El món es prepara per entomar el veredicte dels nord-americans

Cada nova cursa electoral cap a la Casa Blanca obliga el món a ressituar-se. Encara que els Estats Units siguin avui una potència en retirada i que el poder global s’hagi dispersat en nous actors, públics i privats, que desafien des de fa temps l’hegemonia de Washington, el resultat d’aquestes eleccions impacta en els equilibris internacionals i en els diferents conflictes oberts, especialment a Ucraïna i el Pròxim Orient. Però també en la lluita global contra el canvi climàtic, en els nivells d’imprevisibilitat d’un ordre internacional en procés de canvi, i en l’erosió democràtica d’una potència global.

Els europeus en particular i el món en general es trobaran al davant uns Estats Units molt més abocats als seus propis interessos. Uns Estats Units proteccionistes i obsessionats amb l’Àsia i el Pacífic. La Xina s’ha convertit en la principal amenaça transversal de la política nord-americana. Un dels pocs punts en comú de l’agenda de Kamala Harris i Donald Trump, que difereixen, això sí, en l’agressivitat de la resposta al desafiament comercial i geoestratègic que els planteja Beijing.

Per a les autoritats xineses, “a penes hi ha diferències entre tots dos candidats”, assegura l’experta en la Xina del CIDOB, Inés Arco. Però davant d'un context advers i amb l’aversió al risc que caracteritza el règim de Xi Jinping, “és possible que la Xina prefereixi la previsibilitat de Harris a la volatilitat de Trump”, rebla Arco. En qualsevol cas, la competència estratègica entre les dues potències “està a punt d'intensificar-se, independentment de qui assumeixi la presidència dels Estats Units el gener de 2025", vaticinava Ali Wyne, expert de l'International Crisis Group, al Washington Post.

Europa conté, una vegada més, la respiració. La Unió Europea, sotmesa als vaivens de les prioritats de Washington i als danys col·laterals d’una aposta per l’enduriment comercial, que és compartida tant per Harris com Trump, sap que està obligada a prendre mesures urgents per protegir la seva economia. Amb la memòria recent de la primera administració Trump, Brussel·les ha accelerat uns plans de contingència per parar el cop inicial.

La UE és una potència atrapada en la confrontació estratègica entre un poder ascendent, la Xina, i un altre descendent, els Estats Units. Encara que tots dos la necessitin per reafirmar la seva hegemonia, Europa no pot evitar sentir-se cada cop més vulnerable; obligada a repensar-se ella mateixa en funció dels escenaris que s’obrin a partir d’ara.

La UE té dues guerres en el seu veïnat més pròxim que depenen directament de l’agenda del pròxim inquilí del despatx oval.

Ucraïna és, probablement, qui més s’hi juga a curt termini en aquestes eleccions. La continuïtat de l’ajut financer i militar a Kíiv penja d’un fil. Trump ha promès acabar amb la guerra "en 24 hores", mentre que el seu vicepresident, JD Vance, ha al·ludit a un "pla de pau" que sembla més pensat per a convèncer el Kremlin que no pas les exhaustes capitals europees, que temen el pes polític i financer d’una retirada de l’ajuda nord-americana a l’exèrcit ucraïnès. Una possible solució negociada, tal com es debat en aquests moments a Washington, “pot no tenir en compte l'enormitat de les conseqüències d'un mal acord per a la seguretat d'Europa” adverteix l’analista, Célia Belin, en un article per al European Council on Foreign Relations.

Al Pròxim Orient, en canvi, els Estats Units seguiran sent el principal aliat d’Israel amb un suport militar que s’ha mantingut intacte des del 7 d’octubre de l’any passat i que no canviarà. El suport dels dos candidats ha estat inequívoc i cap dels dos ha ofert respostes creïbles per aturar el conflicte.

Per Charles Kupchan, professor de relacions internacionals i expert del Council on Foreign Relations, aquestes eleccions també són un referèndum sobre el lloc que han d’ocupar els Estats Units al món, des de la defensa d’un multilateralisme cada cop més qüestionat al futur de l’enduriment ideològic en unes democràcies occidentals on l’agenda de l’extrema dreta ha anat guanyant influència política i presència institucional.