La perillosa moda de les dones a l'Àfrica d'emblanquir-se la pell

BarcelonaLa dada és significativa, però recurrent. Segons l’últim recompte de l’Organització Mundial de la Salut (l’OMS), pràcticament la meitat de les dones de l’Àfrica subsahariana -4 de cada 10- utilitzen o han utilitzat productes cosmètics per emblanquir-se la pell. Malgrat que moltes associacions vinculades al món de la salut i alguns dels governs afectats fa anys que alerten del risc sanitari que comporta per a les usuàries, aquesta moda, prejudici o negoci -com se’n vulgui dir- continua.

Ara l’executiu de Ruanda, un dels països que més ho han viscut, ha iniciat una campanya per assegurar-se que es compleixi la prohibició de l’ús d’aquestes cremes, que es va aprovar al mes de novembre: tot i el veto, durant aquest mes i mig de suposada prohibició els comerciants ruandesos els han continuat venent, i la població els ha continuat comprant.

Productes prohibits a la UE

El 25 de novembre el president ruandès, Paul Kagame, va anticipar les seves intencions en un missatge a través del seu compte de Twitter. “[Els productes per emblanquir la pell] Són bastant insalubres. Inclouen l’ús de productes químics prohibits”, deia el tuit. Els elements químics als quals es referia Kagame són el mercuri i l’hidroquinona, ingredients principals de la majoria d’aquestes cremes miracle i totalment prohibits en els cosmètics de la Unió Europea.

I amb raó. Diversos estudis revelen que aquestes dues substàncies alteren o suprimeixen la producció de melanina. A més, segons l’OMS provoquen problemes als ronyons, erupcions a la pell, cicatrius, ansietat, depressió i psicosi, i redueixen la resistència de la pell a les infeccions bacterianes i fúngiques. “Ara fem inspeccions en tots els cosmètics per assegurar-nos que no tinguin hidroguinona ni mercuri”, explica Simeon Kwizera, portaveu de l’organisme supervisor del país africà (Junta de Normes), al diari nord-americà The New York Times. “També inspeccionem botigues i mercats i mirem d’assessorar els venedors perquè no comercialitzin els que porten aquests dos elements”, afegeix Kwizera.

El primer objectiu és emular altres estats africans, com Kènia, Sud-àfrica i Ghana, que ja han prohibit els cosmètics que porten aquests components. El segon objectiu és fer-ho efectiu i evitar que, com està passant en els països citats, les cremes no es continuïn comercialitzant de manera clandestina. A Sud-àfrica, per exemple, el 59% de les dones en continuen sent usuàries habituals malgrat la nova norma.

Un negoci segur

I és que darrere d’aquesta pràctica s’hi amaga un entramat força complex. Primer, perquè aquest negoci mou bilions de dòlars als països de pell negra: no només a l’Àfrica subsahariana, sinó també a l’Índia, a Bangladesh, a la Xina i en molts indrets del Carib. I esclar, les empreses que dominen aquesta cartera fan pressió als governs perquè la seva sort no s’acabi. El cas indi és revelador: el 61% del seu mercat dermatològic està basat en aquests productes.

I en segon lloc, perquè sovint el furor de fer més blanca la pell supera límits racionals. Hi ha la convicció que tenir la pell més clara significa ser més atractiu i pertànyer a una classe social més alta. No només això, sinó que en moltes d’aquestes societats es creu que emblanquir-se multiplica les possibilitats de trobar una feina, de ser admirat pels altres o fins i tot de tenir una relació amorosa. Els inputs que reben no hi ajuden: bona part de la publicitat i de les pel·lícules són protagonitzades per persones que tenen la pell més clara.