El “nou model econòmic” d'Erdogan no frena una inflació desbocada

IstanbulEls turcs no estan, ni de bon tros, contents amb el clima econòmic que es viu al país. Ja no veuen la seva Turquia com un vaixell que va a la deriva, sinó que està a punt d'enfonsar-se. Però conscient que els ànims ja comencen a decaure, i per evitar més protestes al carrer, Erdogan ja es va dirigir el mes passat a tots els turcs per anunciar que té un pla. “Hem adoptat una política econòmica basada en el creixement del país amb inversions, ocupació, producció i exportacions”, anunciava el màxim mandatari, en unes paraules que ara semblen buides. El seu pla és aquest: crèdit barat, moneda barata i costos laborals baixos que, segons Erdogan, faran que Turquia es converteixi en un centre de fabricació made in China, però molt més a prop dels mercats europeus.

“Aquí els guanyadors no són només els que tenen diners al banc o els exportadors. Això és per a tot el país, tots i cadascun dels nostres 84 milions de ciutadans”, no es cansa d'afirmar el mandatari. Perquè a la Turquia actual, exportes o canvies divisa: l'única solució que tenen, els que poden, és comprar dòlars o convertir els estalvis en or. Però fins i tot els exportadors necessiten importar. Per tant, Erdogan s'afanya –quan hi veu l'oportunitat– a incidir en el fet que s'han de reduir les importacions i afavorir la indústria local. Quan Erdogan posa Turquia davant d'un mirall hi veu la Xina.

Però els economistes avisen que el moviment, encara que pugui funcionar, només empobreix la població: “Assegurar el creixement incrementant la competitivitat farà que hi hagi més pobres”, assegura Murat Birdal, professor de la Universitat d'Istanbul. I sentencia: “Això només es pot aplicar amb l'autoritarisme”.

Inflació desmesurada

Una jugada mestra. O, com a mínim, ho haurà de ser. Així és com la premsa fidel a Erdogan descriu el moviment econòmic del màxim mandatari. De fet, mitjans com A Haver, una televisió que ho sacrificaria tot per a Uzun Adam -sobrenom d'Erdogan-, intentava fa pocs dies convèncer la seva audiència que la inflació que es viu a Turquia no és, ni de bon tros, desproporcionada comparada amb la d'altres països d'Europa. Un dels seus col·laboradors estrella, Cemil Bardas, mostrava uns càlculs –de fet, erronis– que pretenien que França, per exemple, tindria un augment de la inflació respecte de l'any anterior d'un 580%. Res comparat, però, amb Alemanya, on, segons els seus càlculs, l'augment era d'un 1.225%, i ni molt menys amb el d'Espanya, amb un augment d'un 2.134%. Tot per mostrar que Turquia té una xifra molt més baixa: només un 147%.

El missatge oficialista era clar: la inflació turca, comparada amb la dels veïns, no és alarmant. Però pocs es creuen els càlculs de Bardas, amb més de 150.000 seguidors a Twitter. La inflació oficial que va lliurar l'Institut d'Estadística (TUIK) era d'un 36 % anual. I els turcs ni tan sols es creuen aquesta dada. “Les pujades de preus són del 50 al 130%", va dir Ahmet Davutoğlu, ex primer ministre i actual líder del Partit del Futur. De fet, quan la xifra oficial es publicava de cara al consumidor, el líder de l'oposició, Kemal Kiliçdaroglu, muntava un xou a les portes de l'edifici governamental del TUIK per demostrar que no el deixaven entrar. Kiliçdaroglu volia saber les xifres reals. Però no feia cap falta, perquè un grup d'economistes independent, el Grup de Recerca sobre la Inflació (ENAG), ja donava la primícia: la taxa d'inflació anual del consumidor era del 82,81%.

A peu de carrer

Però el 2023 Erdogan s'haurà de sotmetre a l'examen de les urnes i segons Metropoll, una de les principals empreses d'enquestes, el 17% dels turcs que el van votar ja comencen a desconfiar de la gestió del seu líder. El pa, que abans costava una lira, ara en costa tres en alguns establiments. La llet, per la qual abans els turcs pagaven menys de 10 lires, ara en costa 13,5, tot i que havia arribat a 15. L'alcohol ha pujat un 47%, però en aquest cas ho ha fet pels impostos imposats pel mateix govern islamista.

A Kadikoy, un dels barris amb més bars per metre quadrat d'Istanbul, en hores concorregudes era difícil trobar-hi una taula el mes de novembre. Avui, tot i que el fred del gener treu l'alè, és fàcil veure molts espais d'oci totalment buits: si fa poques setmanes una cervesa costava prop de 25 lires, ara ja en costa 40. Quant a la benzina, producte que abans emplenava els dipòsits per prop de 300 lires, ara se'n necessiten 500. De fet, Istanbul, una ciutat congestionada de cotxes, és ara un oasi per a aquell que vulgui moure's en hora punta amb un cotxe particular.

El transport públic, molt més assequible econòmicament en temps d'hiperinflació –tot i la pujada del 35% en el preu del bitllet– és un horror: l'Ajuntament d'Istanbul va anunciar que durant la primera setmana de gener hi va haver un increment de 700.000 persones i un total de 14,2 milions d'usuaris mensuals. I el salari mínim segueix en boca de tothom: mentre el Govern ha anunciat una pujada del 50%, molts es pregunten si l'increment quedarà en res quan la lira torni a estavellar-se. En només un any ha perdut el 44% del seu valor.