Una metralladora de la Segona Guerra Mundial per abatre abatre els drons de Putin

Els defensors del cel intenten protegir Kíiv de les bombes mentre els trens carreguen més soldats cap al front de l'est

Els soldats voluntaris de les Forces Territorials de Kíiv al terrat des d'on intenten abatre drons russos.
4 min

Enviat Especial a KíivEl col·leccionisme s’accentua en un país en guerra.

Conscients que les bombes marquen el rumb de la història, civils i soldats ucraïnesos recol·lecten objectes de rellevància bèl·lica.

"Suposo que qui el portava ja està mort", em deia el jutge Yuri Xumak aquesta setmana mentre m’ensenyava l'uniforme d’un soldat rus. El tenia en una bossa de plàstic de supermercat. "Millor no tocar-lo", feia broma. Sí que tocava les desenes de projectils que algú havia utilitzat per matar militars de Moscou i que tenia exposats en un taulell. Són trofeus de guerra. Regals que li han fet soldats del front. Potser algun dia en farà una exposició. Així vam vèncer Putin, li agradaria que es digués.

El jutge Yuri Xumak també té rellevància bèl·lica. És voluntari de les Forces de Defensa Territorial de Kíiv, un cos subordinat a l’exèrcit que s’encarrega de protegir les ciutats ucraïneses.

El jutge Yuri Xumak va amb americana i corbata i viatja a Estrasburg i a Luxemburg per parlar de justícia. El soldat Yuri Xumak porta vestit de camuflatge i dispara contra drons i míssils russos des d’un terrat dels afores de la capital.

"Com has dormit?", em preguntava la tarda de dimarts.

Kíiv havia viscut una de les pitjors nits des de l’inici de la invasió: Rússia havia atacat amb una quarantena de drons i 70 míssils. Les explosions se sentien amb nitidesa des del centre de la capital.

-"I vosaltres?", li responia.

- Els que han estat aquí no han dormit.

- Heu abatut algun dron?

- Clar.

- Quants?

- No t’ho puc dir.

- La tarda està tranquil·la?

- Això mai se sap.

El terrat des d’on disparen és un terrat normal i corrent. Però no hi ha roba estesa. Sí que hi ha una metralladora que ja funcionava a la Segona Guerra Mundial –i que aquests dies han adornat amb una garlanda de Nadal–, una altra metralladora txeca, un mata-míssils Stinger i uns quants fusells. També una petita caseta de ciment, des d’on controlen el cel de Kíiv amb una tauleta electrònica. A la pantalla, els punts blaus són aparells ucraïnesos, els punts vermells són russos. Només hi havia un puntet sobrevolant-nos. Blau. Helicòpter ucraïnès.

- ¿No és fàcil que us ataquin tenint en compte que sempre esteu en aquest terrat?

- ¿Tu creus que Rússia gastaria un milió d’euros per matar-nos a nosaltres?, contestava el soldat Yuri Xumak.

La resta d’uniformats reien. Explicació de l’acudit: els drons que llança Moscou contra les ciutats ucraïneses costen uns 50.000 euros la unitat; els míssils, un milió.

La tauleta electrònica amb què els voluntaris detecten els projectils russos.

Gairebé dos anys després de l’inici de la invasió, Ucraïna ha aconseguit protegir bona part de les principals ciutats gràcies a un escut antiaeri que funciona amb una efectivitat difícil d’imaginar fa uns mesos: la majoria de projectils s’abaten abans que toquin terra. El pes de la defensa antiaèria el porta l’exèrcit, amb armament més sofisticat. Però el paper de les Forces de Defensa Territorial és clau. Només a Kíiv, treballen des d’una cinquantena de terrats com aquest.

A la taula on conversàvem, els voluntaris del terrat de Kíiv tenien també objectes de col·leccionista: bales soviètiques, un encenedor del Che Guevara, una tassa de l’Espanya campiona de l’Eurocopa celebrada a Ucraïna el 2012 i sal de Bakhmut, ciutat del Donbass que ja no existeix per culpa de la guerra.

Un dels soldats volia fer una última pregunta: "Ets del Girona?". A Ucraïna segueixen amb devoció els passos de l’equip de Michel perquè hi juguen dos ucraïnesos: Artem Dovbyk i Viktor Tsygankov. Tots dos tenen 26 anys.

"He dormit bé"

Si no fossin futbolistes d’elit, el davanter Dovbyk i el migcampista Tsygankov tindrien molts números d’estar en algun punt del front del Donbàs. O en un tren esperant per anar-hi.

A la monumental estació de trens de Kíiv, abunden els soldats ucraïnesos que van i venen del front. És sempre una estampa trista: als que tornen se’ls nota la guerra a la cara; als que hi van, també. Pels altaveus, sonava música solemne, patriòtica: Com no t’he d’estimar, Kíiv del meu cor. Els turons del riu Dinpró són preciosos per a mi.

Des de l’inici de la invasió, l’exèrcit ucraïnès ha anat a la guerra en tren.

L’ús militar de la xarxa ferroviària, puntualíssima malgrat les bombes, és tan important que es prioritzen les rutes que van a les ciutats properes al front. Glory to our heroes.

El tren direcció a Pokrovsk, al Donbass, estava ple de militars aquest dimecres. Era un trajecte nocturn, com la majoria: tota la nit per creuar mitja Ucraïna i arribar al migdia a una ciutat a una trentena de quilòmetres del camp de batalla.

Militars ucraïnesos a dalt d'un tren

Roncava i tossia el soldat Mykola. S’havia excusat abans que comencés el viatge: "Tossiré, però és que lluito a les trinxeres". El fred del Donbass i el fum dels projectils asseca les goles. Ell ocupava el llit dret superior. "He dormit bé, he dormit bé", li deia per telèfon a la seva dona, que li trucava quan érem a punt d’arribar a destí. Les trinxeres l’esperaven.

El llit esquerre superior, just a sobre meu, l’ocupava un altre militar. Explicava que era soldat d’infanteria, és a dir, el rang més perillós: són els que lluiten a primera línia, sovint defensant les posicions d’assalts enemics. Una mina va ferir de gravetat el seu braç esquerre. Anava al front a signar els documents que l’eximiran de servir l’exèrcit. Entrarà a l’àmplia –i secreta– llista de baixes que han patit els homes de Volodímir Zelenski. A partir d’ara serà veterà de guerra: indemnitzat i invalidat de per vida.

Però la guerra continua. Calen més trens cap al front.

stats