Què en queda, de la Unió Soviètica, 30 anys després?
El desembre del 1991 va caure l'URSS, una "catàstrofe geopolítica" segons Putin
MoscouEl dia de Nadal de fa exactament 30 anys, Mikhaïl Gorbatxov es rendia a l'evidència i dimitia com a president de la Unió Soviètica. Al Kremlin, un canvi de banderes confirmava la fi d'una era: desapareixen la falç i el martell, que quedaven definitivament substituïts pel blanc, el blau i el vermell de la nova Federació Russa. La dissolució de l'URSS, definida per l’actual president rus, Vladímir Putin, com “la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX”, va suposar la creació de 16 nous estats, que van arrossegar vells problemes i en van crear de nous.
El cop va ser dur arreu del que fins llavors era territori soviètic. Els anys 90 van ser especialment difícils en tota la zona: es van desencadenar guerres a Txetxènia (Rússia), Moldàvia, el Tadjikistan i entre Armènia i l'Azerbaidjan; va arrelar el crim organitzat a les grans ciutats russes i ucraïneses; es va empobrir la població; les empreses estatals feien fallida o eren comprades a preus irrisoris, i va haver-hi grans migracions.
Per aquest motiu, parlar dels anys 90 no és còmode per a alguns russos. Durant aquesta època, no va ser estrany veure persones amb cert prestigi a l'URSS com esportistes professionals, astronautes o exagents del KGB –com el mateix Putin– acabessin treballant del que bonament podien. El mateix president rus va revelar recentment que havia fet de taxista a finals del mil·lenni.
De l’agermanament de l'homo sovieticus –terme encunyat per l’escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx– poca cosa en queda. Al segle XXI han ressorgit els conflictes bèl·lics: la guerra entre Geòrgia i Rússia; una guerra civil a l’est d’Ucraïna; l'ocupació de Moscou a Crimea, i el conflicte entre Armènia i l'Azerbaidjan, que va tornar a esclatar el 2020.
Les elits excomunistes
A finals dels anys 80, la Unió Soviètica, de la mà de Mikhaïl Gorbatxov i l'últim govern comunista, va intentar reformar-se. Andrei Ryabov, director executiu de la Fundació Gorbatxov, explica que “estava estesa l’opinió que Gorbatxov va arribar tard amb les reformes, i que l'URSS, sobretot després del cop d’estat de l’agost del 1991, no podia ser salvada”. Segons ell, però, les "possibilitats de transformar l'URSS" van existir fins al desembre del 1991, quan es van reunir els líders de Rússia, Ucraïna i Bielorússia i van anunciar la dissolució de la Unió Soviètica.
Abans d’aquest tractat, signat pel primer president de Rússia, Borís Ieltsin, el líder ucraïnès Leonid Kravtxuk i el bielorús Stanislav Xuixkévitx, totes les repúbliques de la Unió havien proclamat la seva independència. Ryabov considera que el motiu que va contribuir amb més força a la dissolució de l'URSS van ser "les noves cares" al capdavant dels partits comunistes de les repúbliques, "que van sentir la possibilitat de controlar els actius, l’economia d’aquestes repúbliques".
En la major part dels casos, els líders del Partit Comunista de cada república van ocupar el càrrec de primer president del país. Molts d’ells han seguit governant fins fa pocs anys; alguns, o persones pròximes a ells, segueixen mantenint el poder avui en dia. Per exemple, Ilham Aliyev, fill del primer president de l’Azerbaidjan, n'és l'actual líder. O Nursultan Nazarbayev, que va governar el Kazakhstan des del 1990 i el va conservar fins al 2019, quan va renunciar. Al Tadjikistan, Emomali Rahmon, president des del 1992, havia sigut anteriorment un alt funcionari al Partit Comunista del país.
Aquests són alguns exemples del poc canvi polític en aquesta regió en les últimes tres dècades, que també s'ha traduït, en alguns casos, en règims autoritaris i poc partidaris de la llibertat de premsa o d’una democratització de la societat.
Fòssils de l'URSS
Avui dia, el que comparteixen els setze països són símbols: una tercera edat nostàlgica del segle XX, l’ús del rus com a llengua franca, noms habituals per a carrers (dels Pioners, de Lenin, dels Marxistes, del Komsomol...) o altres records, que a la majoria de països s’han conservat parcialment, amb les excepcions dels bàltics i Ucraïna.
A Rússia es té ben present el passat soviètic. Un exemple clar és l’Sputnik V, el nom de la vacuna russa contra el covid, que pren el nom del primer satèl·lit que va posar en òrbita l'URSS. La victòria de l’exèrcit soviètic contra l’Alemanya nazi a la Gran Guerra Pàtria (tal com se sol denominar la Segona Guerra Mundial a Rússia i altres països exsoviètics) se segueix celebrant anualment el 9 de maig.
Però més enllà del simbolisme, queda ben poc de la igualtat que defensava el comunisme. Uns quants empresaris, que se solen conèixer com a “oligarques”, han arribat a controlar el 35% del PIB rus, malgrat ser un grup de només 110 persones. Figures com Aleksandr Bórtnikov o Arkady Rotenberg controlen grans conglomerats d’empreses, incloent-hi mitjans de comunicació. Mentrestant, prop d’un 13% dels russos viuen en la pobresa. És habitual veure gent gran treballant o venent les seves poques pertinences per compensar la baixa pensió que els ha tocat, de mitjana, equivalent a 175 euros.