El populisme d'extrema dreta també truca a la porta de Westminster

LondresL'onada d'extrema dreta i populista que el cap de setmana passat va sacsejar França i Alemanya a les eleccions europees, té també un reflex al Regne Unit, on el 4 de juliol se celebren els comicis a la Cambra dels Comuns. Per primera vegada des que el 23 de maig el primer ministre Rishi Sunak va convocar per sorpresa els britànics a les urnes, una enquesta situav aquest divendres el Partit Reformista un punt per davant dels conservadors. El lidera el xenòfob Nigel Farage, d'extrema dreta, populista, d'inspiració trumpista i llibertari, que mira més al passat que no pas al futur.

Quins són els seus missatges clau? Al seu discurs del 4 de juny, quan va anunciar que (contra el que havia dit abans) sí que es presentaria a les eleccions, els assumptes fonamentals van ser la immigració, els impostos i la delinqüència. Va arribar a dir que al Regne Unit "pots anar a robar fins a 200 lliures a una botiga abans que ningú no et processi". Aquest conjunt d'eslògans el va embolcallar amb la idea superior del "declivi nacional". I fins i tot ho va vincular amb "el desconeixement" que els joves tenen del Dia D, aparentment basat en una enquesta recent de la Commonwealth War Graves Commission, que va trobar que més de la meitat dels britànics d'entre 18 i 34 anys no saben què va passar a Normandia el 6 de juny del 1944.

Decadència nacional

Tot plegat indica, a parer de Farage, que el país viu una decadència "econòmica, social i moral". Es va presentar a les eleccions parlant del passat i no del futur. Per què? Potser perquè com la ciència política ha documentat àmpliament, els ciutadans amb més idees de dretes són molt més nostàlgics del passat que els progressistes. Un dels grans referents de Farage és Donald Trump. I on el president diu "Make America great again", el líder del Partit Reformista pensa en el Regne Unit. La nostàlgia de la dreta pel passat té un sabor ben concret. "Es basa en l'enyor d'una època en què les comunitats estaven més unides, ordenades i eren més respectuoses amb les tradicions. Per a algú que adopta aquesta narrativa és fàcil persuadir-se que la immigració és la causa de la pèrdua de cohesió de la societat", diu el professor de psicologia de la University City of London Francesco Rigoli.

Esperonat per l'esmentada enquesta quan s'ha arribat just a l'equador de la campanya, Farage no deixava de repetir –dijous passat, en un més dels debats electorals–: "La meva ambició és esdevenir la veu de l'oposició al Parlament i al país". Perquè ja ha admès, com tothom a excepció de Rishi Sunak, que el moderat Partit Laborista del també molt moderat Keir Starmer s'endurà les claus de Downing Street. De fet, l'única gran incògnita ara és la magnitud de la derrota dels conservadors.

El sondeig atorga al Partit Reformista el 19% de vot, per només el 18% dels tories. Els laboristes segueixen molt per davant, amb el 37%, mentre que els liberals demòcrates, fins ara el quart partit de la cambra, per darrere del Partit Nacional Escocès (SNP), ocupen el quart lloc amb el 14%. Cal refiar-se'n? La mitjana de totes les enquestes que es publiquen és una mica millor per a Sunak i els seus, per bé que no estan en condicions de revalidar la victòria del 2019 de Boris Johnson.

Els laboristes tenen el 42% d'intenció de vot, els conservadors el 22%, el Partit Reformista el 14% i els liberaldemòcrates el 10%. Però les peculiaritats de l'atribució d'escons als Comuns poden fer que la distància entre el primer i el segon partit sigui encara més gran, fins i tot en el cas que el Partit Reformista no aconsegueixi ni un sol diputat. La sociòloga Paula Surridge, de la Universitat de Bristol, ho explica a l'ARA: "Una diferència d'un punt és, estadísticament, un empat. El problema per als conservadors és el sistema electoral. En termes realistes, ningú no creu que el Partit Reformista obtingui més de tres diputats. La qüestió és que una part important de vot conservador es pot dividir i s'afavoreixin les opcions laboristes".

Crida a la col·laboració

En efecte, els escons –650 en total– se'ls endú el candidat que obté més vots, mentre que la resta no es comptabilitzen, ja que no hi ha un repartiment proporcional com a les eleccions del Parlament de Catalunya. Per aquesta raó, la potencial divisió de la dreta fa que els conservadors adverteixin que Starmer podria aconseguir una "supermajoria", si el Partit Reformista mossega molt la dreta tradicional. "Votar Farage és donar a Starmer un xec en blanc", va dir divendres Rishi Sunak des de la cimera del G-7 que s'h celebrat a Itàlia.

En tot cas, el 5 de juliol, l'endemà de les eleccions, el terra s'haurà enfonsat sota els conservadors. I ja hi ha veus influents del partit, com la de l'exministra de l'Interior Suella Braverman, que demanen col·laborar amb Farage, cosa que implicarà un gir encara més a la dreta de la formació.

Com també comenta Surridge, l'èxit polític de Farage no es quantificarà en termes de més o menys diputats. Es percep en el "gir cada cop més a la dreta", fins a posicions d'extrema dreta, de polítics conservadors. La paradoxa de tot plegat és que per aturar el brexiter Farage, David Cameron li va comprar el seu relat euroescèptic –molt estès al partit ja abans– i el que va fer va ser engreixar-lo, tant que ara s'ha convertit en el cavall de Troia que pot allunyar del poder els conservadors durant molt temps.