Mor Silvio Berlusconi: l'home que va soscavar la democràcia italiana

RomaTres vegades primer ministre, senador, eurodiputat, empresari d'èxit, magnat dels mitjans de comunicació, president de dos equips de futbol de la Sèrie A del Calcio, pare de cinc fills amb dues dones diferents, cantant de creuers per la Mediterrània... Però també imputat en més d'una trentena de processos judicials, condemnat per frau fiscal i sospitós d'haver fet part de la seva fortuna gràcies a la seva amistat amb alguns caps de la Màfia. Tot això i molt més va ser Silvio Berlusconi, el líder de Força Itàlia que ha mort aquest dilluns als 86 anys. El polític i empresari estava ingressat en un hospital de Milà, on el tractaven per la leucèmia que li van diagnosticar fa uns anys.

El Caimán, com el va anomenar un intel·lectual italià convertit en flagell del Cavaliere, o el Sultà, com el va definir el 2009 la seva exdona en una carta publicada als mitjans de comunicació en què posava en dubte la salut mental del llavors primer ministre, va tenir moltes vides al llarg dels seus 86 anys, i en cap va passar desapercebut.

Fill d'un empleat de banca i una mestressa de casa, la cèlebre mamma Rosa, amb tot just 25 anys i acabat de llicenciar en dret, Silvio Berlusconi (Milà, 1936) va obrir la seva primera empresa: una constructora amb què va edificar Milano 2, una ciutat residencial als afores de Milà que va ser tota una innovació a l'època. El 1976 va crear Tele Milano, que seria la primera pedra de Mediaset, el conglomerat mediàtic que el va ajudar a llançar la seva carrera política des de la petita pantalla i fundar Força Itàlia, un partit conservador i liberal que es reconeixia als populars europeus però que en realitat era una criatura política creada a imatge i semblança del seu líder, que mai no va nomenar un successor.

Al costat de la Lliga Nord d'Umberto Bossi i els postfeixistes d'Aliança Nacional, el partit en què militava una joveníssima Giorgia Meloni, Força Itàlia va guanyar les eleccions el març del 1994, però el govern va durar només uns mesos. El 2001, gràcies a una campanya porta per porta i a l'ús de les seves cadenes de televisió, Berlusconi va ser elegit de nou primer ministre i, contra tot pronòstic, va aconseguir acabar la legislatura; una gesta que cap altre primer ministre ha aconseguit repetir des de llavors. No va aconseguir renovar el seu mandat, però el 2008 va guanyar a les urnes i va començar el seu últim i més complicat període al capdavant del Palau Chigi.

Van ser els anys en què unes fotografies assistint a la festa d'aniversari d'una noia de 18 anys van acabar amb el segon matrimoni i van obrir les especulacions sobre els gustos sexuals del magnat, que van quedar al descobert amb l'escàndol del bunga bunga, les festes que el llavors primer ministre va organitzar amb models i prostitutes a la seva residència de Milà –incloses menors d'edat–, alhora que la crisi financera amenaçava amb enfonsar Itàlia.

Tot i això, no van ser els escàndols eròticofestius ni la desena de lleis ad personam que el Cavaliere va intentar aprovar durant els seus anys al capdavant del govern italià per salvar-se de la presó o sanejar la seva butxaca el que va provocar la seva caiguda política, sinó la llei dels mercats. Berlusconi va dimitir a finals del 2011 deixant el país a punt del rescat financer. Dos anys més tard va ser inhabilitat per exercir càrrecs públics i expulsat del Senat després de ser condemnat per frau fiscal, però no va trepitjar la presó a causa de la seva edat avançada i va complir la condemna fent serveis socials en una residència de gent gran. El pitjor, però, encara havia d'arribar.

Prostitució de menors

Condemnat en primera instància el 2013 per incitació a la prostitució de menors i abús de poder, tres anys després va ser absolt, però la sospita dels fiscals que hauria pogut corrompre els testimonis del procés perquè mentissin a favor seu va obrir una altra batalla judicial que es va tancar el febrer passat amb l'absolució del magnat. Tres persones pròximes al líder de Força Itàlia, en canvi, ja havien estat condemnades per proxenetisme en un altre judici paral·lel que va derivar de la mateixa causa.

Però ni les acusacions d'haver mantingut relacions sexuals amb menors a canvi de diners ni les clamoroses ficades de pota, els comentaris racistes, masclistes i homòfobs, o l'etern conflicte d'interessos en què sempre es va desenvolupar amb destresa van aconseguir jubilar-lo. Després de la seva rehabilitació política el 2019, va obtenir un escó al Parlament Europeu. Va arribar a somiar fins i tot amb succeir Sergio Mattarella com a president de la República el 2022, però va haver de conformar-se amb ser reelegit al Senat després de les eleccions d'aquell mateix any. Un retorn a la primera fila política com a part d'un govern de coalició juntament amb la Lliga de Matteo Salvini i Germans d'Itàlia de Giorgia Meloni que va quedar entelat per la defensa a ultrança del seu amic Vladímir Putin. El president rus l'ha descrit aquest migdia com "una persona estimada, un veritable amic". "Sempre he admirat la seva saviesa, la seva capacitat per prendre decisions equilibrades i previsores fins i tot en les situacions més difícils", ha escrit.

La confusió entre la cosa pública i la cosa privada va ser sempre la regla durant la seva llarga trajectòria política, no pas l'excepció. El líder de Força Itàlia va passar els últims tres anys de la seva vida al costat de Marta Fascina, una diputada del seu partit de 33 anys que ha refermat el seu lideratge dins de la formació. Ella és la persona que, segons el magnat, li va donar l'estabilitat després d'un tempestuós divorci i dos matrimonis fracassats dels quals van néixer cinc fills –Marina, Piersilvio, Barbara, Eleonora i Luigi–, que ocupen diferents llocs de responsabilitat al conglomerat empresarial de la família. La desaparició de Berlusconi obre ara una incògnita sobre l'incert futur del seu partit, però també sobre el repartiment de la seva immensa fortuna, valorada en més de 6.000 milions d'euros.