Quins míssils ha llançat Putin a Ucraïna (i per què són una línia vermella)?

BarcelonaAquest dijous al matí, quan les autoritats de Kíiv han alertat que un míssil balístic intercontinental havia impactat contra la ciutat ucraïnesa de Dnipró, de seguida s'han disparat les alarmes: Moscou havia traspassat una enèsima línia vermella. Hores més tard, Vladímir Putin ha confirmat que es tractava d'un míssil balístic experimental hipersònic de mitjà abast. Si els atacs amb míssils es produeixen cada dia a Ucraïna –també sobre la població civil–, per què hem de percebre aquest llançament com un esglaó més en l'escalada del conflicte?

Tant si es tracta d'un míssil balístic intercontinental (ICBM, per les sigles en anglès), com si es tracta d'un míssil balístic d'abast mitjà com assegura Moscou, el missatge que Putin voldria enviar a Occident és clar: tenim projectils que poden impactar en qualsevol part del món i que poden portar càrregues nuclears.

Què és un míssil balístic?

Els míssils balístics poden recórrer milers de quilòmetres des del punt on es llancen, i es classifiquen segons el seu abast: curt, mitjà o llarg. L'escalafó més alt l'ocupen els intercontinentals, que poden viatjar més de 5.500 km, una distància similar a la que hi ha de Barcelona a Montreal. Això fa que puguin tocar objectius de gairebé qualsevol lloc del món. De fet, si el llançament d'avui s'ha fet des de la regió russa d'Astracan, a prop del mar Caspi, vol dir que el projectil ha recorregut uns 1.200 km fins a la ciutat de Dnipró. Es tracta d'una distància força més elevada dels míssils llançats fins ara. La qualitat d'hipersònic fa referència a la velocitat del projectil, que viatja a velocitats superiors a Mach 5. Aquest tipus de projectils estan dissenyats per portar caps nuclears, tot i que també es poden equipar amb explosius convencionals, com ha estat el cas de l'atac d'aquesta matinada.

Són el mateix que els Storm Shadow?

Els míssils balístics es diferencien dels míssils de creuer –els Storm Shadow subministrats pels britànics a Kíiv entren en aquesta categoria– per la distància que recorren, a quina altura viatgen i la manera com es propulsen. Els de creuer viatgen a relativament poca altura i gràcies a motors de reacció com els que es fan servir per impulsar avions. Els balístics, en canvi, arriben a grans altituds, fora de l'atmosfera, i s'impulsen amb motors de coets, i després segueixen la trajectòria cap als objectius sense motors. Això fa que els primers puguin viatjar distàncies més curtes, però es poden guiar manualment cap als blancs que volen atacar.

Quin és l'arsenal nuclear de Rússia?

Cal percebre aquest atac amb el pes simbòlic que té. Els míssils balístics intercontinentals recorden la Guerra Freda, en el moment de màxima tensió entre l'aleshores Unió Soviètica i Occident, en què els temors d'una guerra nuclear marcaven la doctrina militar. Igual com també ho fa la decisió del president rus, que dimarts va ampliar la doctrina nuclear per poder respondre amb armament nuclear a un atac convencional.

El cert és que els Estats Units i Rússia –i alguns altres països comptats– encara tenen molts arsenals d'armament nuclear. I tot i que el seu ús està molt regulat internacionalment, la despesa en aquest tipus d'armament s'ha disparat els últims anys. Les dues potències acumulen gairebé el 90% dels 12.121 caps nuclears que hi ha a tot el món: Rússia actualment té 5.580 caps nuclears i els Estats Units 5.044, segons les últimes dades publicades per l'Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d'Estocolm (Sipri). Tot i això, l'exèrcit estatunidenc (1.770) en té més de desplegats que el rus (1.710). Aquest lleuger avantatge dels nord-americans pel que fa a nombre d'armes nuclears operatives o potencialment operatives és un element determinant respecte al poder de dissuasió.

La resta de països que tenen armes de destrucció massiva són la Xina (500), França (290), el Regne Unit (225), l'Índia (172), el Pakistan (170), Israel (90) i Corea del Nord (50). Durant els últims anys, els arsenals nuclears s'estan activant i modernitzant amb nous sistemes. De fet, hem d'imaginar que l'armament d'avui dia té vint o trenta vegades més potència que les bombes atòmiques que els Estats Units van llançar a Hiroshima i Nagasaki.

I Ucraïna?

Quan la Unió Soviètica es va dissoldre l'any 1991, l'arsenal que quedava en territori ucraïnès era més que considerable: milers d'antics caps nuclears soviètiques i centenars de míssils balístics i bombarders intercontinentals. Tot i que Ucraïna no va tenir mai un arsenal d'armes nuclears independent, ni control sobre les armes soviètiques, en aquell moment es va decidir traslladar-ho tot a Rússia, on havia de ser desmantellat. El 1992 Ucraïna va signar el Protocol de Lisboa i el 1994 es va adherir al Tractat de No Proliferació Nuclear. La transferència de tot el material nuclear a Rússia va trigar una mica, però el 2001 ja s'havia fet efectiva.

Alguns analistes militars han elucubrat sobre si Rússia hauria envaït Ucraïna si aquesta hagués tingut armes nuclears soviètiques estacionades al seu territori. Però segons la coalició d'ONGs que formen la Campanya Internacional per Abolir les Armes Nuclears (ICAN, per les seves sigles en anglès), "hi ha poques evidències històriques convincents que la possessió o la presència d'armes nuclears impedeixi definitivament el conflicte". En canvi, el que sí que afirma aquesta organització guardonada amb el premi Nobel de la pau el 2017 és que "el que sí que sabem és que la possessió d'armes nuclears per part de Rússia i els Estats Units clarament no ha evitat l'amenaça de conflicte entre Rússia i un aliat dels EUA [com és Ucraïna] ni les possibles conseqüències humanitàries de qualsevol conflicte per als civils de la regió".