Putin imposa la sobirania limitada
La historiadora francesa Hélène Carrère d’Encausse va gosar predir el final de l’URSS abans d’acabar el segle XX. Però en el seu llibre L’Empire éclaté, publicat el 1978, Carrère d’Encausse no exposava com a causes de la catàstrofe l’esclat intern del règim com va passar a partir del 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín i la independència de les repúbliques bàltiques. No. Carrère d’Encausse pensava en una explosió immensa, imparable, provinent de l’Àsia central, que tindria com a detonant la demografia, l’alta natalitat d’unes repúbliques en què moltíssima gent se sentia colonitzada per Moscou tot i tenir recursos naturals per ser independents. A més de trets culturals, ètnics i religiosos –societats de majoria musulmana-- que poc o res tenien a veure amb una URSS eslavista i oficialment atea.
Però si el Kazakhstan, l'Uzbekistan, el Kirguizistan, el Turkmenistan i el Tadjikistan se sentien colònies, era també perquè les seves elits, les famílies riques, havien jugat la carta del Kremlin. Primer ocupant càrrecs locals del partit comunista soviètic i més tard exercint d’oligarques. Alguns amb prou pragmatisme com el president del Kazakhstan, Nursultan Nazarbàiev, sabent dosificar les equidistàncies entre els occidentals i els russos. I sempre disposat a recordar-los que ell era el gestor d’espais plens de gas i de riqueses naturals: el novè país més gran del món, amb gairebé 19 milions d’habitants.
Nazarbàiev, que havia tingut un pes decisiu en la liquidació de l'URSS el desembre del 1991, fent costat al president rus Borís Ieltsin, va jugar les seves cartes a favor dels plans geopolítics de Putin donant suport a la Unió Econòmica Eurasiàtica i a l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, l’OTSC. Una mena de rèplica del Pacte de Varsòvia del segle XXI que Nazarbàiev –fins al final del seu mandat el 2019– sempre es va mirar de reüll, reticent, i conscient que allò era l’eina putinista per imposar la doctrina de sobirania limitada heretada dels temps soviètics.
De predicció a presagi
Hélène Carrère d’Encausse s’havia equivocat, sí, però al llarg de les últimes dècades la seva predicció hauria anat gestant una premonició o un presagi. L’URSS ja no existeix, però l’ens neoimperial sorgit del cap de Putin, i que té vocació de substituir-la, sembla que hauria començat a esclatar, ves per on, per allà on la historiadora francesa havia detectat fa gairebé 45 anys. Perquè una revolta tan generalitzada com la que viu ara mateix el Kazakhstan no emergeix sense un malestar social acumulat que ve de lluny i que ja havia tret el cap en altres estats centreasiàtics postsoviètics com el Kirguizistan i l'Uzbekistan.
En una àrea del món tan complexa –meitat laberint, meitat trencaclosques–, la pujada del preu del gas ha fet sortir al carrer milers de persones, la majoria joves, escenificant una de les crisis més profundes dels últims trenta anys. El gas, del qual el Kazakhstan va sobrat, ha sigut la gota que ha fet vessar el got. I la sacsejada empeny Putin a aplicar la sobirania limitada –com temia Nazarbàiev–, perquè no es pot permetre que una porció tan cobdiciada del seu imperi –més a mig fer que no pas a mig acabar– entri en una deriva de violència. Tot i haver de desplegar tancs i tornar a ensenyar al món la cara més lletja del Kremlin, com passava en temps de l’URSS. Com el 1978 Hélène Carrère d’Encausse imaginava que podia passar.