Quin poder militar té Europa? Més tancs que els EUA però menys soldats que la Xina

Brussel·lesEuropa es va proposar incrementar les seves capacitats militars des que Rússia va iniciar la guerra d'Ucraïna, però el retorn de Donald Trump ha accelerat aquest objectiu, i la unanimitat dels líders europeus sobre la voluntat de rearmar-se a marxes forçades i recuperar l'autonomia militar respecte als Estats Units és gairebé absoluta. Els estats membres ja han avalat el full de ruta de la Comissió Europea d'Ursula von der Leyen, que en només quatre anys preveu mobilitzar uns 800.000 milions d'euros, i alguns països, com Alemanya o França, també han anunciat plans de rearmament a escala estatal. A més, cada vegada són més els socis europeus que pretenen accelerar el ritme de la despesa en defensa, com Espanya, Bèlgica i Portugal, entre d'altres.

Ara bé, els diners no ho són tot. Els líders europeus també insisteixen en millorar la coordinació dels exèrcits europeus i totes les iniciatives militars que es duguin a terme des d'Europa, com pot ser la compra d'armes o, per exemple, un nou paraigua de protecció nuclear que reforci o substitueixi el que ara brinden els Estats Units als socis europeus. És per això que els estats de la UE, conjuntament amb aliats propers com el Regne Unit o Noruega, estan posant en comú les seves capacitats militars i, a partir d'aquí, decidiran en què s'han de gastar la despesa milmilionària que preveuen injectar a defensa.

La base de partida pel que fa al nombre de soldats és la següent. Segons el prestigiós informe The Military Balance 2025, que recullen diversos mitjans internacionals, la suma dels efectius dels exèrcits estatals —inclosa Turquia— és d'uns 1,97 milions de soldats, una xifra que supera amb escreix la registrada pels Estats Units (1,32 milions) i Rússia (1,13 milions), però es queda força enrere en comparació amb la de la Xina, que supera els 2 milions. A més, els països europeus compten amb forces de seguretat, com els gendarmes o la Guàrdia Civil, més nombroses que no pas els EUA, i que sumen un total de 666.000 efectius més. La Xina i Rússia, en canvi, es queden al voltant del mig milió.

En termes quantitatius, Europa també és la regió que té més tancs. Els països europeus n'acumulen 7.142, més del doble que la potència estatunidenca, que es queda en els 2.640, i que el règim de Vladímir Putin, que en suma 2.730. La Xina, però, s'acosta més a la xifra europea i arriba als 4.700.

Per mar, la batalla és més igualada. Tot i que Europa guanya per golejada en fragates —en té 103, la Xina 50, els EUA 26 i Rússia 20—, perd pel que fa als portaavions: l'exèrcit estatunidenc en té 11, més del doble que els exèrcits europeus, que en sumen només quatre. En canvi, la Xina només en té dos i el règim rus un. Pel que fa a submarins, les xifres estan més igualades. Els estats europeus en sumen 74, els Estats Units 64, la Xina 59 i Rússia 51.

Les diferències entre regions són similars pel que fa a la capacitat aèria. Així doncs, les potències europees superen els 2.000 avions de combat que estan de servei ara mateix, mentre que els Estats Units no arriben als 1.500, com la Xina. Encara registren un nombre més baix les tropes russes, que tenen en servei una mica més de 1.200 avions de combat.

La balança es desequilibra especialment quan es mira la força de dissuasió de cada potència. Segons l'informe SIPRI, Rússia és el país que té més ogives, fins a 4.380 (1.710 de desplegades i 2.670 d'emmagatzemades). Li trepitja els talons als Estats Units, que en té més de desplegades (1.770) però menys d'emmagatzemades: 1.938. En total en suma lleugerament menys que el règim de Putin i es queda en 3.708 ogives. Per contra, França en té 290 i el Regne Unit 225.

Més despesa militar

Els estats europeus no han deixat d'incrementar la despesa militar des de l'inici de la guerra d'Ucraïna i preveuen accelerar encara més el ritme de creixement dels diners que destinen a defensa durant els pròxims anys. De moment, però, continua gastant-se més diners que tots els estats membres de la Unió Europea i el Regne Unit. Segons el mateix estudi, fet pel prestigiós Institut Internacional d'Estudis Estratègics (IISS per les seves sigles en anglès), Rússia hi destina fins a 445.000 milions d'euros i els aliats europeus 419.000. Amb tot, tal com indica la mateixa OTAN, els Estats Units continuen superant, i amb escreix, aquestes xifres: aporta més de la meitat del pressupost de l'Aliança Atlàntica i se n'hi gasta 700.000 milions d'euros l'any.

Tot i això, cada vegada són més els aliats europeus que ja han assolit el mínim imposat per l'OTAN, que controla de facto el Pentàgon, de gastar-se en defensa almenys un 2% del seu producte interior brut (PIB). A hores d'ara, només queden vuit estats de l'Aliança Atlàntica que no assoleixen aquest objectiu. Espanya, per exemple, encara està lluny, en l'1,28%, però hi ha països, com Alemanya, el país més gran d'Europa, que ja l'ha superat. A més, l'OTAN està apujant la pressió als aliats europeus i es preveu que en la pròxima cimera de l'entitat, el juny que ve, ja s'acordi apujar aquesta taxa mínima del PIB en despesa militar almenys fins al 3% o el 3,5%.

Tot el que falta

Europa, en diferents sectors armamentistes, té més potència que els Estats Units, la Xina o Rússia, que a hores d'ara és la seva principal amenaça. Ara bé, cal recordar que els estats europeus no sempre remen cap a la mateixa direcció —en aquests estudis, per exemple, s'hi comptabilitza Turquia o països pròxims al Kremlin— ni tenen un nivell de coordinació com el que pot tenir l'exèrcit estatunidenc, el xinès o el rus. És en aquest context que, més enllà de l'increment de despesa militar, els líders europeus també discuteixen la manera d'unir les seves capacitats militars.

França es prepara per compartir amb Europa la seva bomba nuclear

Sense anar més lluny, el president francès, Emmanuel Macron, ja ha obert la porta a compartir la força nuclear francesa amb la resta d'aliats europeus, i d'aquesta manera trobar una alternativa al poder de dissuasió que ha donat els EUA des de la Segona Guerra Mundial fins al dia d'avui a Europa. Alguns països, com Polònia o Lituània, han rebut amb entusiasme l'oferiment de París, però d'altres, com Alemanya, s'han mostrat més cautelosos i demanen no renunciar al paraigua militar que brinda Washington, i que, en tot cas, la protecció nuclear que pugui donar França o el Regne Unit al global del continent reforci la dels EUA, però no la substitueixi.

D'altra banda, Von der Leyen ha proposat la creació d'uns nous eurobons en forma de préstecs perquè els estats membres incrementin la capacitat de manera coordinada a la UE i comprin les armes de manera conjunta. De fet, l'any passat, la Comissió Europea ja va anunciar la injecció d'uns 1.500 milions a la indústria bèl·lica, però són números irrisoris comparats amb els 800.000 milions d'euros que Brussel·les pretén mobilitzar ara amb el nou full de rearmament.

En tot cas, en un estudi recent del think tank Bruegel i de l'Institut Kiel per a l'Economia Mundial, es posa l'accent en la conveniència d'una major coordinació militar si Europa vol incrementar la seva capacitat en defensa de manera més eficient, i ho comparen amb l'exèrcit estatunidenc. "El poder de combat dels soldats nord-americans és substancialment més elevat que el nombre equivalent de tropes europees distribuïdes en 29 exèrcits nacionals", constata l'informe. Per aquest motiu, aquests dos prestigiosos centres d'investigació advoquen per incrementar la despesa militar i, alhora, unir forces entre els aliats europeus d'una vegada per totes.

Què sabem de com es pagarà el rearmament d'Europa?