Putin no vol ni sentir a parlar de soldats europeus a Ucraïna
El 'no' del Kremlin xoca amb les intencions de mandataris de la Unió Europea i de Zelenski, que els volen perquè vetllin per un futur alto el foc
MoscouRússia ha deixat clar per terra, mar i aire que no vol ni sentir a parlar de tropes estrangeres en territori ucraïnès. Malgrat que Donald Trump assegurés davant d’Emmanuel Macron que era una qüestió que havia comentat amb Vladímir Putin i que el president rus hi havia estat d’acord, de seguida el Kremlin va sortir a desmentir-lo. Si ens cenyim a les declaracions públiques dels seus dirigents i als antecedents dels últims més de 15 anys, la negativa de Rússia al desplegament de soldats occidentals en sòl ucraïnès és gairebé existencial.
Els últims dies, la insistència de Volodímir Zelenski a l’hora de demanar garanties de pau i la resposta europea en forma d’una força militar que vetlli per un futur alto el foc ha rebut un no impassible però contundent de Moscou. Qui l’ha repetit ha estat Serguei Lavrov, el ministre d’Exteriors, conegut col·loquialment com “el doctor No” pel seu costum de rebutjar taxativament iniciatives occidentals. “No seria res més que una incitació del règim de Kíiv a una guerra contra nosaltres”, assegurava Lavrov, i afegia que “ningú” els havia preguntat per aquesta possibilitat. Per al ministre es tracta d’una idea “inacceptable” que només alimentaria el conflicte i estroncaria qualsevol diàleg. Segons ell, d’aquesta manera “no s’abordarien les causes fonamentals” que van generar la guerra, és a dir, “l’intent d’arrossegament d’Ucraïna a l’OTAN”.
Rússia sempre ha defensat que una de les raons per envair Ucraïna havia estat la voluntat del país veí d'integrar-se a l’Aliança Atlàntica. La por de l’expansió de l’OTAN cap a l’est ha estat un argument recurrent de la política exterior russa des dels anys 90, que sosté que els països occidentals van prometre que no estendrien la seva àrea d’influència. En el cas concret d’Ucraïna, les queixes de Putin es remunten al 2008. A la cimera de l’OTAN de Bucarest, amb el president rus de convidat, es va arribar a un compromís molt vague perquè Ucraïna i Geòrgia acabessin entrant a l’aliança sense posar-hi data. Això va enervar el líder del Kremlin, que ho va descriure com una “amenaça directa” per a la seva seguretat. També en aquella ocasió va fer un comentari en privat a George W. Bush que presagiaria l’agressió que aleshores ningú sospitava: “Ucraïna no és ni tan sols un país”. Només uns mesos després, les forces russes es van apoderar de les regions georgianes d'Ossètia del Sud i Abkhàzia i hi van establir règims titella.
El 2014, Putin va tornar a brandar l’argument de la proximitat de les fronteres de l’OTAN per justificar l’annexió de Crimea després de la revolta de Maidan. “Quan la infraestructura d'un bloc militar s'està movent cap a les nostres fronteres, ens provoca algunes preocupacions i preguntes”, explicava el president rus, que afegia: “Si no fem res, en algun moment l'Aliança Atlàntica arrossegarà Ucraïna i dirà que no té res a veure amb nosaltres”. La dimensió històrica del sacrilegi que, segons ell, hauria suposat aquesta situació queda resumida en la següent afirmació: “Els vaixells de l’OTAN haurien atracat a la ciutat de la glòria de la marina russa, Sebastòpol”.
Més tambors de guerra
També els experts militars russos descarten que el Kremlin acabi acceptant la presència de tropes estrangeres en territori ucraïnès encara que sigui a canvi de concessions. Dmitri Trenin, membre del Consell de Política de Defensa i Exterior rus, creu que l’enviament de soldats europeus sense un acord conduiria a “un conflicte militar directe i immediat” amb Rússia i espera que els governants occidentals “ho tinguin en compte abans no sigui massa tard”.
Tot i la retòrica de la pau dels dirigents russos, els tambors de guerra continuen sonant i molts analistes ja apunten a un enfrontament probable amb la Unió Europea en un futur no gaire llunyà. A la premsa oficialista, un altre expert militar, Ígor Korotxenko, assenyala que “les forces armades russes han d’estar preparades per a un possible conflicte militar amb l’OTAN a Europa en la propera dècada”, mentre que el general Anatoli Kulikov, exministre de l’Interior, fa aquest pronòstic per al moment en què arribi la pau: “No podrem treure’ns l’uniforme i anar a pescar, no ens podrem relaxar quan acabi la guerra”.
El dubte és si, malgrat l’aparent intransigència, Moscou es veurà obligat a cedir en aquest o altres punts si s’arriba a unes negociacions. Una de les opcions que hi ha sobre la taula és que les tropes desplegades a Ucraïna no siguin europees. Turquia, que té el segon exèrcit més gran de l’OTAN i que ha acollit la segona ronda de contactes, ja ha ofert els seus soldats a Rússia i el Kremlin no ha estat tan contundent a l’hora de rebutjar-los. S’ha limitat a dir que “no és una prioritat”. Donald Trump també va plantejar que el contingent pogués estar integrat per militars brasilers o xinesos, però, per ara, Luiz Inácio Lula da Silva ho ha descartat, mentre que des de la Xina ningú s’hi ha pronunciat.
A diferència de Trump, que diu el que pensa i acostuma a fer el que pensa, el president rus utilitza les paraules com una mercaderia més. Aviat sabrem si la negativa radical a acceptar tropes estrangeres a Ucraïna era innegociable o també estava a la venda.
