Alex Salmond mor de forma sobtada a Macedònia del Nord

LondresAlex Salmond, l'ex primer ministre d'Escòcia entre el 2007 i el 2014, ha mort aquest dissabte de forma sobtada a Macedònia del Nord. Tenia 69 anys; l'últim dia d'aquest 2024 n'hauria fet 70. Salmond ha patit, presumiblement, un atac de cor mentre intervenia en una conferència política. Traslladat urgentment a un centre sanitari, els metges que l'han atès només han pogut certificar la seva mort. La notícia ha causat una veritable commoció al Regne Unit. Ha sigut, sens dubte, la figura més rellevant de la política escocesa dels últims quaranta anys. Va saber galvanitzar un Partit Nacional Escocès (SNP) pràcticament moribund als anys setanta i vuitanta i el va convertir en una organització disciplinada i professional, fins al punt que va estar a punt de canviar la història del Regne Unit.

Dues vegades líder del Partit Nacional Escocès (SNP) –entre el 1990 i el 2000, i entre el 2004 i el 2014–, va aconseguir arribar al govern com a primer ministre d'Escòcia arran de la victòria de l'SNP a les eleccions al Parlament d'Edimburg del 2007. Set anys més tard, el 2014, va dimitir després que l'independentisme perdés el referèndum que va tenir lloc el 18 de setembre d'aquell any, i que ell mateix havia aconseguit arrencar al primer ministre britànic, David Cameron, a conseqüència de la victòria per majoria absoluta que l'independentisme va obtenir el 2011 en les eleccions nacionals escoceses. Una majoria absoluta del tot inesperada, perquè el sistema electoral escocès, diferent del britànic, es va dissenyar per evitar, precisament, que cap partit l'aconseguís, especialment els nacionalistes.

Com va assegurar molt recentment al diari ARA, en una de les seves últimes entrevistes, el moviment polític que es va generar durant els mesos anteriors al plebiscit va capgirar radicalment el paisatge escocès. "El referèndum va canviar el país i l'actitud cap a la independència. I això s'ha mantingut, tot i la incompetència dels polítics. Per tant, encara tenim una gran oportunitat", deia a l'entrevista, en relació amb les futures opcions d'una nova embranzida.

Figura polèmica i contradictòria, però també d'un gran magnetisme i d'una força extraordinària, Escòcia perd un dels animals polítics més destacats de les últimes quatre dècades.

Dotat d'una gran i efectiva oratòria, molt afable en la distància curta, però també extremadament exigent, va començar a foguejar-se en l'arena de la batalla dialèctica en els passadissos del Parlament de Westminster entre els anys 1987 i 1992, quan va aconseguir inopinadament per primera vegada un escó per a la circumscripció de Banff and Buchan. En aquells moments el nacionalisme escocès i la idea de la independència del seu país eren poc menys que una utopia, i pensar ni tan sols en la devolució de poders, i en la restitució del Parlament de Holyrood, era també inimaginable. La seva habilitat per dominar l'escena mediàtica el va convertir en el futur líder natural del seu partit, càrrec que va aconseguir per primera vegada només tres anys després.

El thatcherisme va ser un gran aliat en el seu creixement polític. A Westminster, de fet, les seves intervencions van tenir la virtut i l'encert de denunciar la injustícia de l'anomenat poll tax, un sistema d'impostos locals introduït pel govern de la Dama de Ferro el 1987, i inicialment només per a Escòcia, en funció del qual cada contribuent tributava la mateixa quantitat fixa, amb independència de la seva renda. Tot plegat li va fer guanyar una gran popularitat al nord del mur d'Adrià. Una popularitat que aconseguiria el seu zenit l'estiu del 2014, durant la campanya del referèndum.

Deu anys després, Alex Salmond continuava creient en la idea de la independència d'Escòcia, tot i el sotrac del nacionalisme, i especialment de l'SNP, en les últimes eleccions generals.

Sense temps

Però sabia que no tenia tant de temps per aconseguir-la com quan va ingressar per primera vegada a la Federació d'Estudiants Nacionalistes de la Universitat de Saint Andrews, el 1973, mentre era un avantatjat estudiant d'econòmiques en una de les institucions més prestigioses del país.

Al final de l'entrevista que havia concedit recentment a l'ARA, i mentre s'acomiadava, va comentar molt breument la seva dilatada trajectòria, de pràcticament mig segle. I va admetre la dificultat d'aconseguir el gran objectiu de tota la seva vida. Aleshores va afirmar: "Ja no em queda tant de temps com quan vaig començar". Unes paraules que ara, a la llum del sobtat esdeveniment, ressonen especialment. Fa un mes, però, Alex Salmond confiava plenament que "d'aquí deu anys, segur, Escòcia serà independent", com també va dir.

El 2018 va abandonar l'SNP arran d'unes acusacions d'abusos deshonestos i de violació que van sortir del mateix govern escocès, delictes dels quals, finalment, va ser exonerat. L'episodi, però, va posar punt final a la relació amb la seva protegida i substituta al davant del govern, Nicola Sturgeon. El 2021 Salmond va fundar el Partit Alba, amb el qual aspirava a contribuir els anys vinents, si les eleccions del 2026 renovaven la majoria absoluta per a l'independentisme a la cambra de Holyrood, a l'esmentada meta de la independència.

L'ex primera ministra ha lamentat aquest vespre la mort del seu mentor. "Òbviament, no puc pretendre que els esdeveniments dels últims anys que van provocar la ruptura de la nostra relació no van passar, i no seria correcte que ho intentés. No obstant això, l'Alex va ser una figura increïblement significativa a la meva vida".

A Salmond se'l pot considerar un gegant polític tot i haver operat en una època de pigmeus. Com tots els gegants, però, tenia no pocs defectes. Per exemple, tractar amb prou menyspreu els subordinats, com va fer amb un dels seus ajudants al Parlament de Holyrood el setembre del 2015 davant d'aquest corresponsal, també durant una entrevista.

Però el que sens dubte perdurarà en la història política escocesa i britànica és la seva capacitat estratègica. Ningú a l'SNP, ni tan sols Nicola Sturgeon, va poder emular el seu carisma ni la seva habilitat.

Tanta que, com s'ha apuntat, va obtenir el permís de Westminster per fer un referèndum legal i vinculant tot i que, el 2012, quan va signar l'Acord d'Edimburg amb Cameron, menys del 30% dels escocesos eren partidaris de la independència. Molt probablement sabia que no aconseguiria el seu objectiu: "La independència era un pont massa llunyà –va dir-me fa només quatre setmanes–. Quan vam pactar el referèndum, teníem entre un 25% i un 30% del suport. Però qualsevol campanya que guanya un 15% de suports des que s'inicia és un èxit". El seu mèrit és haver posat la pedra més sòlida d'un moviment el final del qual, si hi arriba, ja no podrà veure.