Netanyahu ignora el crit dels ostatges de Hamàs: "És l’aniversari més trist de la meva vida"

Enviada especial a Tel Aviv"És l’aniversari més trist de la meva vida", diu Hen Avigori, guionista de comèdia de 54 anys, vestit amb la samarreta dels familiars dels ostatges segrestats per Hamàs el 7 d’octubre als voltants de Gaza. La seva dona, Sharon, i la seva filla ,Noam, van ser capturades al quibuts Beeri i alliberades en l’alto el foc de novembre, després de cinquanta dies a la Franja. Però no pot oblidar-se dels que han quedat enrere. L’aniversari el remou: "No només em venen al cap els tres membres de la meva família que van ser assassinats en l’atac i els records del que va passar aquell dia. També sento frustració, angoixa i ràbia pels 101 ostatges que encara estan a Gaza", diu.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, diu que la seva principal prioritat és alliberar els ostatges, però si una cosa ens ensenya la història d’aquest petit racó del món és que el que compta no és el que diuen els líders, sinó el que fan. El guionista ho sap i no s’estalvia les crítiques: "Netanyahu podria alliberar tots els ostatges amb un acord, igual que va fer el novembre, però no està fent tot el que està a les seves mans". Confessa, lacònic: "Mai m’hauria imaginat que el meu país arribaria fins al punt d’abandonar-los".

Els familiars dels ostatges se senten menyspreats pel seu govern, fins al punt que s’han negat a participar en els actes oficials de commemoració del primer aniversari. La cerimònia governamental, aquest dilluns, ha estat un acte preenregistrat sense públic, que s’ha emès mentre milers de manifestants es plantaven a quarts de set del matí davant la residència de Netanyahu a Jerusalem, desafiant la prohibició de fer grans concentracions al carrer per la situació de guerra. El president israelià, Isaac Herzog, que ha emprès una gira de tres dies per 26 llocs atacats per les milícies palestines fa un any, ha visitat l'esplanada on se celebrava el festival Nova, on van morir 364 israelians, la majoria joves, en el foc creuat entre l’exèrcit i Hamàs, que va fer quaranta ostatges.

Un col·lectiu heterogeni

Els familiars dels ostatges no són un bloc homogeni: hi ha votants de l’extrema dreta, de dretes o d’esquerres, els que volen la revenja i l’aniquilació dels palestins i els que encara somien que un dia es pugui arribar a la pau. Però la majoria ha entès un any després que l’única manera que els seus surtin vius de Gaza és negociar un alto el foc amb Hamàs. No en va, l’últim intent de rescat de l’exèrcit, l'1 de setembre, va acabar amb sis ostatges morts. Allò va ser el punt d’inflexió i les protestes es van desbordar: es feia evident que no seria possible que els segrestats tornessin a casa sense un alto el foc. Dues setmanes més tard l'atac contra els buscapersones de Hezbollah posava tots els focus al Líban.

Els familiars volen un alto el foc per salvar els seus, i el que passi després de l’acord, diuen, no és cosa seva. Avigori diu que abans era pacifista, però ara està convençut que la guerra al Líban és necessària: "Israel s’havia de defensar de Hezbollah, i els europeus ho han d’entendre: no ens foteu". Altres, en canvi, tenen por que els èxits de la intel·ligència israeliana contra la milícia libanesa serveixin de cortina de fum i facin que la gent s’oblidi dels ostatges.

Realitat Virtual per viure el segrest

Quan es van organitzar, els familiars van ocupar la plaça de davant del Museu d’Art Contemporani de Tel-Aviv, on han instal·lat un gran escenari amb una pantalla gegant per comptar els dies, hores, minuts i segons que han passat des de la matinada del 7 d’octubre. També hi ha paradetes de venda de samarretes i una gran taula parada amb 101 cadires que porten el nom dels ostatges. Els visitants fins i tot poden sentir l’experiència del captiveri posant-se unes ulleres de realitat virtual que projecten una recreació feta a partir dels testimonis dels alliberats. O endinsar-se en un túnel d’uns 100 metres de longitud que un artista ha construït a la plaça per convidar la gent a escriure a les parets els seus missatges de solidaritat.

Tal Wax, que va créixer a Sevilla i va tornar a Israel fa tres anys, es manifesta per l’alliberament del seu oncle, Keith Seagal. Des de l’abril que no en tenen notícies, quan els van enviar una prova de vida amb un vídeo. La seva dona, Aviva, que va estar amb ell les primeres setmanes, diu que mentre van estar junts estava bé de salut. "Cada minut que passen a Gaza és una condemna a mort. Sabem que signar un acord amb un grup terrorista és una decisió difícil, però és la correcta. Posar fi a la guerra és l’única manera que Gaza i Israel tinguin un futur", rebla.

Però això no forma part dels plans del govern israelià. Un any després del pitjor cop que Israel ha patit a la seva història, l’ofensiva sobre Gaza continua sense assolir els seus objectius: ni s’han alliberat els ostatges ni s’ha desmantellat la resistència armada. Aquest mateix dilluns dues dones han quedat lleugerament ferides a Tel-Aviv per un coet llançat des de la Franja, després d’un any de bombardejos indiscriminats amb una destrucció mai vista de la Franja, que ha acabat amb desenes de milers de vides, la majoria dones i criatures.

No queda gens clar tampoc quan ni si Tel-Aviv podrà complir el seu objectiu de tornar els desplaçats del nord d’Israel pels atacs de Hezbollah des del Líban, que aquest dilluns han tornat a fer sentir les sirenes a Haifa, la tercera ciutat del país. Tot i la seva superioritat militar, Israel no aconsegueix pacificar els dos fronts, mentre la societat continua esperant una investigació pel fracàs de seguretat del 7 d’octubre. I ara el món està pendent de la resposta de Tel-Aviv a l’atac amb míssils que l’Iran va llançar la setmana passada.

"És ara o mai"

Un alt càrrec del Likud, el partit de Netanyahu, que demana no ser citat pel context de guerra, descarta en una conversa amb l’ARA un alto el foc: "Cada cop que hem arribat a un acord amb ells, Hamàs i Hezbollah ho van aprofitar per rearmar-se i reorganitzar-se". Considera que es tracta d’una guerra existencial, que s’ha de lliurar en tots els fronts, "fins a l’últim racó del Pròxim Orient" i que no hi ha cap perspectiva "en les pròximes generacions", d’un acord de pau que porti a la constitució d’un estat palestí al costat d’Israel, com defensen els Estats Units i la Unió Europea.

El govern israelià diu que no té ningú amb qui negociar a l’altra banda amb els palestins. I sobre Hezbollah adverteix: "No n’hi ha prou que es retirin al riu Litani", com estableix la resolució de l'ONU 1701. Insinua, doncs, una invasió del sud del Líban. Sobre l’Iran es mostra més prudent: "El nostre objectiu no és un canvi de règim, sinó només demostrar que els atacs que hem patit no poden quedar impunes, anar més enllà és cosa dels Estats Units, els europeus i la gent de l’Iran", rebla. El responsable conservador assegura que és "o ara o mai". Justament el lema que dissabte capgiraven els manifestants a Tel-Aviv dient "és ara o els taüts", conscients que s'acaba el temps per als ostatges.

Bombardejos a Gaza i al Líban

El dia de l'aniversari del 7-O l’aviació israeliana ha intensificat els bombardejos a tota la franja de Gaza, particularment al nord, al camp de refugiats de Jabalia. L’exèrcit ha ordenat als civils que marxin de la zona, aïllada de la resta de la franja per un corredor militar. Es calcula que en aquesta zona hi queden uns 300.000 palestins, sotmesos a una ferotge crisi humanitària, pel bloqueig d’aliments, aigua potable i medicines.

Tel-Aviv també ha expandit els bombardejos al sud del Líban, i ha tornat a atacar Beirut i unes trenta ciutats i pobles al sud, a més de desplegar una altra divisió per a la invasió terrestre. Hezbollah ha disparat dues onades de coets al nord d’Israel, inclosa la ciutat de Haifa, a trenta quilòmetres de la frontera amb el Líban, després que diumenge a la nit dos coets impactessin a prop d’un edifici residencial i deixessin deu ferits lleus. Segons l’exèrcit israelià, fins a les cinc de la tarda la milícia xiïta havia disparat 135 coets contra el seu territori. Les autoritats libaneses han ofert un balanç de 2.083 morts i gairebé deu mil ferits en un any d’hostilitats. Aproximadament 1,2 milions de libanesos han fugit de les zones bombardejades per Israel en les últimes setmanes.

I el futur?

L’historiador dissident israelià Ilan Pappé gosa aventurar una previsió amb motiu del primer aniversari del 7 d'octubre, que desafia el missatge oficial: "Els pròxims dotze mesos seran una rèplica encara pitjor de l’any que hem passat, en termes de les polítiques genocides d’Israel, l’escalada de violència a la regió i el suport continuat de la resta de governs, amb l'ajuda dels mitjans de comunicació a aquesta deriva destructiva. Però la història ens diu que així és com s’acaba un horrible capítol de la història d’un país; no com en comença un de nou".