Kenneth Haar: "El Qatargate era un desastre anunciat"

BarcelonaAmb 25 anys d'experiència, Corporate Europe és l'observatori de referència sobre el funcionament dels grups de pressió dins les institucions europees. Analitzem amb Kenneth Haar, un dels seus investigadors, les implicacions que hi ha darrere del Qatargate i quines reformes calen per acabar amb aquestes pràctiques.

El 2015 Corporate Europe ja va denunciar en un extens informe com els règims autoritaris actuaven com a lobis dins les institucions europees. El Qatargate revela un problema nou?

— Fa anys que denunciem els grups de pressió que actuen en nom d'un règim repressiu: el Qatargate es podria haver evitat o s'hauria pogut detectar molt abans. Al llarg dels anys, nosaltres i altres hem proposat moltes reformes en matèria de transparència del lobisme a la Unió Europea i de regulació que no han estat escoltades. Per què no podem veure quins grups de pressió es reuneixen amb els membres del Parlament Europeu? En segon lloc, per què encara no tenim un registre legalment vinculant, com hi ha als Estats Units amb lobistes per a potències estrangeres, on poder obtenir una visió general de tots els actors rellevants de l'escena del lobi? A la UE hi ha un registre, però si ets lobista i no vols ser en un registre, pots quedar-te'n fora per un preu molt, molt petit.

Després de la invasió russa d'Ucraïna la UE ha començat a retirar les credencials de lobistes d'empreses com Gazprom, Lukoil o Rusal per tenir accés a les institucions i els representants polítics europeus. Ara s'ha acordat el mateix amb Qatar.

— Fa anys que veiem els grups de pressió de Rússia, sobretot de les companyies de gas i petroli, treballant de valent als passadissos de les institucions de la UE. Però no va ser fins que Rússia va envair Ucraïna que les institucions van respondre a aquest problema. Tot plegat s'hauria d'haver fet molt abans. El Qatargate era un desastre anunciat. I ara s'ha prohibit l'accés a les institucions als qatarians, però hem tret a la llum molts altres casos, com els grups de pressió que treballen per als Emirats Àrabs Units o per al Kazakhstan. És qüestió de temps que la indulgència amb aquests lobis torni a explotar a la cara de les institucions.

Amb el que sabem a hores d'ara del Qatargate, què creu que es pretenia amb els suborns?

— Construir una relació més propera i duradora amb la Unió Europea, ara que Europa vol reduir la seva dependència energètica de Rússia i busca noves fonts de subministrament. La UE i els estats membres volen alliberar-nos de la dependència del petroli i, sobretot, del gas rus, però estem entrant en un terreny molt perillós a l'establir relacions més estretes amb altres règims repressius: Qatar n'és un clar exemple.

La Comissió de Llibertats Civils, Justícia i Afers Interiors va arribar a avalar l'exempció de visat per entrar a l'espai Schengen per als qatarians.

— Això hauria estat una victòria important per a Qatar, i alhora planteja la pregunta de qui treballa per a qui a les institucions europees. La Comissió va presentar la proposta i un dels arguments clau va ser la cooperació més estreta en matèria d'energia.

Arran del Qatargate han estat imputats una vicepresidenta, assistents, eurodiputats i exeurodiputats que ara presidien ONGs... Com funcionen en la pràctica aquests grups de pressió?

— Encara hi ha moltes coses que no sabem, però està clar, i no només passa amb Qatar, que aquests règims totalitaris tenen recursos enormes. Quan sento que han trobat 600.000 euros en un pis de Brussel·les penso que probablement és només la punta de l'iceberg. Una altra cosa que hem detectat és l'activitat de centenars de consultories que treballen per a règims repressius d'arreu del món. En molts casos aquestes consultories són la porta d'entrada: tenen professionals en afers públics europeus que els ajuden a dissenyar una estratègia, i normalment són persones amb accés a tots els racons de les institucions de la UE, a tots els passadissos.

Tot això s'ha sabut gràcies a un jutge i a una operació policial de Bèlgica. Ningú havia donat l'alarma dins de les institucions.

— És trist que hagi d'anar així, amb la policia belga trobant centenars de milers d'euros en l'escorcoll d'un apartament. Hauríem de tenir instruments per prevenir-ho o per evitar que les coses arribin tan lluny.

Aleshores, què s'ha de fer?

— Tenim una llista molt llarga i molt detallada de propostes que seria molt avorrida d'explicar, però escolliré alguns exemples. Primer: hem de saber qui es reuneix amb els representants del Parlament Europeu. Segon: necessitem un registre de lobis fiable, complet i legalment vinculant. Tercer: calen normes per prohibir que els règims repressius puguin fer pressió als passadissos de les institucions.

Els líders europeus han reaccionat escandalitzats, com si tot plegat fos una sorpresa.

— La sorpresa no és cap sorpresa. I no calia llegir-se els nostres informes per saber que això passava. Fa anys que és evident i que passa davant dels ulls de tothom.