Quin país ha millorat més aquest 2019?

Segons ‘The Economist’, el ‘país de l’any’ és un que en aquests mesos ha abolit l’esclavitud

El Sudan és un dels països que ha viscut més canvis positius l’últim any.
3 min

El 2019 la tendència política més destacada ha sigut negativa: el nacionalisme bel·ligerant. L’Índia ha anat desposseint a poc a poc els musulmans de la ciutadania, la Xina ha tancat els musulmans en camps de concentració, els Estats Units han encetat la destrucció de les institucions globals i el multilateralisme. La tendència mundial ha sigut tan terrible que és tot un alleujament veure que alguns països remen en sentit contrari. Nova Zelanda mereix reconeixement per la seva resposta a la massacre d’un supremacista blanc en dues mesquites. La primera ministra, Jacinda Ardern, es va posar un vel al cap i va declarar que un atac als musulmans era un atac a tots els neozelandesos. El seu govern va prohibir les armes semiautomàtiques i ja n’ha recuperat 56.000 que estaven en mans de la població.

Encara més impressionant ha sigut el cas de Macedònia del Nord, que es va canviar el nom per promoure la pau amb el seu país veí. Grècia insistia que el nom de Macedònia implicava una reclamació de la regió grega amb aquest topònim. La intransigència grega va impedir que els macedonis s’incorporessin a l’OTAN i iniciessin negociacions per unir-se a la Unió Europea. Així que els legisladors de Skopje es van empassar el seu orgull i van votar pel canvi en el nom del seu país. La modificació va entrar en vigor al febrer. Les relacions amb Grècia ara són molt més càlides: s’ha eliminat una font de discòrdia de la regió i ara Macedònia del Nord segueix el camí per unir-se a l’OTAN. Per desgràcia, Emmanuel Macron, el president de França, està bloquejant la seva candidatura a la UE, per por que l’adhesió d’un altre estat balcànic al club irriti els electors francesos.

També el 2019 dos països s’han tornat menys despòtics. Al Sudan, les protestes massives van provocar l’expulsió d’Omar al-Baixir, un dels pitjors tirans del món. El seu règim islamista havia assassinat i esclavitzat tants ciutadans que un terç del país es va separar per formar el Sudan del Sud el 2011. Al-Baixir va ser condemnat per corrupció en un tribunal sudanès el 14 de desembre, però sembla poc probable que sigui extradit a un tribunal internacional per jutjar el genocidi a Darfur. El nou govern sudanès s’ha compromès a celebrar eleccions d’aquí tres anys, negocia la pau a Darfur i ha suavitzat el codi de vestimenta de les dones, tot i que els perills de l’antic règim no s’han esvaït del tot.

Però el país que més ha millorat aquest any és un que, finalment, ha abolit l’esclavitud. Fa tres anys l’Uzbekistan era una antiga dictadura postsoviètica, una societat tancada amb una brutalitat i una incompetència excepcionals. El règim suposadament bullia els dissidents vius, i era provat que obligava legions d’homes, dones i nens a treballar forçosament en els camps de cotó en època de collita.

El camí de les reformes

Quan Islam Karimov, el dictador uzbek durant 27 anys, va morir el 2016, va ser succeït pel seu primer ministre, Shavkat Mirziyoyev. Al principi poca cosa va canviar. Però després de cessar el cap dels serveis de seguretat el 2018, Mirziyoyev va iniciar reformes que s’han accelerat durant l’últim any. El seu govern ha acabat en gran mesura amb el treball forçat. S’ha tancat el camp de presoners més notori del país. Periodistes estrangers han sigut alliberats. S’ha prohibit als buròcrates que intimidin demanant suborns a les petites empreses, cosa que abans feien constantment. S’han obert passos fronterers que han ajudat a unir famílies dividides. I s’ha convidat tecnòcrates estrangers per ajudar a reformar l’economia.

Tot i que les eleccions parlamentàries celebrades aquest mes de desembre estan encara lluny d’uns comicis democràtics reals, ja que tots els partits donen suport a Mirziyoyev i alguns opositors encara estan empresonats, alguns dels candidats han enviat lleus crítiques al govern, cosa que abans hauria sigut impensable. L’Uzbekistan encara té un llarg camí per recórrer, però cap altre país ha anat tan lluny el 2019.

Copyright 'The Economist'

stats