El règim dels aiatol·làs promou les operacions de canvi de sexe

Enviada Especial aTeheranUn jove prim de gestos efeminats entra amb timidesa a la consulta del doctor. Vesteix pantalons i jaqueta negres, porta un gorro beix i una bufanda a joc del mateix color, i una mascareta a la cara per protegir-se del coronavirus. “Perdó, puc seure?”, pregunta amb un fil de veu, abans d’acomodar-se en una butaca amb els genolls junts i els peus lleugerament separats. Es treu la mascareta, esbossa un somriure i, amb les mans sobre la falda, fa posat d’esperar el dictamen mèdic.

“Té 22 anys, i les seves aficions són cuinar, les feines de casa i la música. De petit li agradava cobrir-se el cap amb un vel, i actualment sap més ell de maquillatge que la seva dona”, llegeix en veu alta l’informe psicològic el doctor Saberi, que és responsable del departament de psiquiatria de l’Organització Legal de Medicina, a Teheran. “Digui’m, ¿vostè és un home, una dona o un homosexual?”, li pregunta el metge. I el noi contesta: “Sempre m’he sentit una dona i vull canviar de sexe”.

A l’Iran dels aiatol·làs, on l’homosexualitat està castigada amb la pena de mort, són en canvi legals les operacions de canvi de sexe. L’imam Khomeini així ho va dictaminar en una fàtua el 1986, després que l’activista transsexual Mariam Khatoon Molkara li supliqués repetidament que s’apiadés dels fidels que havien nascut amb un cos amb el qual no s’identifiquen.

Des de llavors el govern iranià autoritza aquest tipus d’intervencions i fins i tot les ha subvencionat. Així mateix la persona operada pot canviar legalment de nom un cop ha passat pel quiròfan. No obstant això, només poden operar-se les persones que han sigut diagnosticades clínicament amb “un desordre d’identitat de gènere” i disposen del permís de l’Organització Legal de Medicina, una institució que depèn de la judicatura.

Carreró sense sortida

“Es desconeix quin és el criteri d’aquesta organització per decidir si una persona és apta o no per a aquest tipus d’intervenció”, explica per telèfon l’activista Sahar Moazami, de l’associació Out Right Action International, amb seu a Nova York. “Les persones a les quals es denega el permís es troben llavors en un carreró sense sortida, i moltes altres simplement sol·liciten operar-se perquè l’homosexualitat està prohibida”, afegeix. A l’informe Being transgender in Iran [Ser transsexual a l’Iran], publicat el 2016, Out Right Action International també denuncia que aquestes intervencions sovint tenen seqüeles fatals a l’Iran, com sagnats constants i infeccions d’orina.

“Sempre vaig pensar que casar-me podria resoldre el meu problema”, comença explicant el jove que ha acudit a la consulta del doctor Saberi, i justifica d’aquesta manera que contragués matrimoni anys enrere. “Odio el meu penis i em sento sexualment una dona. El meu cos no m’agrada gens, i me l’afaito sencer cada dia”, confessa. “¿Es pinta les ungles de les mans?”, pregunta llavors el metge. “Sí”, respon el noi. “¿Porta els cabells llargs?” “Els hi portava, però me’ls vaig tallar per animar la meva mare, que té càncer i es va quedar calba”. El doctor formula encara una pregunta més: “¿Es vesteix com una dona?” El noi llavors s’incorpora, s’acosta al facultatiu i li mostra en el seu telèfon mòbil una fotografia en la qual apareix maquillat i cobert amb un xador negre de cap a peus. Segons diu, quan es vesteix com una dona se sent millor. “Aleshores no m’assetja la gent pel carrer ni em molesten”, argumenta.

“Això sembla un cas clar d’una persona que necessita canviar de sexe”, certifica el doctor Saberi un cop el jove ja ha sortit de la consulta. Segons explica, cada mes atén una desena de pacients d’aquesta mena, que li sol·liciten sotmetre’s a una operació de canvi de sexe. Un 80% ho acaben fent. “La majoria són homes, però durant els dos últims anys ha augmentat el nombre de dones”, apunta. El procés, però, és llarg i tortuós.

El sol·licitant ha de fer teràpia amb un psicòleg durant un any per certificar que efectivament té un “trastorn de gènere” i no una altra patologia. Ha d’obtenir després el permís de l’Organització Legal de Medicina i finalment anar a un cirurgià plàstic que li practiqui l’operació, que tampoc no és cap camí de roses.

Referent en cirurgies

El doctor Kamal Sayed Frutan és un dels cirurgians iranians que fan aquest tipus d’intervencions. “L’Iran s’ha convertit en un referent en les operacions de canvi de sexe perquè aquí les relacions homosexuals estan prohibides, a diferència d’altres països”, afirma. Ell fa entre deu i quinze cirurgies d’aquesta mena cada any i, segons assegura, la seva tècnica és una de les millors.

“En el cas dels homes, construeixo la vulva a partir del penis. En el de les dones, utilitzo pròtesis importades dels Estats Units que garanteixen l’erecció. Sigui com sigui, el pacient sentirà plaer en les seves relacions sexuals després d’haver-se sotmès a l’operació”, explica. I per demostrar-ho, exposa diferents fotografies dels seus treballs: en les imatges, però, els homes i les dones retratats tenen genitals d’aparença poc natural i en alguns casos fins i tot deformes.

Mig any abans de la intervenció quirúrgica, el pacient s’ha de sotmetre a un tractament hormonal i a un seguiment mèdic durant els sis mesos posteriors. El pitjor, però, és el preu. L’operació val un dineral: almenys 400 milions de rials (uns 25.000 euros). “Anys enrere el govern pagava part del cost de la cirurgia perquè no volia que hi haguessin homosexuals al país, però va rebre tantes peticions que va deixar de fer-ho”, declara el doctor Frutan. “Una alternativa és operar-se només els pits, que resulta més econòmic i també permet al pacient canviar legalment de nom. A més, jo accepto cobrar a terminis”, afegeix.

Ajudes econòmiques

El doctor Saberi puntualitza que actualment hi ha institucions benèfiques, com la Fundació Iman Khomeini, que encara ofereixen petites ajudes per sufragar aquesta mena d’operacions. A la seva consulta entra una altra persona que sol·licita canviar de sexe: aquesta vegada es tracta d’una noia, que vesteix pantalons i jaqueta masculins i s’intueix que té els cabells curts, encara que els porta tapats amb un vel. El doctor Saberi llegeix el seu informe psicològic: “Té 26 anys, és soltera i llicenciada en alimentació. Quan era petita jugava amb pistoles, cotxes i altres jocs de nens. Des de fa dos anys vesteix com un noi, practica taekwondo, i sempre porta els cabells curts”. Comença l’interrogatori.

La noia manifesta davant el metge que li agraden les dones i que li encantaria mantenir-hi relacions sexuals, que mai ha somiat casar-se amb un home i que vol treure’s els pits, encara que no ho faria si visqués en un país on les relacions homosexuals no estiguessin prohibides. Fora de la consulta del metge, la jove afegeix a aquesta periodista: “Demano operar-me no pas per por a la pena de mort, sinó per ser acceptada per la meva família i per la societat. Només busco la meva identitat”.

L’única sortida, la prostitució

Al Parc de Teatr-e Shahr, al centre de Teheran, és habitual veure joves transsexuals que es dediquen a la prostitució. Busquen clients obertament i, a més, ells mateixos ho confessen: “No tenim una altra opció. Ningú ens dona feina”, declara un d’ells. Un altre explica que ha estat empresonat durant sis mesos però que, malgrat això, “ni boig” se sotmetria a una intervenció quirúrgica de canvi de sexe: “Totes les persones que conec que s’han operat pateixen després depressió i la seva vida s’ha convertit en un infern”.