Observatori de l'Est

Per què Putin sedueix Orbán?

El primer ministre hongarès, Víktor Orbán, en una imatge recent durant una compareixença a Eslovàquia.
09/12/2022
3 min

La Unió Europea té Viktor Orbán en el punt de mira i en pocs dies podria començar a disparar si el règim ultraconservador hongarès no corregeix la seva deriva autoritària. El primer tret seria no transferir a Hongria els 7.500 milions d’euros dels fons regionals ni els 5.800 milions del pla de recuperació post-covid. Tots quedarien congelats. I Orbán contraataca amenaçant vetar els 18.000 milions d’ajuda a Ucraïna. Estant com està ben situat a l’òrbita de Putin i amb el suport de més de la meitat dels electors –la majoria de la societat hongaresa–, Orbán se sent segur i es vanta de ser el líder il·liberal de la UE. Un autoritarisme que va més enllà del pensament ultraliberal thatcherià amb què es va presentar a les primeres eleccions lliures del postcomunisme el març del 1990, i en les quals el seu partit, Fidesz, va treure només el 8,95% dels vots.

Vaig cedir a la temptació i vaig anar a una festa de celebració d’aquells resultats. Amb 27 anys i un ego immens, Viktor Orbán anunciava el recorregut per arribar al poder entre copes de xampany i rebosteria. No em va passar per alt que en aquella festa hi havia militants de primera i de segona. Els de primera, fills de les classes mitjanes envoltant el líder, i els de segona proletaris servint les copes i oferint canapès i pastissos. I retirant les deixalles. Un dels cambrers m’ho va explicar: havia ajudat a preparar la festa, li pagaven per la feina, i se sentia satisfet de servir Orbán i militar a Fidesz. Per cert: Fidesz significa "aliança de joves demòcrates". Orbán n’és l’ànima des que va fundar el partit el 1988. Però si furguem en el seu passat trobem un fet revelador: Viktor Orbán va ser secretari general de la joventut comunista a Székesfehérvár, la ciutat de la rodalia de Budapest on va néixer.

A l'òrbita del líder rus

Un passat comunista imprimeix caràcter i això Putin ho sabia prou bé quan va decidir atreure Orbán a la seva òrbita. Imprimeixen caràcter les pulsions antidemocràtiques i totalitàries viscudes com una protecció, com una garantia de vida, tot i que el 1989 Orbán fos un dels que celebraven la caiguda del Mur i la recuperació del 23 d’octubre, el dia de la revolta de 1956 contra l’URSS, com a festa nacional. Amb tot, goso dir que Orbán no s’hauria revoltat contra Moscou com ho va fer el primer ministre Imre Nagy, dirigent comunista, sí, però demòcrata primer de tot. Nagy tenia més en comú amb els socialdemòcrates que no pas amb els obedients estalinistes Rákosi i Gerö. Per això el van afusellar el 1958. Orbán no se l’hauria jugat com no se la va jugar el resignat János Kádár. I amb els anys, en comptes de refregar la memòria a la cara de l’antic opressor rus, Orbán ha acabat fent-se’n còmplice. Se sent còmode amb Putin, de la mateixa manera que s’ha sentit a gust amb el grup Jobbik, continuador dels feixistes de la Creu Fletxada i, també, amb la figura de Miklós Horthy, el regent que el 1944 va consentir la deportació de centenars de milers de jueus hongaresos a Auschwitz.

A Orbán no li agrada esmentar tot allò. S’estima més estigmatitzar els migrants i assenyalar els perillosos LGTBI. Jueus? Deixem-ho córrer. Sobretot tenint en compte que George Soros –la fundació del qual li va concedir de jove una beca d’estudis– és jueu. Als seus 60 anys, Viktor Orbán només pensa en clau Fidesz: una aliança de joves demòcrates. Però ell ja no és ni una cosa ni l’altra.

stats