La mutació de Le Pen que l'acosta a l'Elisi

ParísQuan a Louis Aliot, alcalde de Perpinyà i membre de Reagrupament Nacional, li van preguntar la setmana passada quines possibilitats tenia la candidata Marine Le Pen d’imposar-se a Emmanuel Macron a la segona volta i convertir-se en presidenta, Aliot va contestar: “Exactament les mateixes possibilitats que François Mitterrand tenia de vèncer Valéry Giscard d'Estaing el 1981”. Aquell any, Mitterrand va guanyar per sorpresa Valéry Giscard d’Estaing. Les enquestes donaven com a favorit el president sortint, però el candidat socialista les va capgirar. 

És el que Marine Le Pen aspira a fer el 24 d'abril: no és la favorita a les enquestes, però l’avantatge d’Emmanuel Macron és mínim. Tot està obert. Algunes enquestes apunten a un 51-49%. Mai abans la líder d’extrema dreta havia tingut l’Elisi tan a l’abast. “Estic preparada per governar”, proclamava abans de la primera volta en una entrevista a Le Figaro. És la tercera vegada que és candidata a les eleccions presidencials, i és la vegada que ha aconseguit més suports a la primera volta, un 23,4% dels vots. El vent bufa a favor de Marine Le Pen, de 55 anys i filla de Jean-Marie Le Pen, l’històric dirigent del Front Nacional, el primer partit d’extrema dreta de la Cinquena República. 

“Aquest cop, fa por de debò”, titulava aquest dilluns el diari Libération. A França tenen clar que la sorpresa és possible. Que la candidata té possibilitats reals. Le Pen fa anys que es prepara per a aquest moment: l’operació maquillatge va començar amb el canvi de nom del partit l’any 2018. El Front Nacional va passar a dir-se Reagrupament Nacional –el pare de la candidata ho va qualificar de “traïció”– i Marine Le Pen va intentar deixar enrere el discurs racista i antisemita per poder ampliar la base electoral. 

Amb el canvi, Le Pen volia marcar distàncies amb el seu pare i “refundar” el partit. Des d’aleshores, el seu discurs s’ha suavitzat lleugerament i ha prioritzat les qüestions socials. La líder d’extrema dreta amaga el seu cognom sempre que pot –als cartells electorals hi surt només el nom, “Marine, presidenta”– i ha intentat semblar una política creïble, deixant enrere les estridències i l’espectacle i cultivant la seva imatge de presidenciable. Ha matisat el seu euroescepticisme i ja no reclama la sortida de França de l’euro i de la Unió Europea, i ha hagut de matisar els seus lligams amb el president rus, Vladímir Putin. 

Le Pen, però, no ha canviat el seu ADN. Ni els seus postulats identitaris i antiimmigració que el fan un partit d’extrema dreta. En el seu programa electoral hi ha la prohibició del reagrupament familiar per als migrants, reservar les ajudes socials i l’accés a llocs de treball als ciutadans francesos i expulsar “sistemàticament” els immigrants sense papers. També proposa restablir les penes de presó perpètues “reals”.

Efecte Zemmour

Amb tot, l’estratègia ha convençut una part de l’electorat, sobretot des de l’aparició d’Éric Zemmour, el candidat més a la dreta que Le Pen. La duresa de les idees xenòfobes contra els immigrants del candidat de Reconquesta ha fet que Le Pen sigui vista com una candidata moderada i ha propiciat que votar l’extrema dreta de Reagrupament Nacional ja no sigui un tabú. La líder d’extrema dreta ja no es percep com una amenaça per a la democràcia. I aquesta és la clau per entendre per què Le Pen, ara sí, té possibilitats d’arribar a l’Elisi. “El 2017 ningú creia realment en la victòria. Ara alguna cosa s’està movent", sosté l'eurodiputat de l'RN Jean-Lin Lacapelle a Le Figaro.

La candidata també s’ha beneficiat del desgast del president Macron i de les seves debilitats polítiques. Marine Le Pen ha dirigit la campanya cap al terreny on sap que pot captar vots, el social i econòmic. Le Pen busca el vot dels treballadors posant l’accent de la seva campanya en el problema de la pèrdua de poder adquisitiu dels ciutadans per l’augment dels preus de l’energia. No és casualitat que a Le Pen la votin especialment les classes populars, els joves i els ciutadans que viuen en ciutats petites o en entorns rurals. Ha intentat capitalitzar el vot dels ciutadans que se senten desemparats per l’estat: la líder de Reagrupament Nacional, per exemple, va ser la primera a donar suport al moviment dels armilles grogues.

La possibilitat que Marine Le Pen sigui presidenta passa per la seva capacitat de mobilitzar a la segona volta l’electoral d’esquerres i els ciutadans cansats del poder de l’establishment que representa Macron i que prefereixen qualsevol cosa –fins i tot votar l’extrema dreta– abans que donar el seu suport al president sortint. “Què pesarà més, el rebuig d'Emmanuel Macron o el de Marine Le Pen? No hi ha res segur”, afirmava Louis Aliot.