De Meloni a Scholz: tota la UE endureix el discurs antiimmigració
La majoria de líders europeus apuja el to contra els nouvinguts mentre l'extrema dreta guanya força
BarcelonaLa deriva antiimmigració de la Unió Europea és general. No es limita als dirigents d'extrema dreta com la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, ni a l'última mesura polèmica de Brussel·les, que es planteja reproduir el pacte d'Itàlia amb Albània i instal·lar camps fora del territori comunitari per deportar-hi els nouvinguts. El gir en matèria migratòria fa temps que s'està coent: va des de l'esquerra fins a la dreta, i d'Itàlia fins a Dinamarca, passant per la Comissió Europea liderada per Ursula von der Leyen. A gairebé tot arreu guanya força el clam d'endurir les polítiques contra els immigrants, encara que sigui a costa de posar en qüestió els valors fundacionals de la mateixa UE i del dret internacional.
El màxim exponent és Meloni. La líder italiana, que en un primer moment generava recels a Brussel·les i a la resta de socis europeus, ha aconseguit que el global de la UE hagi adoptat el seu discurs contra la immigració. Fins i tot la presidenta de la Comissió Europea ha reivindicat les seves polítiques com l'exemple a seguir. Ara bé, no és la primera ni l'única a defensar l'externalització de la gestió del repte migratori.
Dinamarca, per exemple, que està governada pels socialdemòcrates, fa temps que proposa mesures similars a les de Meloni. Entre d'altres, el 2018 va anunciar que enviaria els sol·licitants d'asil a una illa deshabitada. En la mateixa línia, tot i que a fora de la UE, Londres també es va avançar a Roma i l'ex primer ministre Rishi Sunak es va plantejar un pla similar per deportar migrants a Ruanda.
De fet, la mateixa Comissió Europea, que hauria de ser la garant dels tractats de la UE, ha sigut una pionera en aquest sentit. Fa anys que signa contractes milionaris amb tercers països perquè frenin les onades migratòries que es dirigeixen cap a Europa o perquè, entre d'altres, gestionin els camps de refugiats i d'immigrants que els estats membres no volen en el seu territori. És a dir, tot i que el to contra els nouvinguts està arribant a decibels inèdits, el gir en matèria migratòria de la UE fa temps que s'està produint.
La crisi de l'espai Schengen i els drets fonamentals
Un dels països que més ha virat en matèria migratòria ha sigut precisament el més gran i influent de la UE: Alemanya; i sota un govern de coalició liderat pels socialdemòcrates. El canceller germànic, Olaf Scholz, ha fet instal·lar controls a totes les seves fronteres per teòricament lluitar contra l'entrada d'immigrants que es troben en situació irregular. Aquesta mesura, que atempta directament contra la llibertat de moviment dins de l'espai Schengen, contrasta, per exemple, amb les polítiques d'acollida de refugiats que va desplegar la seva predecessora, la conservadora Angela Merkel.
Un altre dels socis comunitaris que vol prendre una mesura inèdita és Polònia. Ja no hi governa l'extrema dreta i, per a gran alegria de Brussel·les i la gran majoria d'estats membres, ha tornat al capdavant del govern polonès el conservador Donald Tusk. Tanmateix, l'expresident del Consell Europeu pretén suspendre de forma temporal el dret d'asil al seu país per, teòricament, evitar la "instrumentalització de la immigració" que fa Rússia i Bielorússia, que la utilitzen per fer una "guerra híbrida" contra la UE.
Els grans dubtes del pla Meloni
El pla Meloni i el repte migratori torna a acaparar el debat polític de la UE, tot i que el nombre d'immigrants que han entrat de forma irregular al bloc ha disminuït respecte a l'any passat. L'agència europea de fronteres, Frontex, ha registrat una caiguda d'un 42% des de l'inici del 2024, en comparació amb el mateix període del 2023. Així, a hores d'ara han accedit a la UE unes 166.000 persones de manera irregular i es preveu que les xifres globals del 2024 siguin similars a les del 2021, si bé el 2022 i el 2023 es va detectar un lleuger pic d'entrades. En tot cas, les xifres són incomparables amb les de la crisi de refugiats del 2015, quan es va superar el milió d'entrades.
Malgrat aquestes dades, però, la UE està centrada ara a incrementar el percentatge de nouvinguts en situació irregular que aconsegueix deportar, que actualment només és d'entre el 20% i 30%. Ara bé, la gran pregunta és: on els deportarà? "El pacte migratori europeu es basa en una ficció. Parteix de la base que el retorn és possible, però els països tercers hi són reticents perquè tenen un cost polític molt elevat", respon a l'ARA l'experta en immigració del Cidob, Blanca Garcés.
Per això la gran majoria d'estats membres i la mateixa Comissió Europea ara estudien emular Meloni i crear camps fora de la UE per deportar-hi migrants. Tanmateix, tal com explica l'experta Garcés, és una iniciativa que presenta els mateixos problemes que el pacte migratori vigent: en els casos en què es denegui el dret d'asil, els països europeus tampoc podran retornar-los a un tercer país. A més, planteja molts dubtes, tant legals com logístics i econòmics.
Cal recordar que el 2018, quan Dinamarca va proposar el mateix que Meloni, Brussel·les va assegurar sense ambigüitats que era una mesura que contravenia les normatives comunitàries i el dret internacional i humanitari. I, a principis d'aquest mes, la comissària europea d'Interior, Ylva Johansson, va descartar aplicar una mesura similar al pla del Regne Unit amb Ruanda, perquè "és una mesura política que no és digna ni humana".
Pel que fa a qüestions d'eficàcia, Alemanya i França, entre altres països, també han mostrat els seus dubtes. "No són la veritable solució per a un país tan gran com Alemanya. L'any passat ens van arribar 300.000 immigrants en situació irregular. Aconseguir que no n'arribin uns 2.000 és molt poc", va dir Scholz al Consell Europeu de la setmana passada. També hi ha diversos països comunitaris que remarquen que els costos del pla Meloni són massa elevats.
La premsa italiana i diferents ONG estimen que Roma haurà de pagar 18.000 euros per cada deportació al centre que ha construït a Albània, una xifra a la qual cal afegir totes les despeses relatives a la gestió dels camps. En total es calcula que cada immigrant pot costar entre 250.000 i 290.000 euros a l'estat italià.
Sigui com sigui, el conjunt de la UE està endurint el seu discurs contra la immigració mentre l'extrema dreta guanya força. El consens a Brussel·les i els estats membres sobre el repte migratori ha anat canviant en els últims anys, especialment en aquests últims mesos. Cap país vol semblar massa tou davant l'entrada irregular d'immigrants. Ara els relacionen sense recança amb la inseguretat i els atribueixen gairebé tots els mals de la UE. "Els consensos estan canviant i s'abraça una mesura que és un despropòsit. Hi ha una voluntat de canviar el paradigma", resumeix Blanca Garcés.