Ni un psicòpata ni un monstre. La ciència pot explicar el cas Pélicot?

Des que va saltar la notícia als mitjans, monstre, pervertit o psicòpata són alguns dels apel·latius que més s’han fet servir per intentar descriure Dominique Pélicot, un home de 72 anys que durant una dècada va drogar i violar sistemàticament la seva dona, la Gisèle, i a més la va oferir a prop d’un centenar d’homes -casats, amb fills, infermers, periodistes, professors-, la majoria dels quals també la van agredir sexualment.

Casos tan extrems com aquest són -afortunadament- poc freqüents, però no ho és la violència sexual exercida cap a les dones i també els infants. Les estadístiques globals assenyalen que un de cada cinc menors pateix abusos sexuals i un terç de totes les dones han patit violència física o sexual almenys un cop a la vida.

Al darrere de la immensa majoria dels casos, el 95% per ser precisos, hi ha homes. Per què? Hi ha alguna raó biològica que impulsi els individus de sexe masculí a cometre aquest tipus de conductes execrables? L’ARA hi ha volgut aprofundir amb experts en neurociència i criminologia.

És Dominique Pélicot un psicòpata?

“L’avaluació psiquiàtrica que se li ha practicat conclou que no pateix cap patologia mental greu. Això vol dir que Pélicot sap discernir perfectament el bé del mal i que va realitzar aquesta conducta lliurement, per voluntat pròpia. Va exercir violència perquè va voler, igual que la resta d’homes que hi van acudir”, destaca Antonio Andrés Pueyo, catedràtic de psicologia a la Universitat de Barcelona i director del Màster de Psicologia Forense i Criminal d’aquesta mateixa institució.

“Si fos un psicòpata, seria un home profundament amoral en totes les facetes de la seva vida, i no sembla que sigui el cas”. Els psicòpates, afirma aquest catedràtic, no tenen sentiments de culpa, no solen tenir família ni es cuiden de ningú; tampoc experimenten ansietat o preocupació social pel que puguin pensar d’ells [Pélicot estava preocupat pel que poguessin pensar els seus fills i l’entorn]. “Segurament, no es penedeix de res del que ha fet, perquè entén que és la seva vida privada [va afirmar que si no l’haguessin descobert, la seva vida hauria continuat feliçment], sense valorar que ha posat sistemàticament en perill la vida de la seva dona i ha vulnerat tots els seus drets”, rebla.

Sembla més, afirma Andrés-Pueyo, que té diverses parafílies intenses, una patologia de la conducta sexual crònica que el feia gaudir de les violacions de la seva dona drogada. Les parafílies es caracteritzen per l’obtenció de plaer sexual mitjançant estímuls anòmals, com passa per exemple amb el fetitxisme, i solen estar inscrites en el registre psiquiàtric perquè suposen una alteració important de l’objecte sexual que, a la vegada, causa una alteració important de la conducta.

“Sóc un violador, com tots els d’aquesta sala”. Tenen un origen cerebral les agressions sexuals?

Diego Redolar, professor i investigador en neurociència de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), remarca que no hi ha una sola estructura cerebral que s’encarregui d’una sola funció, sinó que totes estan interconnectades i en diàleg constant. Ara bé, explica que en els casos de persones que cometen un crim aïllat, ja sigui un assassinat o una violació, solen ser molt impulsives, on l’amígdala, una estructura cerebral amb forma d’ametlla encarregada de generar les emocions (entre elles també la por o l’agressivitat), reacciona exageradament, mentre que l’escorça prefrontal, essencial per controlar la conducta, està funcionant per sota de la normalitat. Això fa que la persona no tingui control sobre les seves pulsions.

No és el cas de l’agressor de França, que repeteix la conducta al llarg del temps, de manera calculada, premeditada i amb la seva pròpia dona, amb qui en principi hauria d’haver-hi un vincle afectiu. En neurociència s’ha estudiat molt aquest perfil, que és també el dels assassins en sèrie, amb tècniques de neuroimatge i més tecnologies d’estimulació cerebral no invasiva, i es veu que l’escorça prefrontal, el circuit de regulació de les emocions, no funciona de manera adequada. A aquests agressors els manca una resposta somàtica que, d’alguna manera, marqui de manera negativa el que fan. Aquesta resposta és la que apareix quan fem alguna cosa malament, com ara robar, i se’ns activa el sistema nerviós autònom que fa que el cor bategui més de pressa, se’t talli la respiració, se’t dilatin les pupil·les i suïs.

La testosterona, que es troba en quantitats més elevades en els homes, explica aquestes conductes d’agressió sexual?

Ignacio Morgado, catedràtic de psicobiologia de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona, afirma que la testosterona fa més violents els homes, així com la resta de primats mascle, i també augmenta la potència i motivació sexuals. “Molts homes prenen Viagra perquè la testosterona ha disminuït i necessiten estímuls”. “Però és clar que no tots els homes, malgrat tenir testosterona, fan conductes d’aquest tipus i, per tant, hi ha d’haver alguna cosa més, com ara l’educació i la cultura”.

Redolar matisa que, si bé inicialment es va vincular, amb polèmica, aquesta hormona a conductes agressives, sobretot violacions, a partir d’estudis fets amb animals, com ara rates, la serotonina, un neurotransmissor, hi té més pes. “Malgrat que és tot molt més complex que centrar-ho en un sol neurotransmissor, la serotonina, quan es presenta en nivells baixos, es relaciona amb conductes agressives i violacions i desencadena conductes de risc. En nivells elevats, en canvi, es vincula a una baixa violència i impulsivitat.

És suficient la biologia per explicar per què els homes cometen aquests actes?

Els neurobiòlegs francesos Danièle Tritsch i Jean Mariani, autors del llibre Sexe et violences. Comment le cerveau peut tout changer (Sexe i violències: com el cervell ho pot canviar tot) ho neguen rotundament. “La biologia es modula per les experiències vitals. Dels 23.000 gens que tenim, molts s’activen o no i en diferents graus depenent de les vivències, com ara si patim estrès, fam o altres traumes, com violència sexual. En aquest sentit, una persona que ha patit abús sexual de petit és més probable que activi els grups de gens que poden disparar una acció violenta”.  

Redolar afegeix que, si bé hi ha un suport biològic, que és el cervell, l’entorn i les experiències amb què una persona viu al llarg de tota la vida, fins i tot les decisions que ha pres, al final són el que configura com és la persona i la seva conducta.

Per què els homes són al darrere de pràcticament el 100% dels casos de violència sexual?

Andrés-Pueyo apunta a una convergència de dos factors: “Per una banda, l’home, en el sentit d’espècie i de mitjana, està preparat per emprar la violència en la competència sexual. I això és una raó evolutiva. Hi ha mecanismes endocrins, genètics i neurològics que el capaciten per competir de manera violenta per sexe".

Per altra banda, aquesta predisposició dels homes conflueix en un context cultural, que és el de l'anomenada 'cultura de la violació', un concepte molt important desenvolupat pel feminisme dels anys 60 i 70, on hi ha un conjunt de valors, creences i d’idees que, combinats, fan aparèixer aquest biaix tan gran en la conducta sexual dels homes contra les dones: es converteix les dones en un objecte accessible al desig sexual masculí, susceptible d'aguantar els desitjos dels homes, i que atorga drets als homes a subjugar-les. Ni moralment ni èticament és cap justificació, però aquest context de la violació, sumat als elements biològics que predisposen l’home a aquestes conductes i les oportunitats que se li presenten, és el que explica per què passen fets com el cas Pélicot. La cultura de la violació és present en totes les societats humanes i forma part del dia a dia.

Les dones no agredeixen sexualment?

Andrés-Pueyo respon taxativament: “No hi ha cap cultura en cap moment de la història on les dones hagin estat agressores sexuals violentes, no s’ha trobat ni documentat aquest comportament”.

Pélicot va oferir la seva dona a centenars d’homes i alguns van rebutjar-ho. Per què cap va denunciar què passava?

Andrés-Pueyo explica que aquest silenci està ben estudiat en psicologia i rep el nom d’efecte espectador. Quan es produeix un acte violent i hi ha observadors, la gran majoria ni hi intervenen ni el denuncien. “En el cas dels homes que recorrien a aquests circuits buscant sexe, a través de la web Coco.fr, podrien fer una negació i justificar-se dient que era una pràctica sexual consentida per la parella i que ningú no s’hi ha de posar. Decideixen no participar-hi, però tampoc intervenir-hi”.

També, afegeix aquest catedràtic expert en criminologia, hi ha un tema de llenguatge: “S’han fet estudis on pregunten a homes si violarien una dona en condicions d’anonimat, on ningú després els acusés ni se’ls pogués descobrir, i un percentatge determinat, posem que al voltant d'un 20%, responen que sí. Però quan els ho repregunten i en comptes de violació els demanen si forçarien una dona a tenir relacions sexuals, que és bàsicament una violació, molts més homes aleshores responen afirmativament, perquè la paraula violació té una connotació molt negativa, fins i tot per als qui violen. El llenguatge és un dels camps de batalla per interpretar la realitat”.

Es poden evitar les agressions sexuals?

Que aquestes conductes no es puguin explicar del tot des de la ciència no vol dir que no es puguin prevenir, coincideixen a afirmar els experts entrevistats. Calen educació i psicoteràpia, essencials per prevenir totes les violències, inclosa la sexual. Actualment s’estan investigant eines terapèutiques, com ara la neuroestimulació repetitiva, magnètica o elèctrica amb elèctrodes externs, també fàrmacs dirigits a l’amígdala i a augmentar els nivells de serotonina al cervell.

“Cal educar en la sexualitat, en el consentiment, però també estudiar els factors de risc per fer programes de prevenció adreçats només als homes, individualitzats. Mirar porno és un factor, però no el més important. Per exemple, el consum d’alcohol té un efecte cinc vegades superior per a l’excercici de la violència sexual”, apunta Andrés-Pueyo, que insisteix en la importància de la detecció primerenca de factors de risc que predisposin determinats homes a cometre actes violents.

“Calen estudis longitudinals, fer seguiment de nens i adolescents per veure com es comporten, quan apareix la conducta violenta i com es pot corregir. Això forma part de la criminologia del desenvolupament. I un cop detectades persones amb probabilitat elevada de cometre delictes, cal intervencions d’educació individualitzada. Igual que feien campanyes a les escoles fa uns anys per prevenir les càries amb fluor de manera generalitzada, cal actuar igual amb la violència, ensenyar a tots els infants que això no es fa i en aquells que detectem que tenen més factors de risc, ensenyar-los-ho de manera més intensa”, conclou.