Ahmad Alnaouq: "Els palestins sabem que si marxem de Gaza no hi podrem tornar mai"

BarcelonaEl periodista de Gaza Ahmad Alnaouq viu amb la síndrome del supervivent. El 22 d'octubre, a les quatre de la matinada, una bomba llançada per Israel va matar 21 membres de la seva família mentre dormien a casa seva a Deir al-Balah, al centre de la Franja. Era una de les zones que l'exèrcit israelià havia designat com a "segures". Un sol cop va segar la vida del seu pare, tres germanes, dos germans i catorze nens i nenes, els seus nebots. La Malak, de 10 anys, va morir deu dies després a l'hospital a causa de les cremades greus i només van sobreviure una de les seves cunyades i un nebot de 3 anys. El periodista se'n va assabentar a casa seva a Londres, on viu des del 2019, quan va sortir de Gaza i mai més hi ha pogut tornar. Ha visitat Barcelona convidat pel Col·lectiu de Solidaritat amb Palestina de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Vostè va impulsar el projecte We Are Not Numbers [No som una xifra] després de la mort del seu germà a la guerra de Gaza el 2014. Escriure ajuda a curar?

— Jo tenia 19 anys i la mort del meu germà em va tocar molt. Em passava el dia al cementiri, al costat de la seva tomba, esperant que m'arribés l'hora. Vaig caure en una depressió. Va ser quan una amiga meva, una periodista estatunidenca, em va escriure per Facebook i em va dir una cosa que em va canviar la vida: escriu. Primer vaig pensar que a Europa i als Estats Units a ningú li importen les històries dels palestins, perquè ens veuen com a terroristes: tot és deshumanització. Però ella hi va insistir i vaig acabar publicant la història del meu germà en un diari dels Estats Units. I molts lectors em van contactar per dir-me que s'havien emocionat. Per a algú que sempre s'ha sentit silenciat, algú que creia que les nostres veus no comptaven... era inaudit. El procés d'escriure em va ajudar a alliberar l'estrès. I vam decidir replicar-ho amb molts altres palestins que van perdre familiars i amics a Gaza. Volíem recordar al món que darrere de les xifres fredes, de les estadístiques que sovint es veuen a les notícies, hi ha històries que mereixen ser explicades, històries que cal escoltar.

Com funciona?

— Vam començar formant escriptors joves de Gaza, de 18 o 20 anys. Els ajudem a escriure la seva narrativa personal i els vinculem amb un mentor, un periodista internacional consolidat. Al principi escrivien històries de guerra, de sofriment, de pèrdua, de dol, de penúries... com es viu en una societat de postguerra. Després vam pensar que els palestins de Gaza no som només un grup de persones destruïdes sota les bombes. Tenim una altra història, de resiliència, de força, de bellesa. Volem explicar al món com és de bonica la platja de Gaza, l'hospitalitat de la gent, els nostres talents, l'esforç de l'educació a les escoles i les universitats. En deu anys hem publicat unes 1.500 històries i hem format 400 escriptors, de Gaza i de Cisjordània, i també de palestins escampats pel món.

He estat moltes vegades a Gaza i sempre sento que no soc capaç d'explicar del tot què significa viure-hi. Com descriuria la vida a Gaza abans del 7 d'octubre?

— No és que ho digui jo, és que ho diu l'ONU. Fa anys que l'ONU va dir que el 2020 no es podria viure a Gaza, que és la presó a l'aire lliure més gran del món. El 70% de la gent de Gaza és refugiada: provenen de ciutats i pobles on Israel va provocar una neteja ètnica el 1948. I fa setanta-cinc anys que viuen en camps de refugiats. Durant divuit anys han estat sotmesos a un bloqueig estricte, que és un càstig col·lectiu contra tota la població. Quan jo vivia a Gaza, una presa de xocolata o tenir més de quatre hores d'electricitat al dia era un luxe. El meu pare era taxista i no tenia gasolina: omplia el dipòsit amb oli vegetal, cosa que va acabar destrossant-li el motor. El 80% de joves estava a l'atur, la taxa més alta del món. I cada pocs anys hi havia un atac militar. No hi ha ningú a Gaza que no hagi perdut un membre de la família o que hagi estat ferit o empresonat en algun moment. Abans del 7 d'octubre, el 80% dels nens ja patien estrès posttraumàtic o problemes de salut mental. La meitat de la població de Gaza és menor d'edat. Què se n'espera, quan es facin grans?

Ara Gaza està en runes. Però sembla que Israel no té cap pla.

— El seu pla era la neteja ètnica dels palestins. És exactament el que van fer el 1948. Els mateixos dirigents israelians han dit que volen una altra Nakba a Gaza. Al principi van ordenar a la gent del nord que es traslladés al sud... Van destruir els hospitals del nord de Gaza, perquè la gent sabés que no podien estar-hi segurs i van destruir la majoria de les cases. Van tallar l'entrada de menjar, aigua i electricitat al nord. El pla era molt clar: primer van desplaçar la població cap a Rafah i després van atacar Rafah. Volien que tothom marxés a Egipte. Però els palestins sabem que si marxem de Gaza no hi podrem tornar mai.

No hi ha cap lloc segur a Gaza.

— La meva família era al sud de Gaza quan va començar la guerra, quan Israel deia que el sud era "segur". No hi ha cap lloc segur a Gaza i no n'hi haurà mentre continuï l'ocupació. Perquè l'ocupació és l'arrel de tots els problemes. Israel ens veu com una amenaça demogràfica, perquè ara mateix els palestins ja són més que els jueus israelians. Aleshores, què fan? Ens maten. Creure's que l'objectiu d'Israel és Hamàs és una bestiesa. No poden derrotar militarment Hamàs, perquè no és un exèrcit organitzat. I ho saben. El que volen és derrotar el poble palestí, trencar-lo.

Ja han passat nou mesos.

— Quan es van adonar que la frontera de Rafah continuaria tancada, que la neteja ètnica no es podria executar, els dirigents israelians van començar a pensar unes altres solucions. Primer van intentar que les tribus governessin Gaza, però les tribus van dir que no. Tampoc volen que torni l'Autoritat Palestina a Gaza, perquè prefereixen mantenir els palestins dividits. Després van pensar en una ocupació amb exèrcits àrabs, però això tampoc ha funcionat. Ni poden derrotar militarment Hamàs ni poden alliberar els ostatges. Netanyahu sap que si s'atura la guerra tindrà més problemes interns. Així que només li queda continuar matant, però això fa que el món vegi l'autèntica cara d'Israel. No hi ha marxa enrere i tot anirà a pitjor.