La paradoxa escocesa: més base per a la independència que el 2014 però menys força política
La derrota de l'SNP al juliol contrasta amb l'estabilitat del suport a la secessió, que es fonamenta sobretot en els joves
LondresTot i el resultat contrari a la independència d'Escòcia en el referèndum d'ara fa deu anys (18 de setembre), entre el 2012 i el 2014 es va produir un canvi sísmic en la política del país. El poder institucional de l'SNP, la figura magnètica i un punt populista del primer ministre Alex Salmond –un dels grans animals polítics dels últims trenta anys a les illes– i unes bases molt mobilitzades –incloent-hi les classes populars– amb ganes de desfer-se per sempre dels governs conservadors, ho van fer possible. Fins al punt que es va registrar un augment de catorze punts a favor de la independència el dia de la votació en relació amb la mitjana dels sondejos previs a l'arrencada de la campanya. Un viatge sense precedents.
De fet, el dia que es va signar l'Acord d'Edimburg, el pacte polític entre el premier David Cameron i Salmond pel qual va ser possible el plebiscit legal i vinculant,les enquestes situaven el suport a la independència en el 28%. Dos anys després, el dia de la votació, va arribar al 44,7%. Dels 4.283.938 ciutadans amb dret a vot (a partir dels 16 anys), hi van participar 3.623.344 (el 84,6%). A favor s'hi van pronunciar 1.617.989; en contra, 2.001.926 (el 55,3%).
I, tot i la derrota, en els anys posteriors l'SNP continuaria sent la força hegemònica a Escòcia. I ho ha sigut fins a les passades eleccions generals, quan l'independentisme va patir una severa derrota a mans dels laboristes, però més per errades pròpies que no pas per l'encert i l'entusiasme, molt poc, que desperta el líder laborista, Keir Starmer.
Cançons de consol
Deu anys després, què en queda, de tot plegat? La ressaca actual evoca una mica el paisatge desmanegat que hi havia a les portes del Parlament de Holyrood –l'edifici d'Enric Miralles– l'endemà del plebiscit: els desencisats independentistes –i alguns catalans solidaris, que havien seguit els esdeveniments amb gran expectació– cantaven Flower of Scotland, l'himne no oficial del país, i altres temes ben populars, com ara Caledonia, de Dougie MacLean. Hi buscaven una mica de consol.
Un dels més prestigiosos historiadors escocesos, Thomas M. Devine, partidari de la independència, va afirmar l'any passat, durant un especial de la BBC sobre la coronació de Carles III, que el nou monarca no hauria de patir l'ansietat de la seva mare per Escòcia. "La qüestió de la independència està morta almenys per a una generació", va dir. És cert?
La classe política unionista ho creu. L'independentisme, desorientat, busca com recuperar el rumb. Però una dada a retenir per a futurs escenaris és que ara, deu anys després, la base independentista és molt més àmplia que quan Alex Salmond es va plantar a la porta de Downing Street per demanar el referèndum.
I, si hi hagués una segona volta, sembla més fàcil passar del 45-46% actual a favor del sí, d'acord amb una mitjana de les enquestes, al 51% o 52% que no pas passar del ja esmentat 28% (2012) al 44,70% (2014). És la tesi, per exemple, de l'ex primer ministre i exlíder de l'SNP, Salmond, ara cap més visible de l'Alba Party.
Això és el que defineix la paradoxa escocesa actual: hi ha més independentistes que una dècada enrere, però el partit majoritari llavors (l'SNP) ha perdut embranzida. Tot i les crisis que ha patit l'SNP des de la renúncia de Nicola Sturgeon el febrer de l'any passat, amb dos líders nous en un any, i el desgast de disset anys al poder, el suport a la independència és molt estable. Un suport que, a diferència del que va passar el 2014, té el sector més mobilitzat entre els més joves: un efecte del Brexit. Ara per ara, però, la relació amb la resta del Regne Unit no és la principal preocupació dels escocesos: ho és l'estat dels serveis públics (educació, NHS), l'economia o l'habitatge, com va admetre fa uns dies el primer ministre, John Swinney, en la cloenda del 90 congrés de l'SNP.
Però la identitat sí que continua sent un element rellevant a l'hora de centrar la qüestió independentista. Les dades de l'últim cens, difoses el passat maig, ho suggereixen. El 65% dels escocesos es consideren "només escocesos", un lleuger augment respecte al 2011. El nombre que s'identifiquen com a només britànics també ha augmentat, fins a gairebé el 14%. I els que s'identifiquen com a escocesos i britànics ha baixat del 18% a només el 8%.
És un dels factors que li fan dir al professor John Curtice, un dels gurus de la demoscòpia del Regne Unit, que a curt termini, "el futur de la unió rau en l'encert del laborisme" per redreçar el declivi dels serveis públics del país, tant a Anglaterra com a Escòcia. Si des d'ara fins a les eleccions de maig del 2026 el govern de Starmer es mostra efectiu, potser l'historiador Devine tindrà raó. En cas contrari, el moviment independentista escocès pot ressorgir amb més força que la que va mostrar el 2014.
El modern Lord North
A les seves memòries, el primer ministre David Cameron explica que, en els dies previs al referèndum escocès, en algun moment va experimentar la por d'engrossir els llibres d'història com el "modern Lord North", en referència al premier en el moment de la revolució americana, al qual es considera el responsable de la pèrdua de la colònia.
El 6 de setembre, dotze dies abans del plebiscit, va tenir lloc un sotrac, diu. Per primera vegada una enquesta de You Gov, publicada per The Sunday Times, situava el sí davant del no: 51% a 49%. Una bomba va esclatar a Westminster.
El dimecres següent es va suspendre l'habitual sessió de control al Parlament i Cameron, Nick Clegg, llavors el seu vice primer ministre en el govern de coalició amb els liberaldemòcrates, i Ed Miliband, aleshores líder de l'oposició laborista, van córrer cap a Edimburg a prometre la lluna i una devolució de poders ampliada si els escocesos votaven que no. Va ser fonamental en l'ensarronada la participació de Gordon Brown, escocès d'arrel. L'ex primer ministre laborista intuïa al final d'aquella Devo-Max, com es va conèixer la proposta d'un traspàs de poders sense precedents de Londres a Edimburg, com l'avançament de la via federal per al Regne Unit: la veritable solució futura als problemes constitucionals que plantejava Escòcia. Una aposta federal que ara està en via morta.
Amb posterioritat al 2014, cap altre primer ministre conservador –Theresa May, Boris Johnson, Liz Truss i Rishi Sunak– va acceptar la renovada petició d'una segona consulta, en aquest cas de Nicola Sturgeon, potser molt més que justificada pel divorci amb la Unió Europea. Tampoc no l'accepta el laborista Keir Starmer. No és el moment, diu. Tot plegat potser és la demostració del que apunten les enquestes: que malgrat la inferior força política actual de l'independentisme, la base és molt més ampla ara que el 2014. Les eleccions del maig del 2026 poden marcar el punt d'inflexió del moviment i un ressorgiment de la seva força o bé poden suposar les absoltes de l'independentisme. Almenys per a una generació.