El mercat de segona mà que mou l'economia keniana (i on pots trobar la teva roba)
L'Àfrica continua sent l'abocador textil de diversos països, especialment els occidentals i els asiàtics
NairobiPer trobar Nancy Mageto has de tenir un màster en laberints. El Mercat Toi de roba de segona mà sembla un simple carrer principal a Nairobi, però si serpenteges entre les parades de cada venedor entres en un submon de carrers estrets coberts des del sostre de xapa fins a terra de tota mena de roba. Cada venedor està especialitzat en diferents tipus de roba: n'hi ha de texans, de botes i jaquetes de muntanya i fins i tot de marques específiques.
Joakim Kamau regenta una botiga especialitzada en Converse, on hi ha dissenys únics que no es veuen a Europa. Unes sabatilles costen força més: 2.800 xílings, 16,50 euros, però són més difícils de vendre. Per això la majoria opten per roba que un kenià mitjà es pugui permetre.
L'especialitat de Mageto és la roba de nens, de nounats a 15 anys. "La roba de nen és més fàcil de vendre que la resta", explica. Juntament amb el seu marit, Edwin Orwaru, tenen el seu lloc al Mercat Toi des de ja fa deu anys. "Llavors era més fàcil vendre, ara l'economia va malament", assegura. Dos bodis per a un nounat, uns pantalons per a un nadó de mesos, una samarreta i uns pantalons curts per a un nen d'any i mig costa tot 1.100 xílings kenians, 6,50 euros. Avui és un dia bo. “Abans podíem vendre fins a 30 peces al dia i ara hi ha dies que només en venem una”, explica la propietària.
Aquí el preu el marca la demanda i la qualitat, però no hi ha unes regles fixes. Els mateixos venedors tenen noms de botigues i a Branjay, la marca de Mageto i el seu marit, una samarreta pot rondar entre els 150 i els 300 xílings kenians –de 90 cèntims a 1,80 euros–, depenent de si està més o menys desgastada.
Un parell de vegades a la setmana, Mageto va al mercat de Gikomba, des d'on arriba tota la roba usada de l'estranger. No sempre compra. Una cistella gran de roba que pesa quilos pot variar molt el preu depenent de la qualitat, però la roba bona de diferent tipus costa fins a 30.000 xílings, 177 euros. Una tona pot costar fins a 570 euros.
D'on ve la roba?
El 2021 Kènia va importar 183.830 tones de roba de segona mà de l'estranger, uns vuit mil contenidors plens a l'any. El 97% de la roba procedeix de vint països, encapçalats per la Xina, el Pakistan, el Canadà, el Regne Unit i els Estats Units. Una de cada quatre peces de roba a la Unió Europea s'acaben exportant fora de les fronteres al mercat de segona mà, una xifra que s'ha triplicat els darrers vint anys. El 41% arriba a l'Àfrica, segons dades de l'Agència Europea de Medi Ambient.
Des de fa dècades, ONGs i institucions internacionals han criticat una pràctica que consideren degradant i perjudicial per al medi ambient. El 2022 Greenpeace va criticar el mercat amb un informe que parlava que fins al 40% de la roba que arribava a Kènia estava en tan mal estat que no es podia vendre, cosa que obligava a rebutjar-la. A més, el 69% era de polièster, de manera que genera residus plàstics que queden als abocadors africans. Una peça donada per a segona mà a Bilbao va acabar en un mercat de Togo, segons la investigació de Greenpeace.
Un mercat vital per a l'economia keniana
A l'Àfrica de vegades s'ha intentat frenar aquest mercat de roba de segona mà, però sempre sense èxit. El 1996 l'administració local keniana va intentar tancar el Mercat Toi aprofitant que és en sòl públic, però la pressió dels venedors, que van portar el cas fins a la justícia, i la seva negativa a marxar tret que fos per la força va acabar vencent.
El 2022 el candidat presidencial Raila Odinga es va ficar en un embolic quan va criticar la mitumba, que és com es coneix la roba de segona mà a Kènia. “La nostra gent només vesteix roba importada de fora del país que ha estat utilitzada per gent morta”, va dir, i va afegir el seu pla: “Passarem a la producció local perquè els que venguin roba de fora tinguin productes d'aquí bons per vendre”. A la seva ment era una campanya excel·lent: produir localment per no dependre de l'exterior. Però el tret li va sortir per la culata. El seu rival, William Ruto, que acabaria guanyant les eleccions, el va acusar de voler acabar amb la feina de milions de persones i Odinga va haver d'aclarir que no prohibiria l'arribada de roba de segona mà.
Ficar-se amb el mercat de segona mà és ficar-se amb un mercat enorme que beneficia tothom: ciutadans, venedors i govern. El 91,5% dels kenians compren roba que val menys de mil xílings kenians, uns sis euros. El sector dona feina a dos milions de persones i proporciona 12.000 milions de xílings al govern en impostos, 70 milions d'euros. Per això és difícil d'acabar amb aquest mercat. En depèn molta gent, com Mageto i Orwaru. Tots dos viuen de la roba de segona mà i els permet alimentar els seus dos fills, d'onze i cinc anys, a qui els posen la roba que venen ells mateixos. “No ens sentim bé quan diuen que s'hauria d'acabar el negoci: depenem d'això per viure”, conclou Mageto.