Al-Qaida, una xarxa global per exportar el terror arreu del planeta

7 d'agost de 1998

Nairobi i Dar es Salaam

Exploten dos camions bomba a les ambaixades dels Estats Units a Nairobi (Kènia) i Dar es Salaam (Tanzània) i moren 224 persones, inclosos 12 nord-americans. Dues setmanes més tard, el president dels Estats Units, Bill Clinton, nomena Ossama bin Laden l’enemic número 1 de Washington i ordena un atac amb míssils de creuer a diferents indrets de l’Afganistan i el Sudan. Bin Laden ja estava en el punt de mira del Pentàgon des que el 1993 va tenir lloc el primer atac al World Trade Center de Nova York, quan una furgoneta va esclatar al pàrquing de les Torres Bessones i quan el 1996 un camió bomba va matar 19 soldats dels EUA a l’Aràbia Saudita.

12 d'octubre del 2002

Illa de Bali, Indonèsia

Atac amb dues bombes a dues discoteques de Kuta Beach, a l’illa de Bali. Hi van morir 202 persones de 21 països. El grup islàmic Jemaah Islamiah (JI), vinculat a Al-Qaida, en reclama l’autoria. Deu mesos abans, en una reunió secreta de membres de la xarxa JI, el terrorista Riduan Isamuddin va ordenar una nova estratègia: atacar objectius no protegits en comptes d’ambaixades estrangeres o seus consulars. La repercussió global era més elevada, els riscos menors i la capacitat mortífera s’ampliava al màxim. El gener d’aquest 2021 va ser alliberat, després de 15 anys de presó, un imam radical, Abu Bakar Ba’asyir, considerat un dels inspiradors d’aquest i d’altres atacs.

16 de maig del 2003

Casablanca, el Marroc

Catorze islamistes suïcides, dotze dels quals van morir i dos van ser detinguts abans de poder actuar, van provocar la massacre terrorista més important de la història del Marroc. Van causar 33 víctimes després d’autoimmolar-se a la Casa d’España, a l’Hotel Farah, a prop del cementiri jueu i en un restaurant italià propietat d’una família també jueva. El terrorista Abu Musab al-Zarqawi, mort el 2006 per un atac aeri dels Estats Units a la seva casa de l’Iraq, en va ser el responsable. La ciutat de Casablanca tornaria a ser víctima d’una campanya d’atemptats el 2007, entre els mesos de març i abril. En aquesta ocasió, però, només hi va haver un terrorista mort i quatre ferits. 

11 de març del 2004

Madrid

A tres dies de les eleccions generals a Espanya, deu explosions en quatre trens aturats o que arribaven a les estacions d’Atocha, Santa Eugenia i El Pozo del Tío Raimundo, a Madrid, van matar 193 persones i van ferir-ne 2.000. L’atac va ser el més mortífer de la història d’Espanya. Contra el que en primera instància va pregonar el govern del Partit Popular, presidit per José María Aznar, que ETA estava al darrere de l'atac, el va cometre una cèl·lula terrorista d’Al-Qaida, per bé que en el veredicte de la justícia, el 2007, no se’n va poder establir una participació directa. A Atocha van esclatar tres bombes en diferents vagons d’un mateix tren. A El Pozo del Tío Raimundo, quan el comboi en sortia, van explotar dues bombes més. Un dels dos artefactes que no van arribar a esclatar va esdevenir clau per permetre a la policia localitzar diversos implicats, que s’autoimmolarien i matarien també un agent en un pis de Leganés el 3 d’abril següent. A Santa Eugenia va esclatar una altra bomba. Al carrer Téllez, a 800 metres d’Atocha, quatre bombes més van destruir diferents vagons d’un tren que s’hi aproximava. L’atemptat va capgirar el paisatge polític espanyol, nacional i internacional. El PSOE va guanyar les eleccions contra pronòstic després d’un primer ús de la telefonia mòbil per convocar dissabte, durant la jornada de reflexió, actes de protesta per l’intent de manipulació d’Aznar, que va voler fer creure que havia sigut ETA. En la seva primera decisió com a president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero va ordenar el retorn de les tropes espanyoles destinades a l’Iraq. La relació amb Washington es va refredar molt.

7 de juliol del 2005

Londres

Quatre suïcides amb motxilles bomba, tres dels quals nascuts al Regne Unit, va matar 52 persones en un atac simultani contra la xarxa del transport públic de la capital britànica: tres al metro i una en un autobús. En un vídeo que es va conèixer amb posterioritat als fets, dos dels atacants esmentaven la xarxa d’Al-Qaida i Ossama bin laden, Ayman al-Zawahiri i Abu Musab al-Zarqawi com a “herois” i inspiradors de l’acció. L’atac, comès en hora punta, va aturar la ciutat. Encara hi va haver una víctima més. Dues setmanes després la policia va matar l’innocent ciutadà brasiler Jean Charles de Menezes, a qui va confondre amb un terrorista, també al metro.

7 de gener del 2015

París

Dos francesos musulmans, Saïd i Chérif Kouachi, van matar a París dotze persones i van ferir-ne onze més en un atac contra el setmanari satíric Charlie Hebdo. Vuit membres de la redacció hi van morir. L’atemptat va ser justificat pels terroristes per la publicació de caricatures de Mahoma. Els assaltants es van identificar com a membres del grup terrorista islàmic Al-Qaida a la Península Aràbiga. Després de dos dies fugint, la policia els va abatre a trets al nord de la capital francesa. El 9 de gener, un company de presó dels Kouachi va irrompre en un supermercat kosher de la ciutat i va matar quatre persones de fe jueva, deixant-ne vius la resta d’ostatges.

22 de maig del 2017

Manchester

Vint-i-tres persones, inclòs el terrorista suïcida Salman Abedi, de 22 anys i d’origen libi, van morir per l’esclat d’una bomba detonada a la sortida d’un concert de la nord-americana Ariana Grande. L’atemptat va tenir lloc al pavelló poliesportiu Manchester Arena, situat al centre de la industrial ciutat anglesa. Abedi va actuar sol, però la policia va arribar a establir vincles amb un imam de la mesquita de Didsbury, Manchester, amb vincles amb els Germans Musulmans, i que deu dies abans de l’atemptat havia fet una crida a la Jihad armada. El 2017 va ser un any especialment cruent al Regne Unit. En total hi va haver quatre atacs més en què van morir tretze persones. 

Dossier 20 anys de l'11-S

Següent

Alexander García, militar que va perdre una cama a l'Afganistan el 2011: "No vull tornar a reviure-ho tot, estic sobrepassat"

Anterior

Europa, de la fractura post 11-S a l'emancipació transantlàntica

Vés a l’ÍNDEX