Migrants a Líbia: atrapats en una guerra que no és seva

BarcelonaLíbia era fins al 2011 el principal destí dels migrants africans. Amb una economia inflada per les rendes del petroli, 2,5 milions de treballadors africans s'ocupaven de la construcció, els serveis, la sanitat o el treball domèstic. Rifat Y., un egipci de la minoria copta que ara viu a Tarragona, era un d'ells: "A Líbia guanyava més que a Europa, uns 1.500 euros al mes. Treballàvem durant setmanes fins que acabàvem un edifici i tornàvem cap a casa". Però tot van canviar el 15 de febrer de 2011, quan va esclatar la revolta contra el règim de Muammar al-Gaddafi, que molt aviat va degenerar en una guerra civil.

La violència augmentava, però el Rifat continuava viatjant a Líbia per treballar. A casa seva, al veí Egipte, immers també en la revolució que va derrocar el règim de Hosni Mubàrak, les coses es complicaven per a la minoria copta. A ell el van amenaçar de mort i va haver de marxar a Líbia. Dins la precarietat, el Rifat no era dels que ho tenia pitjor: com a obrer qualificat i àrab, no patia el mateix racisme que els joves subsaharians. Fins que la seva situació es va fer insostenible. Un dia l'amo libi els va avisar que havien de marxar corrents, però el seu company Mohamed, d'origen sirià, es va endarrerir i va morir víctima de les bales d'un clan rival. "Havia fugit de la guerra al seu país i va acabar morint en una altra guerra".

"L'única escapatòria era Europa", relata. Encara s'emociona quan parla de la seva família, que no sap on és, i té por fins i tot que la seva foto sigui publicada. El testimoni del Rifat resumeix com Líbia va passar de ser un país de destinació a un país de trànsit. I si la pot explicar és perquè Open Arms va trobar la barcassa inflable en què es va llançar al mar: "Jo només pensava que seria el que Déu volgués i que era millor intentar-ho que deixar-me matar a Líbia". Així va arribar a Barcelona, on ha tingut feines esporàdiques de jardiner. Ara Espanya ja li ha concedit protecció internacional i té tots els papers en regla, però, de feina, no en troba.

Amb Líbia convertida en un estat fallit, els controls van saltar pels aires i el país es va convertir en la primera porta d'entrada a Europa, sobretot després que la UE signés un acord amb Turquia per blindar les illes gregues. El tràfic de persones es va convertir en un negoci lucratiu que creixia a mesura que la UE enduria el tancament de les seves fronteres. Tot plegat va fer que des del 2014 s'hagin deixat la pell al Mediterrani central almenys 17.000 persones, segons l'Organització Internacional de les Migracions, que adverteix que aquesta xifra està subestimada. Els traficants tancaven els candidats a les pasteres en centres de detenció des d'on extorsionaven les seves famílies als països d'origen perquè paguessin a canvi del seu alliberament: es venien éssers humans en mercats d'extorsió i treball esclau. Atrapats en una guerra que no era la seva, els migrants van ser víctimes fins i tot de bombardejos, com el que va afectar un centre de detenció el 2019. Als immigrants vinguts de fora s'hi van sumar 400.000 desplaçats interns quan la guerra es va endurir amb l'ofensiva del mariscal Haftar.

De país de trànsit a país de contenció

I de país de trànsit, Líbia s'ha convertit en un país de contenció, amb les polítiques de blindatge de fronteres de la UE encapçalades per Itàlia, que finança i entrena els guardacostes libis perquè atrapin i retornin els que intenten fugir abans que puguin acostar-se les aigües on Itàlia o Malta són responsables de rescat. El blindatge està funcionant: si el 2016 van arribar per mar a Itàlia 181.000 persones, l'any passat amb prou feines van ser 11.000.

Per als que encara no han pogut marxar, l'infern libi ha empitjorat amb la pandèmia, amb els migrants sense accés als serveis sanitaris, sense feina i amb el treball de les ONG molt afeblit.