Mares dels joves desapareguts a la Mediterrània: "Volem trobar els nostres fills"

Tunísia"Abans era més bonica. Ara, una meitat de mi se n'ha anat amb el meu fill", repeteix Souad mentre ensenya les fotos del seu fill. Després de la revolució tunisiana, el 14 de març del 2011, Badreddine Mselmi va agafar juntament amb altres joves un vaixell rumb a Europa. Fa deu anys que va deixar d’enviar missatges a la seva mare, quan va arribar a la frontera Itàlia-França: "El meu fill ha arribat, però no sabem on és. L’he buscat sense parar tots aquests anys". Souad ha viatjat a Itàlia amb Imed Soltani, de l'organització Terre Pour Tous, per saber què ha passat amb el seu fill, reclamar la veritat juntament amb altres mares i demanar responsabilitats pels fills desapareguts.

Amb ella, Emna explica que el seu fill va sortir en vaixell des de Tunísia cap a Europa el 29 de març del 2011. Mai va arribar: "Vivim el mateix dia una vegada rere l'altra, busquem i esperem els nostres fills". L'habitació del seu fill va quedar intacta des d'aquell març del 2011. Emna li plega la roba, neteja, penja les fotos i les seves medalles esportives. Juntament amb altres mares i activistes, no deixa de buscar-lo, encara que ni les autoritats tunisianes ni les italianes no han donat cap resposta durant aquests anys a les demandes i protestes organitzades per les mares.

"És una catàstrofe", repeteix Djalila. Els seus dos fills volien reunir-se amb les seves parelles a Europa, però els van denegar el visat diverses vegades. Finalment, van prendre un vaixell cap a Lampedusa el novembre del 2019. No va saber res més dels seus dos fills durant sis mesos fins que els va reconèixer a la premsa quan parlaven del naufragi del vaixell, versió que la mare qüestiona. "Per què he perdut els meus fills? Per no concedir-los el visat per poder veure les seves parelles? Desenes de famílies han perdut éssers estimats per culpa d'un tros de paper. Déu diu que la Terra és per a tothom, però alguns la volen dividir", repeteix a casa seva, des d’on es reuneix amb les altres famílies dels joves desapareguts. 

Tota una generació a Tunísia viu immersa en un dol per la desaparició dels joves de camí a Europa, i n'acusen les polítiques de fronteres europees que prohibeixen circular als joves tunisencs. Les mares s'han mobilitzat diverses vegades des del 2011, tant a Tunísia com davant les ambaixades de països europeus, per demanar l'obertura de vies legals i acusar les polítiques migratòries europees de responsables de les desaparicions forçades dels seus fills. "Vivim per explicar la nostra història i per demanar responsabilitats", repeteix Souad. Al silenci de les autoritats europees davant les seves preguntes i demandes s’hi afegeix el fet que les mares tenen moltes dificultats fins i tot per aconseguir el visat per poder viatjar a Europa i fer proves d'ADN o parlar amb testimonis dels naufragis a causa de la mateixa política migratòria: "No podem ni tan sols recuperar els cossos o els objectes dels nostres éssers estimats", explica Dalila, el marit de la qual va desaparèixer el 2012 en l’anomenat naufragi de Lampione. Al vaixell hi viatjaven 130 persones.

Una dècada demanant responsabilitats sense respostes

"A les ambaixades, els visats es deneguen de forma sistemàtica", explica el periodista tunisià Malek Zaghdoudi, del diari Alqatiba. Joves activistes, periodistes i advocats col·laboren amb les famílies dels desapareguts des del 2011 a la recerca de justícia, demanant el canvi de les actuals polítiques migratòries, a les quals responsabilitzen de les desaparicions. Imed Soltani va organitzar juntament amb 500 famílies desenes de protestes davant dels consolats europeus a Tunísia i les autoritats tunisianes per exigir el dret a la circulació per als joves tunisians: "Reclamem que es respectin els drets humans que la mateixa Unió Europea ha emès. Els joves s’han vist forçats a prendre un vaixell, no se'ls ha acceptat cap visat per poder circular. Als consolats es paguen les taxes, però després els visats es deneguen". Juntament amb advocats, ha presentat demandes contra les institucions europees recollint testimonis de cadascuna de les famílies que ha perdut els fills.

Tanmateix, les desaparicions han mobilitzat gent de tot el país. Des del port de Zarzis, Mohsen Lihidheb recull els objectes que duu la marea després dels naufragis. Aquesta ciutat costanera a prop de la frontera amb Líbia acull un cementiri de desapareguts i un altre de vaixells naufragats. "Busco les famílies dels desapareguts, pensant que els objectes que recullo, netejo i guardo són ells". Titlla de crims les desaparicions dels joves, conseqüència del tancament de les fronteres europees que embarra els joves del sud al seu país i de la desigualtat nord-sud.

Amb els objectes que troba, Mohsen ha omplert les platges de Zarzis d’instal·lacions artístiques: "El meu art és una lluita per defensar la memòria de la gent, aquí s'explicarà la seva història, que no és la seva personal, sinó la de les fortaleses europees i la del cinisme". L’artista va començar a construir instal·lacions a la platja des dels anys 90 després de la ràbia que va sentir al trobar els primers objectes dels vaixells naufragats. A Zarzis, enmig de desenes de sabates, abrics, paquets de tabac, l’artista Mohsen Lihidheb denuncia que "assistim a una forma de destrucció en massa, les víctimes de la qual són les persones".

Reportatge realitzat amb el projecte Islamofòbia amb ulls de dones de l'Institut de les Desigualtats, amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona.