Portobello, trastos i testos sense turistes

LondresAls anys seixanta, Ramon Moix va viatjar a Londres per agafar aire: "Chelsea, donde nací. Chelsea, donde aprendí las mejores ecuaciones de mi vida: no que dos y dos son cuatro -esa nunca conseguí resolverla- sino que Henry James y Scott Fitzgerald harían Ramón Moix [...] Corrí con Chelsea incluso mucho después de dejarla. Viví de su ritmo durante muchos años, escribí de sus cosas, por sus cosas cuando ya ni siquiera era Ramón; es decir, cuando pude ser Terenci..."

Com si fos la mena d'exploració o de fugida que l'escriptor barceloní va emprendre per comprovar que hi havia vida, una altra vida més enllà del franquisme, haver passejat pel mercat de Portobello Road aquest cap de setmana pot fer entreveure què es pot esperar en unes poques setmanes a Catalunya o a les Balears, un cop la vacunació massiva contra el covid hagi arribat a les mateixes xifres del Regne Unit. Un país que, en aquest front de lluita contra la pandèmia, presenta dades excepcionals a hores d'ara: 69,4% de la població amb una primera dosi (36.573.354 persones) i 38,2 % (20.103.658) amb pauta completa.

L'escenari, al barri de Notting Hill, a l'oest de Londres, és ben conegut. Què s'hi veu? Tota mena de trastos, llibres -vells i nous-, memòries personals exposades a la vista de tothom, teatre de butxaca en escenaris improvisats, caps de porc senglar esperant parets on ser penjats, catifes, monedes antigues que només valen com a attrezzo de films d'època, roba, mapes, sabates, inutilitats de tota mena que farien les delícies dels desafortuntats que pateixen la síndrome de Diògenes.

També una estesa de terrasses obertes. I dues grans diferències en relació amb el passat, amb l'any 2019: absència total de turistes i una carpa mòbil de l'NHS, la sanitat pública anglesa. Marion Corrigan, una de les assistents encarregada de processar les PCR que s'hi ofereixen, explica: "Som aquí [Portobello Road amb Tavistock Road] des de dijous i no fem gaires testos, no. Com si amb la vacunació, una mica tothom hagi abaixat la guàrdia". M'hi apunto voluntari tot i haver rebut una primera dosi d'AstraZeneca ni que sigui per justificar-ne el desplegament. Té raó la Marion. El degoteig de passavolants davant de la carpa és mínim. Al davant de The Coronet Theatre hi ha molta més gent.

Escenari improvisat

Alison Alexander presenta a aquest cronista la seva titella Fay des de l'altra banda de la porta de la botiga-teatre on actua, al 230 de, esclar, també Portobello Road. L'Alison fa un joc de paraules. El seu espectacle, d'uns vint minuts, du com a títol Panda Bowl, que segons com de ràpid es pronunciï, o si es força una mica l'accent cockney (de l'Est de Londres), sona com "pound a bowl", és a dir, una lliura per tot el que contingui la cistella: tomàquets, taronges, plàtans, pomes, pebrots, el que sigui...

És el crit més comú dels mercats de menjar a l'aire lliure de la ciutat i del país. Fay ven una altra mercaderia, però. "Diversió i alegria, les millors coses de la vida són gratuïtes", diu des del seu escenari a aquest espectador desprevingut, que ensopega amb la representació, i que hi deixa la donació que ningú no li ha demanat, només es tracta d'un suggeriment: cinc lliures.

The Coronet Theatre, una molt prestigiosa sala de l'off West End, ha omplert de vida botigues mortes de Portobello Road a causa del covid-19 -els aparadors dels establiments, en funcions de pantalla protectora, han permès tirar endavant els espectacles, impossibles fins aquest mateix dilluns als teatres convencionals- i ha convidat en les darreres dues setmanes tota mena d'artistes a mostrar que Londres respira, que el mercat de Portobello Road batega de nou i que la crisi sanitària comença o pot començar a ser cosa del passat. Si més no, en aquestes latituds on hi ha vacunes a dojo.

L'hivern al Regne Unit ha sigut més dur i molt més tancat que a Catalunya o a les Balears: amb moltes més restriccions i també molts més contagis, que durant tot el més de gener, per exemple, han comportat més de mil morts diaris. A hores d'ara, però, les dades d'incidència són infinitament millors (25 casos x 100.000 habitants contra els 191 de Catalunya o els 245 de Madrid). Amb tot, hi ha molta prudència.

Com ja s'ha apuntat, no és fins a aquest dilluns que obren els interiors dels locals d'hostaleria, els museus, els cinemes o les zones de jocs infantils, a més d'hotels i altres establiments destinats a acollir turistes, de moment, només nacionals.

Malgrat tot, malgrat la vacunació exponencial, malgrat la necessitat d'optimisme que s'ensuma per la imminència de l'estiu i l'obertura -també des d'aquest dilluns- dels viatges a l'estranger, divendres, el primer ministre, Boris Johnson, va llançar un toc d'alerta: la variant índia pot retardar la recuperació definitiva de la normalitat, que a les illes britàniques s'ha fixat per al 21 de juny. Amb el doble de casos i una potencial capacitat de contagi i d'afectació entre els no vacunats més alta que la variant de Kent, Londres no decidirà finalment fins al dia 14 si realment aixeca totes les restriccions una setmana després. Johnson no es pot permetre els errors de la tardor.

Mentrestant, entre crítiques al premier per haver tancat els vols amb l'Índia massa tard per garantir l'acord comercial del post-Brexit, s'augmenta el nombre de vacunes a Bolton, a la rodalia de Manchester, al nord d'Anglaterra, per frenar una expansió de la nova soca i no es descarten confinaments o restriccions quirúrgiques. Al mateix temps, es posen en dubte les vacances a l'estranger.

Tot i així, un Portobello que reviu amb tests i sense turistes, una final de la FA Cup, aquest dissabte, amb 20.000 persones a Wembley, i el bateig aquest diumenge a Southampton del creuer més gran construït fins ara al Regne Unit, per a 5.200 persones, anuncia que sí, que el futur és gairebé present. Chelsea, com deia Terenci Moix, en aquest cas Portobello, és la garantia que una altra vida és possible.