Merkel, 16 anys al timó d'Europa

BarcelonaAngela Merkel va ser la primera dona, i la primera ossi (alemanya de l'Est) a arribar a la Cancelleria, i serà la primera que abandona el càrrec per voluntat pròpia. Deixa un llegat controvertit i un buit polític que Alemanya i Europa s'han d'afanyar a omplir en un moment d'incertesa.

Angela Merkel va batre un triple rècord quan va guanyar les eleccions a la cancelleria davant el socialdemòcrata Gerhard Schröder: era el primer candidat de l'Alemanya de l'Est, la primera dona i, amb 51 anys, la persona més jove que arribava al càrrec. Però no es tractava d'una nouvinguda a la política: havia sigut ministra després de la reunificació alemanya i havia trencat amb el seu mentor, l'excanceller Helmut Kohl, després d'un escàndol de finançament irregular de la CDU. Kohl va estar només tres mesos més al càrrec dels que Merkel haurà passat a la cancelleria: són els governants més longeus des d'Otto von Bismark (1871-1890).

L'animadversió de Merkel als gossos és sabuda, després que un la mossegués el 1995. El primer cop que l'alemanya va visitar Moscou com a cancellera, el president rus li va regalar un peluix d'un gos. El segon cop, el 2007, va fer entrar el seu enorme gos Koni a la sala de la seva residència a la ciutat de Sotxi. La fotografia de la cara d'espant de Merkel i el somriure de Putin es va fer viral. L'anècdota reflecteix la tensió entre dos dels líders més longeus d'Europa. Putin s'estimava molt més el seu amic Schröder (a qui va recompensar amb càrrecs llaminers, com la direcció del gasoducte Nord Stream).

I Merkel, que havia crescut a l'Alemanya de l'Est, no ha oblidat mai que Putin havia sigut agent del KGB a Dresden. El seu passat, però, feia que poguessin parlar sense necessitat de traductors: dels acords, com el gasoducte Nord Stream, o els desacords, com l'enverinament i l'empresonament de l'opositor Aleksei Navalni.

Grècia era la baula més feble de la cadena de l'euro, i la seva crisi va estar a punt d'arrossegar la moneda i tota l'arquitectura de la UE. La recepta alemanya només tenia un ingredient: austeritat en tots els àmbits, a un elevadíssim cost social per a la gent del carrer. Molts comparaven les polítiques de retallades a la sanitat, l'educació o les prestacions socials a l'espoli de l'ocupació nazi. La UE es fracturava entre nord i sud, entre est i oest, i els rescats més que salvar el malalt acabaven d'enfonsar-lo. Amb la crisi de la pandèmia no s'ha repetit la història, i Merkel ara ha abandonat els dogmes que fa només una dècada semblaven intocables, com el sostre del dèficit.

L'accident a la central nuclear japonesa de Fukushima el març del 2011 va portar a un dels girs més dràstics de la història política d'Alemanya. Durant anys havia assegurat que les nuclears eren segures i que contribuirien a una economia més sostenible, però el desastre ho va canviar tot. Tres dies després, Merkel va anunciar que no s'allargaria la vida de les centrals nuclears alemanyes, que han de deixar de funcionar el 2022. Física de formació, Merkel admetia que "l'energia nuclear no és sostenible a llarg termini". Justament en aquelles setmanes els Verds guanyaven el govern del land de Baden-Württemberg a la CDU.

Dels quatre presidents nord-americans que ha vist passar durant el seu mandat –Georges W. Bush, Barack Obama, Donald Trump i Joe Biden–, amb qui Merkel va tenir més sintonia va ser amb el segon. Però l'afer de l'espionatge al seu telèfon mòbil, en l'escàndol de l'Agència Nacional de Seguretat que va destapar Edward Snowden, va deixar ferida la relació. Merkel havia viscut en l'Alemanya Oriental en què els agents dels serveis secrets de l'Stasi vigilaven com el Gran Germà totes les comunicacions, i va ser la líder europea que es va mostrar més decebuda amb l'episodi: "Espiar els amics és inacceptable", va dir. La fiscalia alemanya va investigar el hackeig, però no va arribar a cap conclusió tangible. I Merkel va acabar reconciliant-se amb Obama a la cimera del G-7 del 2015 a Baviera.

A l'improvisat camp de refugiats d'Idomeni, a la frontera entre Grècia i Macedònia del Nord, tancada per tots dos països, es va fer popular un cant entre els sirians que intentaven arribar a l'Europa rica. “Mama Merkel, mama Merkel, ajuda’ns, ajuda’ns, perquè a Síria no hi podem viure i volem tornar a estudiar”. Merkel era, als ulls dels que ho havien deixat tot enrere, l'única esperança que podrien portar els seus fills a un lloc segur i refer les seves vides. "Ens en sortirem!": amb aquestes paraules la cancellera havia respost el 2015 a l'arribada de centenars de milers persones, la majoria fugint de la guerra a Síria. I mentre les fronteres internes de la Unió Europea es tancaven una darrere l’altra, Alemanya va decidir mantenir-les obertes i va acollir gairebé un milió de persones. Una política amb un impacte econòmic positiu almenys a mitjà termini (amb l'arribada de mà d'obra en molts casos qualificada a un país amb un greu problema d'envelliment de la població), però que políticament va tenir un cost quan la ultradreta va voler capitalitzar la por. El 2016 Merkel va acabar tancant la porta com havien fet la resta de socis europeus.

L'eix francoalemany ha passat alts i baixos, amb una Merkel que sempre ha posat per sobre els interessos d'Alemanya. Amb l'expresident Jacques Chirac, Merkel compartia, diuen els seus biògrafs, un "sentit de la història". Amb Nicolas Sarkozy, la proximitat ideològica dels dos líders conservadors que decidien els destins de l'Europa de l'austeritat va donar peu al concepte Merkozy, però l'afinitat personal entre tots dos no era tanta. L'arribada del socialista François Hollande, el 2012, no va ser ben rebuda a Berlín, però de les crítiques inicials del francès es va arribar al front comú contra Putin o a la imatge de la cancellera, amb vestit negre, caminant al seu costat pels carrers de París a la manifestació de rebuig als atemptats del 2015. Macron ha sigut el president més germanòfil.

La Xina és el principal soci comercial d'Alemanya i Merkel ha sigut un dels principals suports de Pequín a Europa. També ha defensat una política europea independent, que no es deixés arrossegar pels Estats Units en la seva guerra comercial contra el gegant asiàtic. Però no sempre havia sigut així. Poc després de convertir-se en cancellera, Merkel va convidar el Dalai-lama a Berlín, i la Xina va respondre amb represàlies econòmiques. Però des del 2019 Berlín veu també els perills d'un Pequín que comença a convertir-se en potència tecnològica i que ha portat Merkel a referir-s'hi com un "rival sistèmic" que cada cop aixeca més recels a la societat alemanya.