El mite d’un bloc antioccidental liderat per la Xina
BarcelonaEl 1969, el govern xinès va començar a construir una ciutat subterrània a Pequín. L’objectiu era que el 40% de la població de la capital es pogués refugiar allà en cas d’un atac nuclear. Mao Zedong no estava preocupat pels americans. L’amenaça nuclear més plausible per als xinesos era la Unió Soviètica. Deu anys més tard, un exèrcit envaïa el Vietnam comunista. No eren els francesos, ni els Estats Units. Qui els atacava ara era l’exèrcit de la Xina. L’ofensiva militar era una represàlia: mesos abans, el govern vietnamita havia envaït Cambodja, un país també governat per un grup comunista, els Khmers Rojos de Pol Pot.
La narrativa dominant de la Guerra Freda sempre ha parlat d’un bloc homogeni comunista. La realitat és que les potències socialistes van tenir sovint conflictes i interessos molt diferents. Tractar-les com un bàndol monolític va empobrir el debat intel·lectual i les estratègies polítiques. Èxits diplomàtics com l’obertura de la Xina de Mao als Estats Units van succeir perquè es va superar la propaganda sobre un món comunista unificat.
Però la història sovint es repeteix. Tornem a parlar d’un nou bloc oposat a Occident. El d’ara estaria liderat per la Xina, juntament amb Rússia, l'Iran i Corea del Nord. La suposada cohesió d’aquest nou bloc antioccidental, però, és encara més dèbil que a la Guerra Freda. Abans, els països que el formaven compartien una mateixa ideologia comunista. Ara, en canvi, l’únic que els uneix és el seu enfrontament als Estats Units.
En primer lloc, els membres d’aquest bloc no tenen els mateixos enemics. Mentre que Rússia té un enfrontament clar amb la Unió Europea, la Xina sempre ha buscat tenir bones relacions amb Brussel·les. Per a l’Iran, la prioritat és regional i s’enfoca a Israel i l’Aràbia Saudita. Per a Pyongyang, el món sencer és hostil més enllà de les seves fronteres.
En segon lloc, uns busquen estabilitat i altres, caos. La Xina es beneficia del sistema internacional i la globalització: el que vol fer és reformar-la per promoure els seus interessos. En canvi, Rússia, Corea del Nord i l’Iran necessiten realitzar accions disruptives per poder influir en un context internacional que no els afavoreix. Fins i tot quan col·laboren, les seves agendes són diferents: Rússia ha envaït Ucraïna amb objectius imperials; Corea del Nord hi ha enviat mercenaris per aconseguir tecnologia militar i divises.
En tercer lloc, el suposat bloc antioccidental té interessos en conflicte. Rússia i l’Iran competeixen en el mercat dels hidrocarburs i per ser líders al mar Caspi. Per a Corea del Nord, el principal perill ideològic no és Occident, sinó el model exitós de la Xina amb què fa frontera. La relació entre Moscou i Pequín –i l’Iran i la Xina– és cada cop més asimètrica, amb la Xina esprement un mercat rus –i iranià– aïllat per les sancions. La Xina tem una Corea del Nord desbocada on es produeixi una crisi humanitària amb milers de refugiats fugint cap a la frontera xinesa. Entendre aquestes diferències seria més intel·ligent que repetir els errors de la Guerra Freda.
