La guerra pels mars entre els Estats Units i la Xina
L'aliança AUKUS incrementa la tensió amb Pequín a les aigües del Pacífic
BarcelonaDimecres a la nit, quan els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia van anunciar la creació d'una nova aliança per defensar els seus interessos als mars que separen l'Índic i el Pacífic, els tres caps de govern es van esforçar per no pronunciar un nom: la Xina. El nord-americà, Joe Biden, fins i tot va declinar contestar preguntes sobre el rol que el gegant asiàtic havia tingut a l'hora de prendre aquesta decisió. Però malgrat el silenci –evidentment acordat entre els tres executius–, a ningú se li escapa que el veritable objectiu d'aquesta aliança és frenar l'ambició expansionista del govern de Xi Jinping i, concretament, plantar cara al seu domini en aquesta zona marítima que fa anys que és motiu de disputa. D'aquí els crits de rebuig i malestar que, ràpidament, es van fer notar des de Pequín, acusant Washington d'implementar jocs estratègics propis "de la Guerra Freda".
Fa temps que a la Casa Blanca li preocupa què hi passa, en aquesta zona marítima, situada just al sud de la Xina i el Vietnam i al voltant de les Filipines, Malàisia i Taiwan. De fet, els experts consideren que aquest és l'escenari més probable d'una hipotètica –i temuda– guerra entre xinesos i nord-americans. Per entendre-ho cal tirar enrere unes quantes dècades. Històricament, Pequín ha reclamat entre el 80% i el 90% d'aquestes aigües al·legant raons històriques i un mapa publicat el 1947 que considerava que la majoria d'aquest mar era propietat seva. Malgrat això, els països del voltant, com el Vietnam, les Filipines, Brunei o Taiwan també reclamen aquestes aigües, una part important de les quals són considerades internacionals. El 2016 la Haia va rebutjar la gran majoria de demandes xineses, però Pequín no ho ha acceptat mai i, de fet, des de l'arribada al poder de Xi Jinping, el 2012, aquest anhel per reivindicar-les com a pròpies s'ha intensificat.
Estratègies agressives
L'estratègia del president xinès ha sigut cada cop més desacomplexada. La Xina porta anys incrementant la seva presència militar a la zona, a través de bases navals, aeroports militars o vaixells i avions de guerra que patrullen dia sí i dia també aquelles aigües remotes. També ha construït illes artificials de la seva propietat o districtes administratius en zones que els governs filipí o vietnamita consideren seves. Malgrat que part d'aquestes accions van en contra de la llei internacional, sembla que no és cap problema per a Xi Jinping, que vol deixar clar que està disposat a tensar la corda fins al límit per reivindicar la seva sobirania a la zona. També ha deixat clar que no hi vol visitants estrangers posant-hi el nas: últimament han transcendit diversos casos en què militars xinesos han foragitat embarcacions o avions d'altres països que s'hi acostaven.
La resposta de Washington també ha sigut contundent. Actualment, no hi ha dubtes que frenar l'ambició expansionista de la Xina és el primer objectiu de la política exterior de Biden, però ja durant la presidència de Barack Obama (amb el mateix Biden com a vicepresident) era un tema que generava neguit als EUA. "Queda bastant clar que no és un conflicte sobre un illot", assegurava el 2014 al The New York Times un assessor del president Obama. "Pensem que ho fan per fer-nos fora del Pacífic", afegia, en referència al creixent desplegament militar xinès en aquests mars.
Des de llavors, la Casa Blanca també hi ha enviat cada cop més presència militar: des d'avions, submarins o vaixells, fins a tenir-hi bases navals. L'any passat, Mike Pompeo, llavors secretari d'Estat dels Estats Units de la mà de Donald Trump, parlava clar: "Ni nosaltres ni el món permetrem que Pequín utilitzi el mar del Sud de la Xina com si fos el seu imperi marítim". En canvi, el govern xinès considera tot el contrari: que són els EUA els que volen utilitzar aquests mars com si fos el seu imperi. Ho resumia, aquesta setmana, Zhao Lijian, ministre d'Afers Exteriors: "Els Estats Units envien freqüentment vaixells i avions de guerra als mars de la Xina. Aquestes maniobres són una mostra de força i, per tant, una amenaça, i això no ajudarà a garantir la pau i l'estabilitat a la regió".
Uns illots clau
I com passa sempre en geopolítica tot s'explica pels interessos que hi ha al darrere. Les raons econòmiques del conflicte són clares. D'una banda, abundants jaciments de gas i petroli a les aigües en litigi. De l'altra, el fet que per aquests mars es transporti gairebé la meitat del comerç mundial (uns cinc bilions de dòlars anuals). Un exemple: el 75% del petroli que arriba a l’Àsia-Pacífic procedent del golf Pèrsic passa per aquesta ruta. A més, d’aquesta zona s’extreu el 8% de la pesca mundial en un món on cada cop hi ha menys peixos i, per contra, més demanda.
I després hi ha les raons estratègiques. Washington ha teixit una xarxa d'aliances al voltant d'aquests mars, començant pel Japó, Taiwan o Corea del Sud i acabant per Austràlia o fins i tot l'Índia. Això molesta a Xi Jinping, que se sent assetjat pel que considera una política de contenció dels EUA que amenaça la seva sobirania i pot asfixiar la seva sortida al mar. Paradoxalment, els arguments dels Estats Units són els mateixos: que una Xina cada cop més forta i amb més pes al tauler internacional acabi fent-se amo i senyor d'aquesta zona entre l'Índic i el Pacífic. "Probablement és el lloc del món on la política exterior de la Xina està sent més agressiva", apunta Manel Ollé, professor d'estudis xinesos a la UPF.
Malgrat que tant Joe Biden com Xi Jinping han reiterat en els últims mesos que cap de les dues parts té un interès en enfrontar-se –de fet, la setmana passada els dos mandataris van mantenir una trucada en què aquesta va ser la principal conclusió–, l'anunci de l'aliança de Washington, Londres i Canberra torna a encendre els ànims. Un dels punts principals d'aquest acord és que permetrà a Austràlia desenvolupar submarins de propulsió nuclear, que s'utilitzaran per patrullar la zona i vigilar de més a prop els moviments de Pequín. Tot plegat, en un entorn idíl·lic: entre aigües sovint cristal·lines i remotes i plenes d'illots rocosos que, no fa tant, només importaven a uns quants pescadors de la zona.