"Les monges fan de serventes de sacerdots, bisbes i cardenals"

BarcelonaLucetta Scaraffia va dirigir durant set anys 'Donne, Chiesa, Mondo' (dones, Església, món), la revista que es publica encartada amb el diari oficial de la Santa Seu, fins que al febrer va publicar un article sobre els abusos sexuals que pateixen les monges per part dels capellans. Des d'aleshores, assegura, el Vaticà li va fer la vida impossible i va decidir dimitir, conjuntament amb tot el seu equip de redacció. Ara, però, es proposa crear una associació per continuar denunciant els abusos als quals són sotmeses les religioses.

Per què està tan segura que les monges pateixen abusos sexuals?

Vaig basar el meu article en el testimoni d'almenys una vintena de religioses que van enviar cartes a la nostra revista durant els últims tres anys explicant la seva experiència. També vaig parlar amb dones que treballen al dicasteri vaticà implicat en aquest tema i em van confirmar que la Santa Seu ha rebut moltíssimes denúncies d'aquest tipus vingudes de religioses i no n'han contestat cap. Fa anys que no responen. Fan veure que no han rebut res.

Què deien les cartes que va rebre?

Eren de religioses de diferents parts del món que explicaven que les obligaven a mantenir aquestes relacions, que en alguna ocasió fins i tot s'havien quedat embarassades i que el sacerdot o el bisbe els havia facilitat un contacte i diners per poder avortar. També deien que la seva situació era terrible, que no podien aguantar més i que calia que algú aixequés la veu. Vaig parlar amb un superior del Vaticà per intentar buscar-hi una solució, i em va contestar que allò de què parlaven aquelles monges no eren abusos sinó relacions romàntiques. La seva resposta em va enfurismar tant que vaig decidir escriure l'article.

Quina va ser la reacció del Vaticà quan el va publicar?

Res. El Vaticà mai no reacciona. Només el Papa es va veure obligat a pronunciar-se quan els periodistes li van preguntar per aquest tema. Va dir que el Vaticà està treballant per buscar-hi una solució. Les que sí que van reaccionar van ser les monges: ens van enviar desenes de cartes i fins i tot rams de flors com a agraïment per l'article.

Per què les monges que pateixen abusos sexuals no ho denuncien a la justícia civil?

La justícia civil en llocs com l'Àfrica o l'Àsia es creu abans la paraula d'un bisbe o d'un sacerdot que la d'una monja pobra i analfabeta.

Però això no passa als països occidentals, i aquí les monges tampoc recorren als tribunals civils.

Si ho denuncien, estan obligades a deixar de ser monges. I això no és tan fàcil, perquè si deixen la congregació no tenen cap feina i moltes tampoc no tenen cap lloc on viure.

Mentre són monges cobren un sou?

Depèn de la situació, però la majoria no. Viuen al convent, hi mengen i fan alguna feina. A més, la congregació els acostuma a pressionar perquè no denunciïn. Totes les congregacions de monges han de demanar permís al bisbe per a qualsevol iniciativa que vulguin dur a terme. Per tant, els convé evitar els escàndols i tenir una bona relació amb el bisbe perquè no els faci la vida impossible.

Aleshores els bisbes no estan informats d'aquests abusos?

Per descomptat que n'estan informats, però fan els ronso. Diuen "No ho sabia!" o asseguren que les monges mantenen aquestes relacions per voluntat pròpia a canvi de diners per, per exemple, finançar-se la compra d'un ordinador.

Com si fossin prostitutes.

Sí, és gravíssim, i a més, plantejant-ho d'aquesta manera, sembla que la culpa sigui de les mateixes monges.

L'any passat la seva revista va publicar un altre article que denunciava que les monges fan de serventes dels sacerdots.

Exactament, renten la roba, preparen el menjar i netegen la casa als sacerdots, bisbes i cardenals. I tot això sense cobrar res.

I al Papa qui li renta la sotana blanca?

Les monges també l'hi renten i l'hi planxen, i a més li preparen els àpats.

Aleshores el Papa contribueix a aquest sistema.

És una mica diferent, perquè aquestes monges no són les seves treballadores domèstiques personals, sinó que treballen a la residència on ell s'allotja. A més, Francesc sovint comparteix taula amb elles.

O sigui, és una excepció.

Sí, en certa manera. Tot i que també ens hem de preguntar si té sentit que tenir una vocació religiosa suposi acabar fent de serventa.

Com es pot canviar aquesta situació?

Totes les religioses haurien de dir prou, trencar el silenci i exigir viure la seva vocació.

Això sona molt utòpic.

Nosaltres ho vam fer a la revista, vam trencar el silenci. Després ens van obligar a marxar, però vam guanyar una batalla i ara la lluita continua.