Postveritat i personatges esperpèntics a la Rússia de Vladímir Putin

És inevitable que en una guerra com la de Rússia contra Ucraïna treguin el cap personatges extravagants, patètics i esperpèntics des d’angles insospitats. La majoria són gent instal·lada a tocar del poder que, en un moment determinat, escenifiquen seqüències inquietants. Just quan va esclatar la guerra, Magarita Simonian, directora del canal RT i de l’agència Sputnik, considerada la ministra de Propaganda de Vladímir Putin, va amenaçar de fer fora de Rússia la cantant icona del pop soviètic Al·la Pugatxova i el seu jove marit Maksim Galgkin per haver-se pronunciat en contra de l’atac a Ucraïna.

Simonian no es va estar de retreure a Pugatxova d'haver-se casat amb un home vint-i-set anys més jove que ella. Un home que la ministra de Propaganda va arribar a qualificar de vividor i d'homosexual. Simonian, la periodista preferida de Putin i, pel que sembla, amant del líder durant una temporada, controla tan bé els mecanismes de les fake news i de la postveritat que es pot dir que ha creat escola.

Maria Zakhàrova, enfilada al poder com a portaveu del ministeri d’Afers Estrangers –el MID–, té una intensa trajectòria de mentides. La més diguem-ne venial seria acusar cada dos per tres de terrorista el govern de Kíiv. Un terrorisme que tindria la cobertura del Regne Unit i dels Estats Units. He dit abans venial perquè l’acusació contra Kíiv que Maria Zakhàrova va escenificar al juny, al plenari del Fòrum Econòmic de Sant Petersburg, fa feredat. Segons la portaveu del MID, el territori ucraïnès s’ha convertit en un centre del tràfic internacional d’òrgans humans. I afirmava: "El règim de Kíiv està disposat a fer el que calgui per obtenir suport militar. Fins i tot amb els òrgans dels cossos dels seus propis ciutadans”.

L’acusació, difosa per l’agència oficial Tass, no ha empès ni els mitjans ni els parlamentaris russos a interpel·lar Zakhàrova. Potser perquè els estirabots i les mentides de Margarita Simonian i Maria Zakhàrova estan recobertes d’un tel perfumat i glamurós que les protegeix del que anomenaríem batusses d’estat. Per aquesta mena d’enrenous ja hi ha un repartiment de papers que no decep gens els analistes. Abans de convertir-se en un personatge maleït pel Kremlin, a Ievgueni Prigojin, el cap de Wagner, Putin el va fer ric permetent-li crear Concord, el monopoli del càtering estatal.

Eren moments de felicitat que compensaven Prigojin dels anys presó i persecució quan el seu únic espai de relació era el lumpen. A Prigojin li agrada recordar l’afició de Putin pel món gastronòmic i el fet que l’avi del president havia estat cuiner de Lenin. D’això, Putin no en parla, i encara menys sabent la famosa sortida de Lenin: que la responsabilitat d’un lideratge comunista supera la d’un cap de govern d’estil occidental, on fins i tot una cuinera pot arribar a primera ministra.

Per aquelles coses de la vida, al supermercenari Prigojin la història l'acabarà associant amb un altre criminal, el president txetxè Ramzan Kadírov –¿va ser qui va muntar l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia i del líder liberal Borís Nemtsov?–. Kadírov viu dies dolços després d’haver exhibit a Putin la seva lleialtat arran de la rebel·lió de Prigojin. Per recompensar-lo, el president ha mogut els fils perquè el nebot de Kadírov, Iakub Zakriev, de 32 anys, passi a dirigir la filial russa de Danone, expropiada arran de la guerra. A Rússia sembla ben clar que les trames mafioses no renuncien a la visibilitat.