Matteo Renzi, el "jugador de pòquer" que ha posat contra les cordes el govern italià

MilàMatteo Renzi (Florència, 1975) ha forçat una crisi política a Itàlia que podria abocar el país a noves eleccions. "La democràcia té formes i, si no es respecten, algú ha de tenir el coratge de dir que el rei va despullat. I si s'ha de dimitir per aconseguir-ho, es fa", va dir dimecres per oficialitzar la retirada de les dues ministres del seu partit de la coalició governamental presidida per Giuseppe Conte i formada pel Moviment Cinc Estrelles (M5E), el Partit Democràtic (PD), Lliures i Iguals i el partit de Renzi, Itàlia Viva. Una jugada que sumeix el país transalpí en un període d'incertesa que podria obligar el primer ministre a presentar la dimissió si no aconsegueix superar al Parlament el vot de confiança a què se sotmetrà la setmana que ve.

Enmig d'aquesta inoportuna crisi, la figura de l'ex primer ministre recupera el protagonisme que va perdre després d'abandonar el PD. Per a alguns analistes, es tracta d'una jugada mestra digna d'un gran estrateg. D'altres acusen Renzi de ser un irresponsable capaç de sumir Itàlia en una profunda crisi política enmig d'una pandèmia que causa mig centenar de morts cada dia. Tot i que la millor definició del polític toscà la va donar recentment el periodista Enrico Mentana: "Matteo Renzi és un jugador de pòquer imprudent disposat a jugar-se tot el que li queda en una sola mà". No és la primera vegada que ho fa.

De Florència a Roma

Matteo Renzi es va convertir el 2004 en president de la província de Florència i quatre anys més tard es va presentar a les primàries locals del PD per convertir-se en candidat a alcalde de la seva ciutat. Va guanyar amb més del 40% dels vots. Però aviat la ciutat toscana li va quedar petita i la seva ambició el va fer saltar de l'alcaldia de Florència a al primera línia del PD. Pel camí va anar deixant alguns cadàvers, com el d'Enrico Letta. L'aleshores premier italià, avui retirat de la vida política, va ser testimoni de com el seu company de partit li movia la cadira per asseure-s'hi ell mateix. Va assumir el càrrec de primer ministre el 2014 sense passar per les urnes, amb la meitat del seu partit en contra i sense ni tan sols haver-se assegut abans en un escó del Parlament. Volia reformar de dalt a baix el sistema –desballestar la vella política", en les seves pròpies paraules–, però el sistema el va acabar desballestant a ell.

El 2016 va convocar un referèndum per reformar la Constitució i eliminar el Senat que es va acabar transformant en un plebiscit sobre la seva figura. Va perdre i va dimitir, com havia promès. Després de portar el PD al pitjor resultat electoral de la seva història a les generals del 2018, va renunciar a la secretaria general i es va mantenir en un discret segon pla com a senador. Fins que l'estiu del 2019 va impulsar una aliança entre el PD i el Moviment Cinc Estrelles per allunyar del poder Matteo Salvini, aleshores en el punt més alt de la seva popularitat com a vicepresident d'un govern de coalició amb els grillini, que va trencar per forçar unes eleccions anticipades que hauria guanyat sense dificultats. Acabat d'estrenar el nou executiu, liderat novament per Giuseppe Conte (un fet molt habitual en la política italiana), Renzi va tornar a sorprendre abandonant el PD per crear el seu propi partit.

"No és de fiar"

La treva política ha durat poc més d'un any. Les últimes 24 hores han sigut frenètiques a Roma. Conte s'ha reunit aquest dijous amb el president de la República, Sergio Mattarella, i ha anunciat que dilluns i dimarts compareixerà davant la Cambra dels Diputats i el Senat i demanarà un vot de confiança. Mattarella ha concedit un temps extra al primer ministre per aprovar decrets urgents i verificar els seus suports, mentre continuen les negociacions per trobar un grup de senadors trànsfugues que substitueixin els 18 d'Itàlia Viva. Aquesta seria l'opció més ràpida per sortir de la crisi i garantir la continuïtat de l'actual premier. La hipòtesi d'una remodelació del gabinet amb la mateixa coalició i un altre primer ministre es va fer impossible després que el PD i el M5E tanquessin la porta a un nou gabinet amb el suport de Renzi. "Itàlia Viva no és de fiar", va dir Nicola Zingaretti, secretari general del PD. A l'horitzó, l'opció d'un avançament electoral, la preferida per l'oposició de centredreta, ja no sembla tan remota. I en aquest cas, amb tot just un 3% en les enquestes d'intenció de vot, Itàlia Viva podria quedar-se fins i tot fora del Parlament.