El món es rearma

El món va arribar a un pic històric en despesa militar el 2021. Els 2 bilions d’euros que els estats es van gastar en polítiques de defensa era la xifra més alta des que el SIPRI en fa registre, el 1988. Ara, la guerra d’Ucraïna ha disparat encara més la inversió armamentística i de defensa i ha consolidat una tendència iniciada en els últims anys. Com a resposta a la invasió russa, els països de l'OTAN han decidit incrementar la seva despesa en defensa fins a almenys el 2% del seu PIB, un compromís que ja havien adquirit el 2014 però que la majoria no havia posat en pràctica.

El que no va aconseguir Donald Trump amb les seves amenaces d'abandonar l'OTAN si els aliats no elevaven la seva contribució, ho ha aconseguit la guerra de Putin. Les crides de Trump, però, sí que van tenir cert efecte en termes de rearmament: van portar els països europeus a plantejar-se la possibilitat de crear una política comuna de defensa i fins i tot un exèrcit europeu, proposta que tenia el suport del francès Emmanuel Macron i la llavors cancellera Angela Merkel.

"Abans d'Ucraïna ja hi havia un rearmament. De fet, Trump va dir sense cap tacte diplomàtic el que ja havia dit abans el president Barack Obama, que a les acaballes del seu mandat també va demanar als aliats de l'OTAN que es responsabilitzessin més de la seguretat col·lectiva elevant la seva despesa", apunta Frederic Mertens, coordinador del grau de relacions internacionals de la Universitat Europea de València. La invasió russa, diu l'expert, "ha sigut un factor accelerador" tant per al rearmament de l'OTAN, que ha deixat d'estar en "mort cerebral" –com havia arribat a dir Macron–, com per a la creació d'una política de defensa europea, que Mertens veu en l'horitzó amb una "divisió de tasques entre l'OTAN i la UE en matèria de seguretat col·lectiva". Amb tot, apunta que "caldria almenys una dècada" per crear un exèrcit europeu.

Les crides d'Obama i Trump, i l'amenaça russa concretada el 2014 amb l'annexió de Crimea, van donar impuls al rearmament d'Europa. La guerra d'Ucraïna "ha accelerat aquest procés sobretot entre les grans potències europees, que fins ara trobaven dificultats per incrementar el pressupost en defensa, com Alemanya, que ara vol convertir-se també en potència militar, un objectiu que fins ara no tenia", opina també Jordi Calvo, del Centre Delàs.

Creixen les importacions d'armes a Europa

De fet, segons dades del SIPRI, les transferències d'armes han baixat lleugerament arreu del món amb l'excepció d'Europa, que està important més armes, i també de l'Àsia i Oceania, on també hi ha un rearmament evident –és la regió que més armes grans importa– a causa de les tensions entre la puixant potència xinesa i alguns dels seus veïns. A tall d'exemple, les importacions d'armes d'Austràlia han crescut un 62% en els últims cinc anys. El Japó és una potència militar important: "Si esclata la guerra a Taiwan, el Japó té més capacitat naval i aèria disponible que els Estats Units per anar al rescat", explica el president de la Societat d'Estudis Militars, Pol Molas.

"Rússia té el botó nuclear, però a part de Moscou el perill real ve de la Xina, que està construint en illes disputades i que també està incrementant la seva presència arreu del món, fins i tot al Mediterrani", diu Mertens.

El Pròxim Orient segueix important armes, però no a un ritme tan desorbitat com a principis de segle, i a l'Amèrica Llatina, amb la reducció de conflictes com el de Colòmbia, amb un acord de pau segellat, les vendes d'armes han baixat, segons dades del SIPRI. Hi ha, doncs, una redistribució dels escenaris militaristes, però les grans potències militars són les mateixes. A l'Àfrica, la Xina estén els seus tentacles a través d'inversió en infraestructures i Rússia ho fa amb armes i mercenaris: el grup paramilitar Wagner, vinculat al Kremlin, està present en molts països africans "com a Mali, on va arribar a ser un competidor de les forces armades franceses que donaven suport al govern del país", explica Mertens.

Però el conflicte d'Ucraïna, a més de reforçar el sentit d'existència de l'OTAN, també pot suposar un abans i un després per a Rússia. "Tot indica que el lloc on estem qui sap si era el lloc on es volia estar. Amb una guerra de llarg recorregut i de desgast, el que pretén no és tant posar una solució a la qüestió d'Ucraïna sinó desgastar i debilitar la Federació Russa, una gran potència que no ho era tan econòmicament però sí políticament i ho continua sent militarment", diu Calvo, "tot plegat molt probablement per proposar un canvi en l'arquitectura de seguretat mundial en què –diu Calvo– tot porta a pensar que qui sortirà guanyant són els Estats Units".