Llibres d’autoajuda per als supervivents dels atacs químics d’Al-Assad

Enviat especial a Damasc (Síria)Busco a Google qui és Charles Duhigg. Google diu: "Periodista nord-americà i autor de no-ficció. Va ser periodista del New York Times i guanyador d’un premi Pulitzer el 2013 per una sèrie de reportatges d’investigació sobre Apple i altres empreses tecnològiques".

Charles Duhigg, que segons la Wikipedia viu a Califòrnia, no deu saber que un dels seus bestsellers està exposat al taulell d’una de les poques llibreries de Ghouta, un suburbi de Damasc destrossat per la guerra de Síria. El títol del llibre, vist des d’aquí, sembla una broma de mal gust: El poder dels hàbits. Per què fem el que fem a la vida? L’eslògan que surt imprès a la portada el presenta com un "manual essencial per a la vida".

Què és la vida per a Duhigg? Què és la vida per als supervivents de Ghouta? Què ha estat la vida a la Síria dels Al-Assad?

"Vam arribar a límits inhumans, vam començar a odiar les nostres pròpies ànimes. Pregàvem a Déu perquè se’ns emportés. No teníem menjar, no teníem aigua, no teníem llum. Vam començar a menjar pinso d’animals i fulles dels arbres", em deia ahir Anwar, un home jove de Ghouta.

"Aquí mateix on som ara vaig veure com uns franctiradors mataven tres nois que intentaven travessar el carrer. Vam estar vuit mesos sense poder sortir de casa. Els soldats d’Al-Assad disparaven contra tothom", deia, també ahir, una dona de Ghouta d’uns 50 anys que va preferir no donar el seu nom. A ella li van matar dos fills. El marit va morir per un atac de cor poc després. Ella creu que va ser per culpa de tanta tristesa.

¿Hi ha algun "manual essencial per a la vida" per a persones que han hagut de viure aquesta vida?

Ghouta és un districte de la perifèria de Damasc, la capital siriana. Ghouta va ser escenari d’una de les pitjors massacres de l’exèrcit de Bashar al-Assad contra la població civil. A Síria, hi ha moltes Ghoutes. Al món hi ha hagut moltes Ghoutes.

Els sirians tornen a parlar

La caiguda del règim dels Al-Assad ara fa just una setmana té i tindrà infinitat d’impactes. N’hi ha un que és especialment important: els sirians tornen a parlar. Després de cinquanta anys de dictadura sanguinària, la població civil pot explicar obertament el que ha viscut. En escenaris com Ghouta això agafa una dimensió elevada.

Ahir, a Ghouta, tothom volia parlar.

Cinc anys va durar l’ofensiva de les tropes del règim contra les milícies rebels que controlaven aquestes àrees del nord de Damasc. Els soldats d’Al-Assad, armats per la Rússia de Vladímir Putin, van culminar el setge el 14 d’abril del 2018. Durant tot aquest temps, a sobre de Ghouta i dels seus civils, hi va caure de tot. També alguns dels pitjors atacs químics de la història recent de les guerres. El 2013, un d’aquests atacs hauria matat fins a 1.400 persones. Al-Assad sempre ho va negar. Putin, també.

El 2017, el diari francès Libération hi va dedicar una portada potent, que va fer la volta al món i que encara es recorda. Les enfants d’Assad [Els infants d’Assad], titulava amb majúscules. La foto, que ocupava tota la pàgina, eren els cadàvers de vuit infants que jeien a terra amb el cos desencaixat, els ulls oberts i, alguns, amb grumolls d’escuma blanca que els sortia pel nas i la boca.

Ahir ensenyava aquesta portada a un grup d’homes que prenien te en una barberia. El propietari de l’establiment feia de portaveu.

— Vau ser testimonis d’aquest atac?

— Sí. D’aquest i d’altres. Els atacs químics són fàcils d’identificar. Un cop sents l’explosió comencés a notar que et falta l’aire i una sensació estranya a la gola.

— Coneixíeu aquests nens [de la portada]?

— Aquests no, però sí que coneixem altres nens que van morir. Jo vaig veure amb els meus propis ulls nens amb aquesta escuma a la boca. Algunes famílies senceres van morir mentre dormien, intoxicades.

El compost més comú que s’utilitza en aquest tipus d’atacs és el gas sarín. És letal en dosis baixes i pot provocar la mort minuts després de l’exposició.

Ryad Graheh és un dels homes de la barberia. La resta d’homes l’assenyalaven. Ell parlava: "Soc l’últim que queda de la meva família". El 2012, soldats del règim van anar a casa seva i van fer desaparèixer els seus pares, els seus tres germans i les seves tres germanes. Ell es va salvar perquè havia fugit de Ghouta per por de ser reclutat per l’exèrcit.

— Saps si són morts?

— Només Déu ho sap. Algun dia ens tornarem a trobar.

Síria està plena de cadàvers desapareguts. El règim els enterrava en fosses comunes sense localitzar. Prèviament els cremava. Algunes veus diuen que els trituraven. No volien deixar rastre. Després de cinquanta anys de dictadura i tretze de guerra civil inhumana, és impossible tenir xifres aproximades. Els càlculs més acceptats parlen de 300.000 a 600.000 morts.

"Pregunta aquí, a la gent de Ghouta. El 95% et dirà que tenen familiars assassinats durant la guerra", deia un dels nois, Yaser Alagwad. Tenia raó.

Vistes privilegiades de la destrucció

Al llarg de la història, diversos psicòlegs de renom han intentat endinsar-se en les ments de dictadors amb les mans tacades de sang. El psicòleg que vulgui analitzar els pensaments de Bashar al-Assad hauria de tenir present un factor geogràfic: el seu palau presidencial, ara saquejat i ocupat pels rebels que han enderrocat el règim, està situat en un turó sobre de Damasc, des del qual tenia una vista privilegiada per observar la destrucció que causaven les bombes que ordenava disparar. 

En va tirar moltes, de bombes, perquè els voltants de la capital, on hi ha Ghouta, semblen els decorats d’una pel·lícula d’horror. Hi ha molts edificis reduïts a esquelets o, directament, a runa. Es creu que encara hi ha cadàvers que fa deu anys que estan sota la runa. És un paisatge insistent a Síria. ¿Es pot reconstruir un país que ha estat tan destrossat?

A Ghouta fins i tot els cementiris estan envoltats de destrucció. És una estampa macabra: els morts descansen envoltats del context que els va matar. Es creu que la majoria de víctimes provocades pels atacs químics es van enterrar en un cementiri de nova creació situat als afores del suburbi.

Ahir el visitava amb Tambee Shabsogh, que en una altra vida era guia turístic i que ara guia els periodistes estrangers que, finalment, poden entrar fàcilment a Síria. Shabsogh explicava que la població local havia cavat una fossa comuna darrere del cementiri perquè les morts de l’atac químic eren moltes i no hi havia espai. També explicava que, quan el règim va conquerir finalment Ghouta, va desenterrar tots els morts de la fossa i els va fer desaparèixer. Per què? Resposta recurrent: “Per no deixar rastre”. Shabsogh subratllava totes les tombes de mida petita que hi havia arreu del cementiri. “Eren nens”. Tres anys, quatre, sis, tres, nadons, cinc anys. Shabsogh es trencava i es posava a plorar. “Em sap greu; a Síria tots tenim les nostres històries. De vegades n’escoltes de tan horribles que penses: no pot ser veritat. Però sempre són veritat”.

Soldats a la força

Efectivament, tothom té la seva història. I Adnan Hassen insistia ahir que la volia explicar. Va anar a buscar cadires de plàstic i les va palplantar enmig de l’escala de casa seva, al centre de Ghouta, a molt pocs metres d’on va impactar un dels barrils plens de gas tòxic llançats des dels helicòpters del règim.

Adnan Hassen té 25 anys i no parlarà dels atacs químics contra Ghouta, tot i que podria fer-ho, perquè també hi era. Parlarà d’un tema d’especial interès aquests dies: ¿Com és possible que l’exèrcit d’un règim històric com el dels Al-Assad posés tan poca resistència davant l’ofensiva llampec dels rebels sirians?

— El 2019 vaig ser reclutat per les tropes del règim. He estat els meus últims cinc anys obligat a formar part de l’exèrcit d’Al-Assad. Acabo de tornar a casa.

— Odiaves Bashar al-Assad?

— Amb totes les meves forces. Amic, no saps que feliç que vaig ser quan em van dir que havia fugit.

— I què vas fer?

— Jo estava destinat a la frontera amb Jordània. El cap de setmana passat, quan vaig saber que els rebels havien pres el control d’Alep, vaig escapar-me de l’exèrcit. Vaig estripar el meu carnet, vaig cremar l’uniforme i vaig marxar de nit, a la una de la matinada.

— Més soldats van fer el mateix que tu?

— Esclar. Moltíssims més. Crec que la majoria de soldats d’Al-Assad estàvem farts d’Al-Assad, o ens havien reclutat a la força.

L’escala de la casa d’Adnan Hassen on ahir vam fer l’entrevista no tenia sostre ni parets que l’envoltessin. Era un altre esquelet arquitectònic devorat per les bombes del règim. Va voler fer l’entrevista allà en honor al seu pare. El seu pare va morir el 2015 en el bombardeig ordenat per Bashar al-Assad que els va deixar sense casa.