Què ha passat a Bolívia i quines implicacions té per a l'Amèrica Llatina?

Buenos Aires “Estem sentint el clamor del poble. Perquè des de fa molts anys una elit s’ha fet càrrec del país. Propietaris de l’estat, vàndals, són a les diferents estructures de l’estat, destrossant la pàtria. Les forces armades pretenen reestructurar la democràcia”, declarava ahir a la nit Juan José Zúñiga, ara excomandant de l’exèrcit de Bolívia, després d’ordenar a les seves tropesocupar el Palau Quemado, seu del poder executiu a la plaça Murillo, al centre de La Paz. Zúñiga, que ja ha estat arrestat, també demanava l’alliberament de “tots els presos polítics”, és a dir, els detinguts per l’alçament militar que va tenir lloc el 2019 contra el president Evo Morales per un suposat frau electoral: 21 dies de protestes que van acabar amb 32 morts, més de 700 ferits i la renúncia i l’exili de Morales a Mèxic. La llavors senadora Jeanine Áñez es va autoproclamar presidenta interina, amb una Bíblia a la mà: “Déu ha tornat al Palau Quemado”, va proclamar. Posteriorment el Tribunal Superior de Justícia la va condemnar a 10 anys de presó per haver assumit la presidència de manera “irregular” després de la sortida de Morales.

En realitat, Zúñiga havia estat destituït dimarts, després de dir en una entrevista televisiva que l’exèrcit, com a “braç armat del poble”, no descartaria arrestar Evo Morales en cas que tornés a concórrer com a candidat presidencial a les eleccions de l’any que ve: “Les forces armades tenen la missió de fer complir la Constitució”, va dir. La figura d’Evo Morales genera divisió i polarització al país andí: d'una banda, va ser el primer president d’origen indígena de l’Amèrica Llatina, va renovar la carta magna a través d’un procés de participació popular i va declarar Bolívia estat plurinacional on totes les cultures –també les originàries, sovint minoritzades a la regió– tenien lloc. Va reduir significativament la pobresa i l’analfabetisme, i va establir l’educació i la salut gratuïtes. Morales va fer créixer l’economia, va nacionalitzar recursos naturals preuats com els hidrocarburs i va impulsar una reforma agrària. Però lluny de respectar els dos mandats seguits permesos per la Constitució, va acabar la seva tercera legislatura i encara es va presentar a una quarta, que va ser anul·lada per suposat frau i el va empènyer a l’exili. En total va estar un total de 13 anys al poder, i és per això que els seus detractors consideren que vol perpetuar-s’hi obsessivament. També li imputen escàndols de corrupció i l'acusen de beneficiar-se del narcotràfic.

A les eleccions del 2020, les primeres després de la sortida forçada d’Evo Morales, va guanyar la presidència amb un 55% dels vots Luis Arce, que va ser ministre d’Economia de l’expresident exiliat i artífex del creixement econòmic del país. Ningú havia calculat una victòria tan contundent del Moviment al Socialisme (MAS), però justament una situació de debilitat, amb el líder històric a l’exili, va reforçar les seves files i el suport que va rebre. Les comparacions entre Evo Morales i Luis Arce no es van fer esperar, així com les especulacions sobre com seria la seva relació. A finals del 2020 l’expresident va poder tornar al seu país entre celebracions i clams populars, però de seguida van començar les friccions amb el seu company: Morales donava per fet que Arce l’havia estat representant mentre ell era a l’exili, mentre que Arce es percebia a si mateix com un legítim president elegit a les urnes per voluntat popular –en cap cas com un substitut–. La distància s’ha anat fent gran, fins al punt que hi ha una guerra oberta entre els dos líders, que ha derivat en dues faccions a dins del mateix partit i en una disputa per la candidatura a les presidencials de l’any que ve. De fet, les darreres hores l’entorn de Morales ha alimentat a les xarxes socials la teoria que ha instal·lat el mateix Zúñiga segons la qual el cop d’estat fallit hauria estat ordenat pel mateix Arce en un intent desesperat per recuperar popularitat.

L’altra teoria que explica per què ha passat això ara a Bolívia dista molt d’una lluita de poder interna: té més a veure amb els interessos no tan ocults dels Estats Units i de països industrialitzats sobre els recursos naturals de Bolívia i de l’Amèrica Llatina en general. Bolívia, juntament amb l’Argentina i Xile, forma el conegut com a Triangle del Liti, la reserva mundial més gran del món d’aquest mineral del futur, essencial per fabricar bateries elèctriques. A més, és un país ric en petroli, coure, or, plata i aigua dolça.

Tot i que el cop d’estat s’ha donat aquest dimecres per fallit i finalitzat, la gent a Bolívia tem un altre intent dels militars d’imposar-se a les institucions. Mitjans de comunicació locals han mostrat persones a La Paz que expressaven aquest temor, sempre amb el trauma de la violència del cop del 2019 present: la gent comprava menjar per emmagatzemar a casa i retirava diners del banc de manera preventiva. La condemna arreu de la regió sobre els fets ocorreguts a La Paz ha estat unànime: des de Mèxic fins a Xile, líders polítics llatinoamericans s’han posicionat a favor de la democràcia i en contra de l’intent de cop. El president argentí, Javier Milei, es manté en silenci, tot i que la seva ministra d’Exteriors, Diana Mondino, ha fet un tuit dient que la democràcia no es negocia, i tampoc s’ha pronunciat encara el salvadoreny Nayib Bukele. Per la seva banda, la presidenta d’Hondures, Xiomara Castro, ha instat tots els líders de Llatinoamèrica i el Carib a condemnar el “feixisme” a Bolívia; el colombià Gustavo Petro ha subratllat que Amèrica és terra de llibertat i democràcia, i el brasiler Lula da Silva ha apuntat que en aquesta part del món “els cops mai han funcionat”. També s’han posicionat a favor del govern legítim de Bolívia el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, i la seva successora, la presidenta electa Claudia Sheinbaum; el president de Xile, Gabriel Boric, i els líders de Veneçuela, Cuba, Guatemala, l'Uruguai i el Paraguai.