Llibert Ferri: "Putin no s'entén sense la humiliació que va suposar la fi de l'URSS"

BarcelonaLlibert Ferri (Barcelona, 1948) va viure en primera persona l’ensorrament del comunisme a Europa i, posteriorment, el de la Unió Soviètica. Enviat especial i corresponsal de TV3 entre el 1987 i el 2007 i actualment col·laborador de l’ARA, mai ha deixat d’estar connectat a Rússia i a l’univers postsoviètic. Autor de diversos llibres i assajos, publica ara Putin trenta anys després del final de l’URSS (Edicions de 1984), una radiografia de l’home fort del Kremlin i del país i de la societat que evoluciona sota les seves directrius. “Putin ens interessa perquè és un personatge exòtic, inquietant i fins i tot fascinant”, assegura. 

Sense la caiguda de la Unió Soviètica, ara fa 30 anys, no es podria entendre el Vladímir Putin del 2021?

De cap manera. El poder de Putin és fruit d’allò. De la mateixa manera que no es pot entendre l’aparició d’Adolf Hitler sense la humiliació que van suposar per als alemanys les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles, tampoc es pot entendre l’aparició de Putin sense el greuge que va suposar per a milions de russos l’ensorrament de l'URSS. Aviat és dit, però la caiguda de la Unió Soviètica va portar, per exemple, una pujada de la inflació del 2.500%, i el PIB va tenir una caiguda del 60% o el 70% i va deixar 40 milions de persones en la pobresa més miserable i prop de 100 milions en una situació de precarietat insuportable. 

I al llibre expliques que Putin va aparèixer com una mena de salvador de la pàtria. 

Exacte. Un home fort disposat a recuperar la grandesa d’un imperi vençut i amb cert esperit de venjança. El 1999, Putin és nomenat primer ministre i quan Boris Ieltsin dimiteix, el 31 de desembre, esdevé president interí fins a la convocatòria de noves eleccions, que serien el març del 2000 i que guanyaria amb certa contundència. El seu missatge era clar: el final de l'URSS, que segons ell s’hagués pogut evitar, havia escenificat una rendició incondicional inacceptable per al poble rus. I allò havia de tenir una resposta. 

Aquest discurs, però, venia de lluny.

Sí, de fet, hi ha un exemple ben il·lustratiu. Uns anys abans, el 1994, un grup de periodistes i investigadors especialitzats en la història de l'URSS van assistir a una conferència a l'ajuntament de Sant Petersburg. Putin era un dels oradors: llavors com a tinent d’alcalde de la ciutat, i desconegut per gairebé tothom. El professor d’Oxford Timothy Garton Ash, que era un dels oients, va deixar escrit que a aquell home l'esperava un gran futur a Rússia. En aquella conferència ja mostrava aquest ressentiment, aquest desig de venjança: “L’ensorrament de la Unió Soviètica ha estat la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX”, va dir.

Després de més de 20 anys al poder, prop del 65% de russos li donen suport.

No hi ha una alternativa a Putin. Les últimes eleccions, el 2018, les guanya amb un 68% dels vots. Això vol dir que a tothom que va votar Putin li agrada Putin? Ara ja no. Hi ha una part que estan decebuts amb ell, però, tot i això, el continuen votant perquè no tenen alternativa o, si més no, el veuen com un mal menor. Putin s’aprofita d’aquells ciutadans que saben que triant-lo a ell s’asseguren una mínima estabilitat.  

En el llibre, el sociòleg Lev Gudkov explica que “la gent s'estima més escollir un nivell de vida relativament pròsper i tenir l'ordre i l'estabilitat garantits, sacrificant qualsevol tipus de llibertat”. 

Sí, és que és així. Però compte, perquè cada cop l’anomenada primera Rússia és més gran.

Què és la primera Rússia?

La Rússia del futur, penso. Formada per les 12 grans ciutats del país, que suposen prop del 22% de la població, gairebé 40 milions de persones. Són russos que s’han format, que han viatjat, que estan connectats a la resta de món i que, d’alguna manera, podrien ser una mena de classe mitjana d’Occident. Aquesta no és tant la Rússia de Putin. Més aviat és la Rússia d’Aleksei Navalni. Però encara és aviat. El 2011, el politòleg Nikita Belikh va dir que havien de passar 20 anys perquè comencés a haver-hi una oposició prou articulada per fer front al poder de Putin. Cal picar molta pedra. El 2031 haurem arribat a aquests 20 anys que pronosticava Nikita Belikh.

Les altres Rússies, majoritàries, són les de Putin.

Sí. Les anomenades segona, tercera i quarta Rússia, on hi ha les ciutats industrials i les regions rurals i agrícoles, que van ser esplendoroses durant els temps soviètics. La gent que viu allí veu en Putin una mena de garantia de no tornar als temps de misèria de la perestroika i del mandat de Borís Ieltsin (el primer president de la Federació Russa).

No hi ha dubte que Putin guanyarà les pròximes eleccions, no?

El veurem guanyar les presidencials del 2024, sí. I governarà fins al 2030. Després ja no sé si aguantarà fins al 2036. Sincerament, ho dubto: tindrà 83 anys. El punt dèbil de Putin és similar al d’altres personatges autoritaris que volen presentar-se com a modernitzadors i reformadors. Al final, acaben sent més autoritaris que reformadors i modernitzadors.

I després? Quin líder ens hem d’imaginar quan no hi hagi Putin?

Jo veig una oposició amb rerefons nacionalista –al cap i a la fi, Navalni és un nacionalista– i amb una visió molt més occidentalista. Per tant, m’imagino com a futur president un home liberal, nacionalista rus i que indubtablement mantingui aquesta tensió amb Occident, perquè Rússia no pot evitar-ho, ja que forma part del seu ADN, de la seva estructura històrica. Això anirà acompanyat d’un creixement de les classes mitjanes del país, l’anomenada primera Rússia, que s’equilibrarà amb les altres Rússies, més tancades i rurals. I també portarà altres canvis socials que configuraran una societat més moderna on, per exemple, es trencarien estadístiques actuals i doloroses, com que el 75% dels russos del 2021 no volen tenir un homosexual vivint al seu edifici.

Comences el llibre parlant de la City de Moscou. Per què?

Perquè d’alguna manera té una importància crucial per entendre qui i què és Putin. De la mateixa manera que Ióssif Stalin va deixar un llegat arquitectònic i urbanístic, Putin també vol i necessita fer-ho. El seu segell és aquesta City: on abans només hi havia descampats, ara hi ha un districte espectacular, ple d’enormes i moderns gratacels. És aquí on hi ha les grans multinacionals russes, els edificis diplomàtics, els restaurants més prestigiosos… Putin opta per construir un barri que vol ser sinònim de progrés i modernitat. L’estil és anglosaxó i recorda molt, per exemple, la City de Londres.