Mélenchon escalfa per a la "tercera volta" del juny i es postula com a primer ministre

BarcelonaLa nit del 10 d'abril, Jean-Luc Mélenchon va haver de digerir una derrota que el deixava a les portes de la segona volta de les eleccions presidencials de França. Una derrota que, malgrat tot, tenia un fort regust de victòria. El líder de La França Insubmisa, el partit situat més a l'esquerra de l'espectre polític francès, havia obtingut el seu millor resultat històric, alhora que quedava ratificat també com el líder indiscutible de l'esquerra al país, un cop constatat l'estat crític de les formacions tradicionals.

Més d'una setmana després, entomat el cop, Mélenchon va reaparèixer a televisió i va fer pública la seva estratègia per fer valer aquest suport. Tot l'esforç se centra ara en les eleccions legislatives del 12 i el 19 de juny, les quals va definir com una "tercera volta" electoral. "Demano als francesos que m'elegeixin primer ministre, els demano que triïn una majoria de diputats insubmisos", va dir dimarts en una entrevista a la cadena BFMTV.

El nou objectiu de Mélenchon és, doncs, que el seu partit sigui el més votat, de manera que el president es vegi obligat a nomenar-lo primer ministre. Per facilitar-ho, ha instat les diferents formacions d'esquerra que uneixin forces, aquest cop sí, després d'haver-ho descartat per a les presidencials. A l'entrevista va demanar deixar enrere "el rancor, la venjança i l'acrimònia" i ajuntar-se "perquè els 11 milions [de votants d'esquerres] puguin convertir-se en 12, 13, 14 milions i ser el centre de gravetat del país". Segons Mélenchon, una esquerra unida podria convèncer també molts dels abstencionistes, que va xifrar en uns 12 milions de persones.

Mélenchon, que el 10 d'abril va obtenir el 21,95% dels vots, va dir que optaria a aquest càrrec tant si el president de la república és Emmanuel Macron com Marine Le Pen. "No seré el primer ministre pel favor del senyor Macron o de la senyora Le Pen, sinó pels francesos que m'hauran escollit", va argumentar. "Si no li està bé al president, pot anar-se'n; jo no ho faré", va afegir.

En aquests moments, La França Insubmisa compta amb 17 diputats en un Parlament de 577, però Mélenchon creu que té opcions d'aconseguir una majoria tenint en compte els bons resultats de la primera volta de les presidencials (tot i que fa cinc anys va obtenir un resultat semblant, amb prop del 20% dels vots, i va acabar amb menys diputats que els socialistes). Ara, però, confia en un suport ampli que li permeti aplicar les seves polítiques d'esquerres. "Els francesos tenen el poder de triar el primer ministre [...], que pot firmar decrets i, amb una majoria a l'Assemblea Nacional, aprovar les lleis que afrontin l'emergència democràtica, social i ecològica que vivim", va afirmar.

De cara a les legislatives, els partits d'esquerres intentaran esmenar la falta d'unitat de les presidencials. Després de la desfeta històrica de la primera volta, el Partit Socialista (que va obtenir només un 1,75% dels vots), ja ha allargat la mà a La França Insubmisa. "La unió del conjunt de les forces d'esquerra i dels ecologistes s'ha fet indispensable", va admetre la formació en un comunicat dimarts passat. Tot i que Mélenchon també va fer referència a una entesa de tota l'esquerra a l'entrevista a BFMTV, la formació insubmisa va deixar clar després de la primera volta que es decanta més cap a un acord amb els comunistes, els ecologistes i els anticapitalistes, a qui va enviar una carta per presentar la seva oferta. Això sí, hauran d'acceptar que la base del programa comú sigui el del partit "que ha rebut més vots a les presidencials".

Els precedents de cohabitació

La Constitució francesa atorga al president la potestat de triar el primer ministre, que sol fer-ho en funció de les majories que hi hagi a l'Assemblea Nacional. Si es complissin els desitjos de Mélenchon, aquesta seria la quarta legislatura amb un cap de govern d'un partit diferent del del president, el que es coneix com a cohabitació.

El 1986, el socialista François Mitterrand va ser el primer a haver d'acceptar un primer ministre d'un altre partit, al perdre les legislatives després de cinc anys com a president (en aquell moment, els mandats presidencials eren de set anys). Llavors va nomenar com a cap de govern el conservador Jacques Chirac. Tots dos es van enfrontar a la segona volta de les presidencials dos anys després, i Mitterrand va tornar a guanyar. El 1993, però, va tornar a perdre el control del Parlament i es va veure obligat, de nou, a cohabitar amb un primer ministre conservador, en aquell cas, Edouard Balladour.

Finalment, Chirac va aconseguir la presidència el 1995, però li va passar el mateix que al seu predecessor, i entre el 1997 i el 2002 va haver de governar amb el socialista Lionel Jospin. De fet, Miterrand i Chirac han sigut els únics presidents francesos que han aconseguit repetir en el càrrec i, en tots dos casos, obligats a la cohabitació.