París té un problema amb Washington

BarcelonaQuan el 7 de novembre de l'any passat, després de quatre dies llargs de recompte agònic, les urnes van certificar la victòria de Joe Biden als Estats Units, Emmanuel Macron va ser un dels primers mandataris del món a felicitar-lo. Primer a través de Twitter, després en una trucada telefònica. "Tenim molta feina per fer per superar els reptes d'avui en dia. Treballem junts", li va dir el mandatari francès. No era cap secret que a Europa, però sobretot a París, rebien amb eufòria l'arribada del demòcrata a la Casa Blanca després dels quatre anys imprevisibles i caòtics de Donald Trump. Els primers missatges de Biden, que prometia recuperar i reforçar la relació transatlàntica, generaven optimisme al Vell Continent. Mesos després, al juny, Biden i Macron van voler escenificar la seva bona sintonia en la cimera del G-7 en terres britàniques: abraçades, somriures, bromes i una reunió bilateral en què es van desfer, mútuament, en elogis. "És magnífic comptar amb un president dels Estats Units que forma part del nostre club", assegurava el president francès.

La lluna de mel entre tots dos, però, sembla que ha acabat. Almenys de moment. L'anunci de dimecres a la nit, fet des de la Casa Blanca, de la creació d'una aliança entre els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia (AUKUS) per defensar els seus interessos als mars que separen l'Índic i el Pacífic ha sigut un cop dur per a París.

En primer lloc, perquè hi ha una raó econòmica de pes: l'acord permetrà al govern australià desenvolupar, amb ajuda nord-americana i britànica, els seus propis submarins de propulsió nuclear per patrullar la zona. I això significa que Canberra trenca el contracte que tenia tancat amb el govern francès per a la compra de dotze submarins convencionals per valor de 56.000 milions d’euros i que els mitjans de comunicació francesos qualificaven "del contracte del segle". "És, parlant clar, una punyalada per l'esquena. Havíem establert amb Austràlia una relació de confiança, i avui aquesta confiança ha sigut traïda", deia, visiblement enfadat, el ministre d’Exteriors francès, Jean-Yves Le Drian. I en segon lloc, hi ha una gran ferida política, i és aquí on entra Washington.

Per a París, aquesta aliança significa un insult que toca de ple el seu orgull. Al cap i a la fi, són els Estats Units de Joe Biden els que han impulsat l'acord per frenar l'expansió de la Xina en uns mars que fa anys que preocupen la Casa Blanca. I ho han fet sense el coneixement de Macron –tal com s'assegura des de l'Elisi– i passant per sobre dels interessos francesos. A més, la maniobra dels tres països de parla anglesa també suposa un menysteniment geopolític de cara a París, que lluita per mantenir i reforçar la seva figura de potència global amb aspiracions arreu del món, també a l'Índic i al Pacífic. "Aquesta decisió unilateral, brutal i imprevisible, s'assembla molt al que feia el senyor Trump. I això no es fa entre aliats", resumia el mateix Le Drian.

Menys dependència

La decisió d'Emmanuel Macron, divendres a la nit, de cridar a consultes els ambaixadors dels Estats Units i d'Austràlia evidencia que la crisi diplomàtica entre els dos països és rellevant. Aquesta mesura diplomàtica és habitual quan un país vol mostrar el seu malestar amb un altre, però no ho és gaire –per no dir gens– que es faci entre aliats. De fet, és el primer cop en la història que França l'adopta davant Washington. Tot i ser països històricament amics, la seva relació ha tingut alts i baixos al llarg del segle i, malgrat que a París li costi d'admetre, la posició de superioritat dels EUA sempre ha generat un cert recel a l'Elisi.

Sigui com sigui, i a efectes més immediats, a Macron aquest episodi el pot ajudar a dotar de més arguments la seva tesi que tant França com la Unió Europea necessiten tenir més autonomia militar i estratègica per deixar de dependre dels nord-americans. La retirada de les tropes dels EUA de l'Afganistan ha tornat a revifar aquest debat etern a Brussel·les i ara el president francès pot utilitzar la creació d'aquesta aliança per pressionar encara més la UE, que tampoc en va ser informada prèviament.