Modi ha enderrocat l’Índia de Gandhi

Aquests dies he estat llegint Delhi: City of Djinns, de William Dalrymple. L’historiador britànic parla de quan va arribar a viure a l’Índia el 1989. Feia poc que s’havia produït l’assassinat d’Indira Gandhi i els records dels pogroms d’hindús contra sikhs a la capital el 1984 eren frescos en la memòria. Encara que més llunyanes, també eren fresques les matances de musulmans durant la partició de l’Índia i el Pakistan el 1947. Entre la classe mitjana i educada hindú que anava creixent, Dalrymple es trobava cada cop més una “forma suau de feixisme” que demanava mà dura contra els musulmans i criticava la política conciliatòria del secular Partit del Congrés.

Els pogroms interètnics havien estat habituals en l’Índia postindependència. Les posicions s’havien anat endurint. Però poca gent s’esperava el que passaria el 1992 a la ciutat d’Ayodhya. Desenes de milers de nacionalistes hindús es van organitzar per enderrocar la mesquita mogol del segle XVI de Babri Masjid, que denunciaven que s’havia construït al lloc de naixement de la deïtat hindú Rama. La destrucció de la mesquita va causar milers de morts en caceres entre hindús i musulmans per tota l’Índia. Una gran esquerda s’obria en el consens secularista i l’imperfecte equilibri entre religions del país. La violència antiislàmica no s’aturaria aquí. Anys després, el 2002, centenars de musulmans serien assassinats per turbes a l’estat de Gujarat. Els Estats Units van imposar sancions a l'aleshores governador de la regió, Narendra Modi, per no haver fet res per aturar la violència.

La situació ha canviat radicalment. Fa poques setmanes, l'ara primer ministre Modi inaugurava un gran temple hindú dedicat a Rama construït sobre les ruïnes de la mesquita enderrocada a Ayodhya. Com explicava l’intel·lectual Mukul Kesavan a The New Yorker, el més impactant és la normalitat amb què s’ha viscut això, en contrast amb la indignació massiva viscuda el 1992. El silenci d’Ayodhya és la prova de l'Índia postsecular que ha aconseguit construir Modi després de més de nou anys al poder. Des d’Occident, que ha trobat en Nova Delhi un aliat contra la Xina, es mira cap a una altra banda.

Per al nacionalisme hindú del BJP, el partit del primer ministre, trencar el consens secular no és una ruptura, sinó un retorn a la “normalitat” històrica. Els últims segles són vistos per Modi i els seus com tot un seguit d’imposicions colonials externes sobre la civilització índia: la dominació mogola islàmica, l’imperialisme britànic, el secularisme occidental-sovietitzat.

S’ha qualificat el BJP de protofeixista, però se’l pot entendre millor si se’l veu en la línia dels moviments nacionalistes i autoritaris que van aparèixer en moltes lluites anticolonials del segle passat, on es buscava la modernitat a través de l’homogeneïtzació de l’estat nació. El pacifisme inclusiu de Gandhi va ser l’excepció, no la norma, al món postcolonial. La celebració de Modi a Ayodhya és un presagi de l’Índia postsecular que, molt probablement, es consolidarà a les eleccions generals d’aquesta primavera.