L’orfe de l’Iraq troba la seva mare

LondresAmar Kanim acabava de fer 12 anys quan Saddam Hussein, dictador iraquià entre el 1979 i el 2003, va bombardejar la població musulmana xiïta de Bàssora, al sud del país. Va fer servir napalm. Era l’1 de març del 1991. La primera guerra de l’Iraq tot just havia acabat, però les forces capitanejades pel llavors president nord-americà, George Bush pare, havien preferit deixar Saddam al poder que no pas continuar dins el gran vesper de l’Orient Mitjà. Nou mesos abans, Saddam havia envaït Kuwait. Washington va respondre fent-lo fora i aïllant-lo internacionalment. La repressió que després de la retirada dels occidentals va exercir Saddam Hussein contra part del seu poble -especialment els kurds, però no només- es va cobrar milers de víctimes. Entre elles, l’Amar, el gran de sis germans.

El 80% del cos cremat

El primer dia d’aquell mes de març, la seva vida i el seu aspecte físic van canviar per sempre. Al sentir els bombardejos de Bàssora, l’Amar va córrer a un refugi a prop de casa amb una de les seves germanes. Van caure cinc bombes molt a prop i, com que tenia por de morir esclafat a l’interior i era al costat de la porta, va sortir a fora. El napalm li va provocar cremades terribles en més del 80% del cos. “Vaig sentir aquella horrible sensació a les mans, a la cara, i immediatament em vaig adonar que alguna cosa no anava bé”, recorda.

Es va llançar al riu Xatt al-Arab per alleugerir el dolor. En companyia de centenars o milers de ferits, inconscient, va ser traslladat a un hospital de la frontera amb l’Iran, poc més que un campament de refugiats, on es va despertar. Sis mesos després, allà el va trobar la diputada conservadora britànica Emma Nicholson, ara baronessa, desplaçada a la regió per fer saltar l’alarma sobre les atrocitats que el règim de Saddam continuava fent tot i la derrota militar que havia patit.

L’Amar tenia la cara desfigurada per les cremades i cicatrius en bona part del cos. Quan el va veure en aquest estat, convençuda que tota la família del nen havia mort en l’atac en què ell va quedar tan greument ferit, la diputada el va portar al Regne Unit perquè rebés tractament hospitalari. Al campament de l’Iran no hauria sobreviscut. Emma Nicholson va fer una crida a través del diari The Times per cobrir-ne les despeses. Van ser fins a 27 operacions de cirurgia plàstica durant el primer any d’estada a les illes britàniques.

Durant pràcticament tres dècades, entre finals del 1991 i el gener d’aquest mateix any, l’Amar, que ara té 40 anys, ha estat conegut al Regne Unit -i especialment al poblet on ha viscut, Winkleigh, a Devon, al sud-oest d’Anglaterra, a la península de Cornwell- com el nen orfe de l’Iraq. Però una investigació periodística de la BBC, revelada abans d’ahir al vespre al programa Panorama, ha permès trobar la seva mare. Una vegada més, la vida d’Amar Kanim ha fet un tomb.

El reportatge televisiu, d’una força dramàtica colpidora, reconstrueix el patiment físic i emocional de l’Amar i documenta el procés de retrobament amb la família a l’Iraq. A les imatges es veu l’Amar amb la seva mare parlant en una barreja d’anglès i àrab, que fins aleshores havia tingut del tot oblidat.

Un estrany missatge

L’any passat l’Amar va rebre un sorprenent vídeo a través de Facebook: eren imatges d’un informatiu de televisió d’una cadena kurda en què una dona gran, la Zahra, interrompia els periodistes i clamava, amb una vella fotografia a les mans, que ella era la mare del nen conegut al Regne Unit com l’orfe de l’Iraq. No era la primera vegada que, en aquest cas a través de la comunitat iraquiana del Regne Unit, l’Amar havia rebut informacions similars. Per això el noi va menystenir aquell vídeo, que havia arribat a un periodista del prestigiós programa de la BBC One.

Després d’un procés d’introspecció en una vida marcada per la pèrdua de la família, va autoritzar els representants de la cadena pública britànica a començar una investigació per comprovar la veracitat de la història de la dona. L’única diferència en relació a altres vegades era l’existència de la foto escolar. Entre el nen de la imatge i l’home de les cicatrius del napalm criat a l’Anglaterra rural podia haver-hi més d’una semblança.

Els periodistes de la BBC es van traslladar a l’Iraq, van localitzar la dona i li van demanar que se sotmetés a l’extracció d’unes mostres de saliva per procedir a fer unes proves d’ADN. La mateixa prova a què també es va sotmetre l’Amar. La coincidència va ser del 99,99%. Vint-i-set anys després, l’Amar havia trobat la seva mare i ella el seu fill, l’únic dels sis que va sobreviure al bombardeig.

L’Amar explica al reportatge que la pitjor sensació al llarg de la seva vida ha sigut la de la solitud, saber-se sense família, tot i la llar i la nova vida que li va donar la diputada Nicholson, que el va salvar d’aquell infern. Les cicatrius de la guerra, però, no només són físiques.