Les organitzacions pels desapareguts de la dictadura resisteixen l'envestida negacionista de Milei

Buenos AiresDurant la darrera dictadura civicomilitar a l’Argentina (1976-1983) el terrorisme d’estat va implementar un pla sistemàtic de desaparició de la dissidència: normalment, joves d’esquerres que eren detinguts arbitràriament, empresonats i sotmesos a tortures i execucions. Entre aquestes persones, hi havia embarassades que parien en captiveri i els seus bebès eren lliurats a matrimonis de l’àmbit militar que no podien tenir fills biològics. Mentrestant, al carrer, les mares dels joves detinguts buscaven els seus fills, i algunes els seus nets. “A la meva filla se la van endur embarassada de set mesos, el meu net hauria d’haver nascut, volem saber on són”, diu amb desesperació una dona amb un mocador blanc al cap, envoltada d’altres com ella, empeses per la policia, en un vídeo que es projecta en un dels antics centres de detenció de la ciutat de Buenos Aires, reconvertit en museu de la memòria. La imatge, en blanc i negre, narra el sorgiment espontani als anys 70 de dues organitzacions que han estat i són claus en la lluita pels drets humans a l’Argentina: les Madres i Abuelas de Plaza de Mayo.

Claudia Poblete Hlaczik (46 anys) és una de les 133 netes restituïdes per l'organització d'àvies argentines: quan només tenia vuit mesos va ser segrestada amb el seu pare i la seva mare i traslladada a un centre de detenció, on un militar va ordenar a la seva mare que li lliurés la nena i li va prometre que la duria amb la seva àvia. En comptes d’això, la van lliurar al tinent coronel Landa i la seva dona: “Em van criar com si fos la seva filla biològica durant gairebé vint-i-un anys”, explica Poblete a l’ARA. La Claudia es va criar amb el nom de Mercedes en una llar de rectitud, estudiant en un col·legi de monges i amb uns pares que “s’escandalitzaven” cada vegada que volia saber per què eren tan grans: “Em feia vergonya quan em preguntaven si eren els meus avis”, reconeix. Eren els anys 80, “l’època de la impunitat total” a l’Argentina, i a casa la Claudia es malparlava de les “velles boges de la Plaza de Mayo”, que suposadament volien “venjar-se dels militars i que, al cap i a la fi, tenien la culpa d’haver criat malament els seus fills”, recorda: “El discurs amb què em vaig criar s’assembla molt al que sostenen ara els nostres governants”.

Iniciatives del govern Milei

Ja en campanya, Javier Milei prometia posar fi al “negoci dels drets humans” a l’Argentina. Per enfortir aquesta posició va triar com a companya de fórmula la vicepresidenta Victoria Villarruel, filla d’un militar de l’època que ha passat gran part de la seva vida militant per la impunitat dels repressors. Villarruel, que visitava Videla a la presó i que sosté que el que va tenir lloc aquells anys va ser una “guerra” entre dos bàndols, ha carregat repetidament contra destacats personatges de Madres i Abuelas, com ara la presidenta de les àvies, Estela de Carlotto, a qui considera “un personatge sinistre” de la història argentina. Junts, Milei i Villarruel han alimentat el negacionisme i fins i tot la reivindicació de la dictadura entre la societat, que resulta que no reunia un consens tan homogeni al voltant dels principis de memòria, veritat i justícia com es pensava. De les paraules, el govern ha passat a l’acció amb la retirada del finançament d’organismes de drets humans, l’acomiadament de treballadors i l'abandonament d’espais de memòria, i les amenaces a la continuïtat de dues institucions clau pel procés de reparació de les víctimes: la unitat d’investigació de la Comissió Nacional pel Dret a la Identitat (Conadi) i el Banc Nacional de Dades Genètiques (BNDG). 

La ministra de Seguretat, Patricia Bullrich, ha qüestionat que la Conadi –que funciona sota l’ala del ministeri de Justícia– tingui accés als lligalls dels efectius de les forces de seguretat: “No exposarem dades personals dels membres de les nostres forces per capricis polítics d’un organisme militant”, va dir, i argumenta que aquests casos només els haurien de poder investigar jutges o fiscals. Claudia Poblete assegura que, en més de trenta anys de funcionament de l’organisme, “mai hi ha hagut filtracions ni la informació s’ha usat de manera incorrecta, i justament l’organisme ha servit per reduir les tasques del poder judicial”. Encara no és clar què acabarà passant amb la Conadi, però el que sí que s’ha aconseguit frenar ha estat el desmantellament del Banc Nacional de Dades Genètiques, l’arxiu públic d’informació biològica que, mitjançant proves d’ADN, ha ajudat centenars de persones –com la Claudia– a restituir la seva identitat. El BNDG perillava amb l’aprovació de la Llei Bases, però finalment la pressió a la Cambra dels Diputats va forçar el govern a garantir-ne la continuïtat. 

La Claudia lamenta que els organismes de drets humans hagin de viure sota l’amenaça constant amb aquest govern, però té present el llegat de les mares i les àvies, que és “buscar la veritat i la justícia, no la venjança”. Com a membre de la comissió directiva d’Abuelas, ressalta la importància de garantir-ne el relleu generacional: està convençuda que l’envestida negacionista “passarà”: “Cal continuar treballant per trobar els més de 300 nets i netes que encara ens falten”.