“El món àrab pot ser un niu de problemes o un laboratori de solucions”

Entrevista a Eduard Soler, investigador del Cidob i coordinador científic del projecte Menara sobre el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica

Eduard Soler
Cristina Mas
31/03/2019
6 min

BarcelonaPolitòleg i doctor en relacions internacionals, Eduard Soler ha coordinat Menara, un projecte finançat per la UE per radiografiar els canvis geopolítics al Pròxim Orient i el nord d’Àfrica en què han participat 14 centres d’investigació de la regió, liderats pel Cidob. El seu objectiu és orientar l’acció exterior europea en els pròxims anys.

Més de 300 entrevistes cara a cara a gairebé tots els països àrabs, Turquia, Israel i l’Iran, 71 experts, 50 publicacions... per dibuixar el present i pensar com pot ser el futur de la regió és un projecte ambiciós.

Catalunya i Barcelona són un referent europeu en àmbits com les ciències de la salut, però a poc a poc ens anem posicionant també en ciències socials. Des del Cidob és el tercer gran projecte de recerca de la UE que coordinem. I sobre una regió clau per a la UE. Només cal veure els temes d’aquesta setmana: protestes de mestres al Marroc, l’onada de manifestacions massives a Algèria, la cimera de la Lliga Àrab a Tunis, l’avenç del comandant Haftar sobre Trípoli, la polèmica sobre els alts del Golan, el quart aniversari de la guerra al Iemen, les eleccions municipals a Turquia, la desfeta territorial d’Estat Islàmic... Necessitem eines per entendre per què passen les coses que passen i sobretot què pot passar i quines polítiques pot dur a terme la UE. El futur no està escrit, però ens podem imaginar diferents escenaris i treballar per avançar cap al més favorable o allunyar-nos del més hostil.

No deu ser fàcil fer recerca sobre temes políticament sensibles en llocs amb tanta violència.

Les condicions per fer recerca són cada cop més difícils. I el problema no és només de violència sinó també d’autoritarisme. Diversos investigadors han tingut problemes per obtenir visats i converses complicades amb actors de seguretat, i han patit les tensions entre els països. Les entrevistes s’han registrat anònimament per protegir els informants, que podrien ser represaliats per col·laborar en un projecte europeu, i els investigadors. No hem fet res il·legal, però algunes entrevistes s’han hagut de fer passejant el gos al carrer. I hem treballat a Mali, a Síria, a l’Iraq, a Líbia, i també a l’Aràbia Saudita i a Egipte. Només ens ha estat impossible anar al Iemen.

Què creu que serà determinant per al futur de la regió?

Si llegim els diaris, tothom parla de la rivalitat entre l’Iran i l’Aràbia Saudita, de l’enfrontament entre sunnites i xiïtes... Però en les entrevistes, la línia de fractura que apareix clarament és entre els que tenen i els que no tenen. És a dir, la fractura socioeconòmica. La falta de justícia social i les frustracions generacionals i territorials poden desestabilitzar societats però també relacions entre països. Això es veu quan treballes des del terreny i amb un enfocament de baix a dalt. També és clau el problema de l’autoritarisme: algunes polítiques parteixen d’assimilar estabilitat amb mà dura. El dilema estabilitat o canvi és fals: el que provoca inestabilitat és l’absència de canvi i la frustració. Per exemple, quan hem fet entrevistes a Egipte i preguntem per quin és el principal risc a què s’enfronta el país i la regió ens diuen que és l’autoritarisme.

Però l’agenda de la UE prioritza l’estabilitat, no els drets.

I quan ho fa s’equivoca perquè sense drets no hi haurà estabilitat. És un error pensar que cal escollir entre drets o seguretat. Tothom vol seguretat. Però per aconseguir-la cal disminuir la frustració i això vol dir que hi hagi expectatives de transformació com les que en aquest moment s’expressen als carrers d’Algèria.

Què esperen de la UE a l'altra riba de la Mediterrània?

Demanen suport. Ajuda per millorar les condicions econòmiques o de seguretat però també les polítiques. Per tant, suport a la democràcia, els drets humans i la societat civil. Els activistes són crítics amb la UE i saben que té molts problemes però creuen que seria pitjor un Pròxim Orient sotmès a la Xina o a Rússia. O pensem en Trump. Els líders autoritaris estan encantats però les societats pateixen els efectes de les seves decisions erràtiques i impulsives. Hi ha una cosa que unànimement es demana a la UE: que prediqui amb l’exemple superant les seves crisis, des del Brexit fins a l’econòmica però també la crisi democràtica, perquè si no perdrà credibilitat per posar sobre la taula projectes sobre lluita contra l’atur juvenil, a favor de la integració regional o per garantir el respecte dels drets humans.

Quins són els grans reptes a la regió?

El primer són els joves, les seves expectatives i frustracions: el factor demogràfic és una gran oportunitat però també un risc si les coses no es fan bé. També hi ha el tema dels conflictes oberts, com el de Síria: la UE parla molt de reconstrucció, però pensem que s’ha de parlar també de reconciliació i de drets. L’altre element és la degradació mediambiental: en una regió amb creixement demogràfic i recursos vitals com l’aigua o la terra fèrtil molt limitats, en un lloc tan vulnerable al canvi climàtic... pensem en les sequeres o en com pot afectar, per exemple, la pujada del nivell del mar en zones com el delta del Nil.

I els riscos?

Les grans onades de desestabilització a la regió arribaran allà on hi ha governs autoritaris, repressius i corruptes, on hi hagi situacions econòmiques precàries amb grups que se sentin marginats (joves o territoris) i deteriorament dels recursos naturals que impliqui problemes en subministraments bàsics com l’aigua potable o l’electricitat. A més, parlem d’una regió depenent dels combustibles fòssils i amb mercats de treball inflats i improductius que haurà d’absorbir fenòmens globals imparables, com la descarbonització, la digitalització i l'automatització. La UE no pot dir que això no ho sabia: cal ajudar les societats a adaptar-se a aquests canvis.

Semblava que amb el sorgiment d’actors no estatals claus, com els kurds o l’Estat Islàmic, les fronteres traçades amb escaire i cartabó perillaven. Però els estats han aguantat.

Estem parlant de la zona del món on els estats són molt poderosos: perquè tenen aparells repressius i de seguretat enormes, i també perquè tenen molt control sobre l’economia. Són estats molt potents, cosa que no vol dir necessàriament forts: són estats ferotges, que han d’ensenyar les dents perquè tenen por. Tot i que s’ha erosionat i qüestionat el poder central a Síria, Líbia, el Iemen o Palestina, la tendència a la regió apunta a un reforçament de l’aparell de control dels estats. Ara bé, tot i que les fronteres no s’hagin desdibuixat, el que sí que ha canviat és el seu significat: hi ha fronteres que només funcionen sobre el paper i, com deia una analista kurda, el que molts volen no és redibuixar les fronteres sinó ignorar-les. També ha canviat la funció de les fronteres: hi ha lideratges locals, nivells d’autonomia més o menys formals... La gent de la regió és contrària a canviar les fronteres basant-se en criteris ètnics o confessionals, perquè són societats molt híbrides.

Quina expectativa de canvi queda després de la involució amb les revolucions del 2011?

Si pensem en Algèria, és evident que l’esperança de canvi no ha desaparegut. Una de les coses que menys ens esperàvem en aquest projecte és que si mirem per exemple l’Iraq hi ha motius per a l’esperança. És un país brutalitzat, que ha patit molt, però en l’últim any hem vist baixar els nivells de violència, l’aparició de noves formes de fer política per sobre de les divisions sectàries. Les entrevistes que hem fet a l’Iraq apuntaven una clara voluntat de canvi. A tota la regió la tònica predominant és que malgrat els molts riscos que hi ha sobre la taula també hi ha oportunitats i solucions. Però l’esperança no està distribuïda uniformement. A Egipte el pessimisme és força més alt.

Han presentat les conclusions del projecte a una sessió a Brussel·les amb la cap de la diplomàcia europea, Frederica Mogherini. Què li van dir?

Ella ens va exhortar a treballar per identificar espais d’oportunitats. I té raó. Polítics i investigadors som molt bons fent llistes de riscos, de tot el que pot sortir malament, però és molt més difícil pensar espais de canvi que permetin avançar. Jo li vaig respondre que cal donar suport als moviments de canvi social i que cal treballar tant amb els estats com amb les societats per fer que la regió deixi de ser un niu de problemes i es converteixi en un laboratori de solucions. Necessitem bastir una agenda de reconciliació, una política que vegi l'Àfrica com una oportunitat, accions urgents per fer front a la degradació mediambiental i estratègies que permetin adaptar-se als canvis tecnològics. I també hem d’escollir bé els llocs on podem tenir més impacte. Deia que a l’Iraq hi ha esperança. Doncs, cal acompanyar-la. Cal ser-hi. I la proximitat física i humana també es clau. La UE és l’únic actor internacional a qui li importa de debò el que està passant al Magrib: no oblidem que Barcelona és a la mateixa distància d’Alger que de Madrid, 500 quilòmetres en línia recta.

stats