Problemes per a la monarquia britànica: els més joves no la volen
El suport a la institució que encapçala Carles III ha caigut en un dècada en quasi vint punts, del 75% al 58%
LondresAquest passat dilluns, a les 16.00, hora local, l'abadia de Westminster tancava al públic per no tornar a obrir fins al 9 de maig. Símptoma inequívoc que la coronació de Carles III s'acosta. L'entusiasme, però, només el viuen els més grans. Els més joves mostren indiferència o fins i tot rebuig per la cerimònia. A favor o en contra, el cert és que la festa imminent ja es respira al centre de la ciutat. The Mall, la gran avinguda que condueix des de Trafalgar Square fins al Palau de Buckingham; Whitehall, la que va des de les Cases del Parlament fins a Trafalgar Square, i l'abadia, tres dels escenaris reials per excel·lència, es preparen a marxes forçades per a un altre gran xou dels Windsor: el segon en vuit mesos, a un cost d'uns cent milions de lliures.
Durant onze dies de cues tan interminables com el dol, el funeral d'Elisabet II va pretendre aturar el món, amb la complicitat de la BBC. Ara, una vegada més amb la BBC com a ariet d'un sistema "corrupte, perquè la monarquia, els royals i el Palau [de Buckingham] fan un mal ús dels diners públics", en paraules de Graham Smith, cap visible de l'organització Republic, serà la coronació de Carles la que també intentarà aturar el món. En aquest cas només tres dies, els del cap de setmana del 6 al 8 de maig, dilluns festiu inclòs, com a gràcia de sa Majestat, concedida pel govern, als soferts súbdits.
Però més enllà de fanfàrries, el món només s'aturarà a les pantalles de televisió. Les enquestes, com ja s'ha apuntat, indiquen més varietat d'opinions. El sondeig més recent, sobre una base de 4.592 persones, difós dilluns a la nit al programa Panorama, de la BBC 1, així ho certifica.
Got mig ple o mig buit
Com de costum, però, la seva lectura permet presentar diferents titulars: amb el got mig ple o mig buit. Els fidels a la Corona poden dir que el 58% del total de la població vol mantenir un rei o una reina com a cap de l'estat i que només el 26% creuen que és preferible escollir-lo democràticament. Les bones notícies per a la institució s'acaben aquí.
L'estat d'opinió sobre la monarquia ha canviat molt des del Jubileu de Diamants del 2012. Carles III té un problema, sí, però sobretot el té a llarg termini el que ell mateix representa i, per tant, el seu hereu, el príncep Guillem. Perquè la proporció de partidaris de la Corona aleshores era del 75% i només el 17% estava a favor d'una república, amb un cap d'estat sorgit de les urnes. Ara els partidaris van a la baixa. Quasi vint punts. I entre els més joves, la davallada és encara més pronunciada.
Quan la qüestió es redueix al segment d'edat entre els 18 i els 24 anys és quan els problemes futurs es fan evidents: entre aquest grup d'edat, només el 32% creuen en el rei –o la reina–, mentre que el 38% consideren que el millor seria poder votar el cap d'estat. El 59% d'aquest mateix sector de població consideren, igualment, que Carles III està molt allunyat de la realitat dels britànics. Una opinió fins i tot compartida majoritàriament pel total dels ciutadans: el 45% també ho valora així, mentre que només el 36% diuen el contrari. I el 58%, també de la població total, afirmen que no estan gens interessats en els royals.
¿Significa, tot plegat, que després de la mort d'Elisabet II el Regne Unit s'encamina, irremeiablement, cap a una república? Ni de bon tros. Graham Smith, que fa més d'una dècada que fa campanya per l'abolició de la monarquia, ho veu com un procés a llarg termini. Amb tot, en una trobada abans d'ahir dilluns amb un grup de corresponsals acreditats a Londres, es va mostrar confiat que, més tard o més d'hora, el Regne Unit celebrarà un referèndum sobre la monarquia.
L'impuls, creu Smith, ha de venir de la base, no dels partits polítics: "És l'opinió pública la que l'ha de demanar. No pot ser un projecte polític d'un diputat o d'un partit que digui «D'acord, ara és el moment de fer aquest debat». Això no funciona així. Ha de ser l'opinió pública la que pressioni els diputats i el govern perquè es faci un referèndum. No cal que el Partit Laborista, per exemple, digui: «Sí, donarem suport a l'abolició». Però pot arribar el moment que hagin de dir: «Aquesta és clarament una qüestió que s'ha d'abordar»".
Mentre no arriba el moment, aquests dies al centre de Londres es poden veuen els operaris muntant grades al llarg de The Mall, netejant la balconada del Palau de Buckingham i el monument del Cenotafi, a Whitehall, i els assajos nocturns per a la desfilada reial, com el del 18 d'abril, quan un parell de centenars de militars a cavall es van aplegar davant del Palau de Buckingham per fer la mateixa ruta, d'1,9 quilòmetres entre l'abadia de Westminster i Buckingham, que completaran Carles i Camil·la. Molt més curta que la d'Elisabet II, que va ser de quasi sis quilòmetres, i que va tenir lloc quasi 70 anys enrere, el 2 de juny del 1953.
El que en comptes d'empetitir-se augmenta és la riquesa dels royals, una altra de les raons que s'exhibeixen des de Republic per desfer-se'n. Dues investigacions periodístiques recents, de The Times i de The Guardian, la quantifiquen entre els 600 i els 1.800 milions de lliures, sense que sigui possible saber-ne la quantitat exacta per l'opacitat que envolta la fortuna dels Windsor. Impossible, sobretot, si es té present, com conclou Graham Smith, que els comptes de la monarquia no només "són increïblement secrets" sinó que estan envoltats de privilegis. Tants, que l'any passat "Carles no va pagar desenes de milions de lliures d'impostos quan va heretar les propietats de la reina". Qualsevol altre mortal ho hauria hagut de fer.