ho sembli. Haibatullah Akhunzada és el líder dels talibans.

Millor seguretat

Un empresari que abans venia materials de construcció a les forces internacionals per aixecar bases militars i ara s'ha reinventat i es dedica a comercialitzar panells solars –molt útils en una ciutat amb només quatre o cinc hores d'electricitat al dia– assegura que la corrupció a la duana ha disminuït i la seguretat ha millorat des que els talibans són al poder. Lògic, perquè eren ells els que protagonitzaven els atacs.

“El millor és que ara podem viatjar per carretera on vulguem. El pitjor és que cal anar amb molt de compte amb el que dius. Parlar malament del govern o dir que alguna cosa va malament a l'Afganistan et pot generar problemes”, assegura. I els talibans no s'estan amb ximpleries. A Kandahar van tallar les mans a nou suposats lladres fa uns dos mesos. Ho van fer públicament, a l'estadi de la ciutat davant una gran multitud. Les xarxes socials se'n van fer ressò i dos testimonis que van veure la concentració de gent ho corroboren. “Hi havia un munt de gent a l'exterior de l'estadi. Alguns fins i tot pujaven als arbres per veure què passava a dins. Vaig preguntar què passava i em van respondre que estaven castigant uns lladres”, explica un d'ells, el Tofan, que assegura que se li van posar els pèls de punta i va marxar corrents cap a casa.

El resultat és que impera la llei del silenci. Ningú vol parlar a Kandahar. Tothom respon el mateix: si es vol saber què passa a la ciutat, cal preguntar-ho als talibans. Però els talibans no donen informació ni permeten treballar al país a la majoria de periodistes internacionals. És un cercle viciós. Fins i tot Metges Sense Fronteres nega a l'ARA visitar el seu hospital de malnutrició infantil a Kandahar al·legant “problemes de seguretat”, tot i que la seguretat és el que ha millorat més a la ciutat.

"Homes i dones ja no poden treballar junts a l'hospital", explica un infermer de l'Hospital Mirwais, un dels poquíssims que s'atreveix a trencar el silenci però des de l'anonimat per raons òbvies. Segons diu, homes i dones hi entren per portes separades i només poden coincidir en moments molt concrets. “Això és un problema. Hi ha poques doctores i les que hi ha no tenen gaire experiència, així que la mortalitat femenina ha augmentat. Cada dia veig passar lliteres amb pacients mortes”, assegura. També explica que els talibans revisen les pertinences dels treballadors a la sortida per comprovar que no s'enduguin medicines ni material de l'hospital, cosa que abans era habitual. I afirma que el nou director del centre és un talibà que no té ni idea de medicina.

Un catedràtic que també accepta parlar de manera anònima assegura que a la Universitat de Kandahar passa el mateix. El nou rector és un talibà sense formació. “A la Facultat d'Informàtica només hi queda un professor i a la de Medicina uns quatre o cinc. Abans n'hi havia vint-i-nou”, detalla. Hi ha hagut una autèntica desbandada. Qui ha pogut exiliar-se ha marxat. Segons diu, la Facultat de Medicina és l'única on les dones continuen estudiant. “De 500 alumnes, només hi ha una vintena de dones, però això ja era així abans dels talibans. El que és nou és que aquest any no s'ha presentat ni una sola dona a la selectivitat per estudiar medicina. No sé quin futur ens espera”, lamenta.

A prop del centre de Kandahar hi ha un taller de confecció per a dones. Continua obert malgrat els talibans. Una desena de dones hi van cada dia a brodar i cosir a canvi d'un sou. El que confeccionen després s'exporta a l'estranger. Diuen que estan contentes perquè els talibans les deixen treballar, sortir al carrer i comprar al mercat. També agraeixen que ja no hi hagi atemptats. “La nostra vida no ha canviat amb els talibans”, repeteixen totes. Cal fer-los moltes preguntes per descobrir alguna cosa que poguessin fer abans i ara no. La majoria no van anar mai a escola, però no perquè els talibans no els ho permetessin, sinó perquè les seves famílies no les van deixar o les van casar quan eren criatures.

“Abans anàvem a un parc algun divendres i ens assèiem a la gespa. Ara només els homes ho poden fer, nosaltres no”, admet per fi la Gulsum, de 19 anys. “És clar que a nosaltres també ens agradaria que ens toqués l'aire”, afegeix. Però la seva vida sempre ha estat estar tancades a casa i no es plantegen una altra realitat amb talibans o sense.