Mor Robert Mugabe, el dictador que va enfonsar Zimbàbue

BarcelonaRobert Mugabe, el primer president del Zimbàbue independent, ha mort aquest divendres en un hospital de Singapur. Tenia 95 anys i amb ell mor el patriarca dels líders africans que van capitanejar els moviments d’alliberament contra el colonialisme europeu però que no van saber ni voler retirar-se i, en canvi, van imposar violacions i injustícies contra les quals havien lluitat.

Són les fosques ombres del seu llegat, que definitivament enfosqueixen les llums –que n’hi ha– de la seva longeva biografia. Mugabe passa a la història com el tirà sanguinari a qui no li va tremolar el pols per apartar i massacrar els dissidents, fent de la lleialtat a la seva figura i, per contra, la crítica a la seva gestió, una qüestió d’estat. O amb mi i amb Zimbàbue o la guerra. "Mai no vendré el meu país –deia 2008–. No em rendiré mai, mai, mai. Zimbàbue és meu, jo soc Zimbàbue".

L’'oncle Bob' ha mort com un líder pària per a l’esfera internacional, tot i que encara li queda algun simpatitzant o, si més no, nostàlgic de la seva etapa de revolucionari i d'heroi. Les reaccions dels dirigents o internautes africans han coincidit a alabar el seu “panafricanisme” i la determinació contra el poder blanc colonial. Fins i tot Emmerson Mnangagwa, el successor que el va trair i el va apartar a la força del poder, l’ha lloat com a “icona” de l’alliberament i de “l’empoderament del seu poble”.

La mort a Singapur no és casual, ja que feia anys que Mugabe es traslladava, envoltat d'un gran secretisme, fins a les seves elitistes clíniques per rebre tractament pels seus problemes de salut. És un dels primers punts del manual del bon dictador: omplir-se la boca de patriotisme i d’amor als seus conciutadans mentre se’ls nega el pa i la sal i es deixa créixer la pobresa i la misèria en un país, com la majoria dels africans, ric en recursos naturals. A diferència del sudanès Omar al-Baixir, també caigut per un cop dels seus, a Mugabe l’han deixat viure i morir envoltat de la seva dona Grace i els seus dos fills adolescents i sense que els faltessin diners ni comoditats. Són conegudes les seves estrambòtiques festes d'aniversari amb què cada febrer bufava les espelmes sense pensar en el compte, perquè els pressupostos públics estaven a disposició de la família.

La seva estimada Grace, amb qui es va casar en segones núpcies el 1996, va tenir involuntàriament un paper cabdal en la seva caiguda. Mugabe volia que la seva esposa heretés el poder, però els seus companys i veterans de lluita mai van trobar-ho just. I el novembre del 2017 Mnangagwa va dirigir un cop d’estat que donava per acabats els 37 anys en el poder del dictador, debilitat pels anys i tan sols una ombra del que havia sigut any abans, un líder carismàtic i reconegut orador.

Com molts dels dirigents de l’Àfrica postcolonial, Mugabe té unes arrels humils. Va ser discriminat pels colons però va ser prou hàbil per aprofitar els anys de presó per formar-se, conscient que només l’educació faria dels pobles africans uns pobles lliures. Mugabe mor amb sis títols universitaris de centres africans i britànics. Després que Londres donés ordre de desmuntar la vella Rhodèsia per iniciar converses amb els independentistes, Mugabe va tornar al país des de l'exili, primer com a primer ministre (1980-1987) i ja després com a totpoderós president. Va accedir al poder en unes eleccions democràtiques i va iniciar un programa aplaudit per tothom, malgrat que en els primers anys va ordenar una persecució contra membres de la tribu ndebele en l’operació anomenada Gukurahundi, en què van morir entre 10.000 i 30.000 persones, segons les fonts. Fins i tot va permetre que l'últim president colonialista, Ian Smith, obtingués un escó al Parlament de la independència, malgrat que anys abans ell li havia negat la sortida de la presó per assistir a l'enterrament d'un fill.

Entre les llums es pot apuntar l’èxit d’un sistema educatiu que gairebé acaba amb l’analfabetisme i que ha fet que els zimbabuesos siguin un dels col·lectius més ben valorats pels països que els acullen en exili o en la immigració econòmica. Són els anys en què l’economia creix sense entrebancs i el país és el referent per al desenvolupament africà.

Fins que, entrat el nou mil·lenni, en nom de la reforma agrícola pendent, Mugabe expropia la terra dels grangers blancs –la minoria privilegiada– i la passa directament als afins al règim, els nous acaparadors de privilegis i prebendes. La jugada acaba amb zimbabuesos blancs assassinats i amb pèrdues de collites i conreus i la fi de Mugabe com a líder valorat. De fet, passa a ser una mena d’anti-Mandela, al qual dedica retrets per haver estat massa generós –o covard– amb els antics colons. Abans d’acabar la dècada, la crisi econòmica assota Zimbàbue, presa d’una hiperinflació que fa que una simple llaminadura s’hagi de pagar amb bitllets de milions. En aquests moments Mugabe no només havia perdut el control econòmic de Zimbàbue sinó també el polític, però es mantenia aferrat a la presidència emmascarant resultats i amb una política de mà dura contra tots els que gosessin alçar la veu per criticar-lo.

L'any 2016, quan Mugabe ja era el vell dictador tronat amb el qual ni la reina d'Anglaterra ni cap líder occidental volia fer-se una foto, va generar sorpresa i indignació entre la comunitat internacional. En un discurs davant de l'Assemblea Nacional, el president entonava el seu menyspreu contra els gais, un col·lectiu perseguit i violentat a Zimbàbue, amb aquella expressió tan habitual com mentidera i desafortunada que diu que l'homosexualitat no és africana. L'any següent, els dirigents africans li van concedir la presidència de la Unió Africana sense tenir-li en compte les violacions sistemàtiques de drets humans.

Mugabe se'n va sense haver aconseguit que la nissaga continués al poder amb Grace al capdavant, però pot estar satisfet que el president Mnangagwa segueix fil per randa el manual Mugabe: repressió sobre repressió.